La vicaria

Quim Torra, segurament el pitjor president de la història de la Generalitat, és un activista que va acceptar exercir com a president vicari i/o oficial subaltern de Carles Puigdemont, exiliat a Waterloo. Torra encara no sap, no ha entès o no vol entendre el paper institucional que ha d’exercir sempre qualsevol president de la Generalitat, quan ho és i quan no ho és. Que hagi publicat el llibre que ha publicat, ja ho diu tot. De fet, costarà molts anys refer la desfeta que ha causat a la institució el seu curt mandat. Des de Bèlgica, el president que anomenen legítim, en clara contraposició als que hi pugui haver després i que no siguin vicaris ni de Junts, evidentment, va imposar la seva estratègia, la de com pitjor, millor, perquè, entres d'altres raons, normalitat i bon govern implicava i implica oblit.

La incompetència extrema de Torra per exercir de president de la Generalitat –per això va ser ungit- (deixar-te inhabilitar per una pancarta és una prova molt evident del que dic), va posar el punt final a una legislatura totalment fallida Catalunya endins, però adequada per impedir el bon govern o govern efectiu, que és el que de cap de les maneres desitjava i desitja Puigdemont.

Les eleccions no es van poder fer quan haurien hagut de fer-se. Junts encara estava en construcció i, a més, Waterloo volia que les conselleries capitanejades per ERC s’acabessin de rostir com un pollastre a l’ast amb la gestió de la pandèmia. Resumint: el TSJC va convocar les eleccions el 14-F, en plena tercera onada del coronavirus. Resultat: abstenció històrica, victòria del PSC en vots i escons, victòria dels republicans en vots i escons en el plebiscit anunciat per la candidata de Puigdemont, Laura Borràs, entre ERC i Junts, i majoria absoluta independentista que, comptant tots els vots, va superar per primera vegada el 50% tot i perdre gairebé 700 mil sufragis.

Qualsevol observador que hagi seguit la política catalana des de la restauració de la Generalitat, però sobretot des del 2012 fins avui, ja va poder predir, sense por a equivocar-se, que els republicans no ho tindrien fàcil per investir el seu primer president de la Generalitat 80 anys després. De fet, la mateixa nit electoral ja se’ls va dir que hi havia un empat tècnic, un “empat tècnic” que, curiositats de la vida, era tres vegades més gran que la victòria del món convergent el 2017 amb aquell xantatge emocional del “voteu-me que tornaré”.

Es poden escriure pàgines i pàgines sobre la investidura fallida de Pere Aragonès. Una enciclopèdia, si es vol, però es pot resumir així: Carles Puigdemont i acòlits van perdre el 14-F, però volen seguir governant la Generalitat a través d’un artefacte privat anomenat Consell per la República. Per fer-ho, necessiten que ERC es converteixi en una vicaria. De fet, ja diuen mossèn a Oriol Junqueras, escolanet a Pere Aragonès i monja superiora a Marta Rovira. És, més o menys, la mateixa OPA hostil que els va intentar fer Artur Mas quan es començava el somni d'Ítaca amb el mantra de la sacrosanta unitat que ara ha mutat en unitat estratègica. Sí, ja ho entenc, és cert, dit així és molt cru, per això es parla d'embats imaginaris i s’adopta un relat èpic jocfloralesc que només que porta a l’engany, a la frustració, a la depressió, a la repressió, a la presó i a l’exili.

La investidura fallida de Pere Aragonès obeeix al fet que ERC no és ni vol ser una vicaria, no canvia de nom cada temporada per tapar la corrupció i no és un artefacte fet a correcuita amb l'objectiu d'abjurar del passat. Per tant, si és que no vol ser un partit totalment prescindible, no crec que accepti la tutela d'un consell presidit pel cap de llista de facto del partit amb el qual es disputa el poder. Ni tampoc crec que accepti cap bicefàlia. És a dir, no crec que accepti degradar encara més la màxima institució del país. Així de clar.

Els d'ERC són bona gent quan fan president tots els convergents i assimilats que es presenten: Pujol, Mas, Puigdemont, Torra. Són bona gent quan fan de subalterns. I són uns traïdors i mal catalans quan guanyen i volen actuar amb conseqüència. El xantatge ara a ERC és clar: "Si no ens entenem, no governareu amb els carcellers, oi?". I és aquí on Junts juga fort. D'entrada, convé recordar que Junts governa la tercera institució del país amb els carcellers exclusivament per evitar que el president de la Diputació de Barcelona sigui un republicà. És a dir, menys retòrica i més realitat. 

Fa molt temps que ERC hauria d'haver deixat de fer seguidisme de les ocurrències del món convergent, que no fa més que mostrar la descomposició de la dreta en nacionalpopulismes com passa també en altres llocs del món. Ara, si després d’haver guanyat accepta tenir un president de la Generalitat convertit en un senzill cap d’una gestoria amb paga vitalícia, perquè els de sempre dirigeixin l'alta política, doncs, no calia tant patiment per fer aquest viatge. Sempre serà un partit de masovers, el de les engrunes, però mai el del pa sencer. Un mal servei al republicanisme.

Es pot permetre Puigdemont consolidar el lideratge d’Aragonès, un Aragonès a la presidència de la Generalitat i un Junqueras aviat en llibertat o en semi llibertat fent, de moment, d'Arzalluz? Aquest és el veritable malson que persegueix els que han abjurat del seu passat, com el flamant portaveu de Junts, per exemple. Per això menyspreen l'autonomia, que no el poder, evidentment–"l'autonomia és un dels obstacles per assolir la independència" va arribar a dir el vicari activista. I per això l'odi a ERC és estratosfèric, perquè són els únics que els disputen l’herència de Pujol, els únics que els qüestionen els límits de la finca, els únics que els disputen l’hegemonia, els únics que els diuen que per guanyar la independència s'ha de governar bé i guanyar no una, sinó mil vegades, i tenir sempre les mans i les butxaques netes. Mentrestant, els despistats encara pensen que això va “d'unitat estratègica per fer la independència”. Ja.

 

Mostra el teu compromís amb NacióDigital.
Fes-te subscriptor per només 59,90€ a l'any, perquè és el moment de fer pinya.

Fes-te subscriptor