Si hi ha repetició electoral, no votaré. M'ho dic, m'ho diuen. Després, la raó: no tindran els sants collons de portar-nos a les urnes una altra vegada. Després, la víscera: no s'ha de descartar el desastre.
Mentre els nostres electes es reuneixen per negociar, la gent va fent. Twitter és una olla de benzina. La vida no és a Twitter, celebrem-ho. El meu pare s'ha de vacunar. Les declaracions dels negociadors fan soroll de pot. Tot és previsible. Els argumentaris han caducat i fan pudor. El cel de la Pasqua convida a oblidar les paraules i mirar només els gestos.
La ràbia i el passat pesa més avui que la il·lusió i el futur. La política del retret és un cul de sac on només fan vida els ximples, els cínics i els nàufrags; també els que aspiren a ser sants. Catalunya, la República dels sants! Tanta puresa i tan poc poder. Llegeixo un article on apareixen substantius com
covards o
rendició o
col·laboracionistes. La infecció és fonda. Els impostors no pixen tots pel mateix camal. Hi ha qui té ganes de començar a fer purgues, hi ha qui s'ha confós d'època. Els ninots del desconhort ballen el tango dels muts. Portes endins, el futur no s’atura.
Sort de Les variacions Goldberg i d'un trago de whisky de malta. Sort que el dia ja s'allarga. Perquè l'espectacle és el que és. Diu que van negociant el govern, l’estratègia, els lideratges i tot el que vulgueu. Que si el Consell per la República, que si les garlandes, que si el coi de sa tia. Ara això, ara allò. Per què no s’ho havien parlat abans una mica? M’ho demana en Peret Cucala, ciutadà de la pila i sense ànim d’ofendre. No ho tenien gens lligat?, va repetint el meu amic, gronxant-se en una estupefacció que és misericordiosa, òrfena de tota malura. No ho diu amb enuig, ho diu amb tristesa. Ho diu, però ja està cansat de dir-ho.
Hem votat, sobretot, perquè no diguin que estem morts. Que en Llarena, en Marchena i tota la trepa no es pensin que ens han enterrat. Que sàpiguen que existim. Quant de temps em valdrà -us valdrà- aital coartada abans d'engegar els gestors de la malastrugança? La paciència és una oració que hem falcat pensant en els que són presos i els que viuen a l’exili, per empatia i perquè denunciem la gran injustícia -monstruosa- de condemnar gent de pau com si fossin criminals. Dit això, ha arribat l’hora de desar els malabars i pensar nous camins. Ha arribat l'hora de deixar de munyir els miratges.
Si un dia l'independentisme -els diversos independentismes votats per la gent- no pogués sumar una majoria governamental i hagués d’anar a l’oposició, quedaria molt clar tot el que ara està en joc. I, aleshores, enmig de grans esgarips i laments, ningú dubtaria de quina és la prioritat. Val més no esperar aquest escenari per ser responsables, dic jo. No cal temptar els déus ni la paciència de la gent. No cal ser tan orbs. No cal flirtejar tant amb el daltabaix.
Mostra el teu compromís amb NacióDigital.
Fes-te subscriptor per només 59,90€ a l'any, perquè és el moment de fer pinya.
Fes-te subscriptor
per Francesc-Marc Álvaro
,