Després d’un any de llarga Quaresma sembla que els catalans hem decidit celebrar la Pasqua amb tota la seva força, amb tota la vitalitat i energia d’una festa que enfonsa les seves arrels fa molts mil·lennis. Potser no ens hem privat pas de la carn des que la covid va aparèixer a les nostres vides, però sí que ens hem abstingut de molts altres plaers als quals estàvem acostumats.
Tanmateix per les fotos constants plenes d’alegria de passar l’estona amb gent estimada o visitant paratges d’un país que sempre hi havia estat però als que potser no donàvem importància, aquesta abstinència vital a què ens força el coronavirus també ens ha fet recordar la importància d’estimar allò que tenim més a prop. L’hivern per fi ha acabat (o ha fet un parèntesi) i la primavera esclata.
Mai he fet la Quaresma, però fa anys que miro els rituals cristians amb ulls diferents de com ho feia. Llegir
‘El matí amb Raimon Pannikar’ de l’Antoni Bassas em va fer canviar la mirada i veure tradicions com la Quaresma no tant com una antiqualla sinó com un exercici que històricament ens ha lligat als cicles vitals de la terra i ha tingut com a funció recordar-nos que no sempre podem tenir de tot a la vida, que saber passar amb menys i tenir paciència és primordial per viure una vida plena. Un “temps de concentració en l’essencial” que deia Pannikar.
Pannikar també parlava de la Pasqua cristiana, de la mort i resurrecció de Jesús, com “la festa de l’alegria” o “la festa del renéixer constantment (...) de les coses que es fan i es refan contínuament”. La perspectiva vitalista de Raimon Pannikar fa veure les coses amb uns altres ulls.
Ja celebrava la Pesach (la Pasqua jueva) Jesús quan entrà a Jerusalem la setmana que culminà amb la seva mort a la creu. El sacrifici del xai com a acció de gràcies davant Yahveh per haver facilitat l’alliberament del seu poble. El trànsit, la fugida d’Egipte, ha estat una festa de caràcter patriòtic religiós durant mil·lennis per al poble jueu. Els romans ho sabien, i per això prohibien l’entrada d’armes a Jerusalem durant les festes per evitar aixecaments.
Aquests dies també he estat rellegint l’Evangeli de Sant Marc en la traducció de Joan Francesc Mira, publicada per Proa. Fa temps vaig descobrir uns cursos de
Yale que em van fer aprendre a mirar els textos evangèlics amb uns altres ulls. Com una font de coneixement útil per entendre que el cristianisme no és monolític, ni tan sols en les seves interpretacions de la figura de Jesús. El fill de Déu modest, humà i fugisser que demana a tothom que no expliqui les seves gestes que trobem a l’Evangeli de Marc té poc a veure amb el Messies arrogant de l’Evangeli de Joan que ofèn els principis religiosos dels seus conciutadans jueus. El Jesús que pateix a la creu i que angoixat crida ‘Eloí, Eloí, lema sabactani?’ (‘Déu meu, Déu meu, per què m’has abandonat?’) m’interpel.la molt més que el Jesús de Lluch, tan impassible davant el propi patiment i ja en un estat semidiví abans de morir. Cadascú hi troba coses diferents en els Evangelis, i llegint-los sencers i amb les eines que ens donen els qui els han estudiat en profunditat hi podem aprendre moltes més coses de les que podríem esperar. A vegades creiem que coneixem molt més la tradició del què en realitat fem.
I és que, què en sabem del significat profund de les festes que celebrem? Sovint molt poc. Fins fa unes setmanes no he descobert gràcies a
Josep Pla (el mestre de fer estimar les coses senzilles) que el motiu pel qual la Setmana Santa varia cada any és perquè segueix els cicles de la lluna: la Pasqua sempre és el primer diumenge després de la primera lluna vella després de l’equinocci de primavera. La meva mare diu que m’ho van ensenyar a l’escola, però no ho recordo pas.
El passat nacionalcatòlic del país, els abusos tolerats i el trauma del franquisme ens ha generat un rebuig instintiu a segons què. L’Església com a estructura de poder tancada i amb un poder extraordinari ha permès (i sovint encara permet malauradament) abusos intolerables en qualsevol societat democràtica. Observant el nostre passat i el present d’altres religions globals fem bé de voler ben lluny les imposicions religioses d’Estat.
En clau nacional a més, a Catalunya la jerarquia de l’església catòlica va ser un instrument (i és?) de castellanització forçada, com demostra la submissió de Montserrat a la congregació val·lisoletana des de finals del s.XV, els intents de Felip II de controlar el procés d’elecció dels abats de Poblet o el gran nombre de bisbes d’origen estranger que la corona hispànica i espanyola ha forçat a Catalunya. La reclamació de volem bisbes catalans no va néixer amb el franquisme, sinó molts segles abans, d'un poble cansat de veure com la jerarquia eclesial sempre s’alineava i era dominada des de Madrid. Algun dia hauríem d’escriure una història del país a través dels enfrontaments entre clergat ras i jerarquies, entre canonges i bisbes, entre alguns ordes religiosos com els caputxins que tan sovint han estat del cantó del país i altres que mai han dubtat en donar suport a totes les mesures autoritàries possibles. Mentrestant, però, no hem d’oblidar que moltes de les nostres tradicions cristianes tenen fondes arrels pageses, que entronquen amb els cicles vitals de la terra i ens ensenyen coses que mai aprendrem als llibres.
Visca la Pasqua i tant de bo algun dia, sense imposicions, puguem aprendre de les nostres tradicions aquelles petites dosis de veritat que el consumisme i el desarrelament que porta l’estat modern intenten esborrar per controlar-nos millor.
Mostra el teu compromís amb NacióDigital.
Fes-te subscriptor per només 59,90€ a l'any, perquè és el moment de fer pinya.
Fes-te subscriptor
per Aleix Sarri
,