El protagonisme minvant de les entitats sobiranistes en les negociacions ERC-Junts
L'ANC i Òmnium perden capacitat d'influència després d'uns anys amb un paper clau a l'hora de custodiar els acords -ara inexistents- amb els seus principals actors
Mas, Junqueras i els dirigents de les entitats sobiranistes, el 14 de gener del 2015 | ACN
Han passat anys des d'aquell "president, posi les urnes" de Carme Forcadell. Anava dirigit a Artur Mas poc abans del 9 de novembre i era una advertència per a tothom qui podia tenir previst fer-se enrere i no convocar la consulta que havia estat promesa. El paper de les entitats sobiranistes, l'Assemblea Nacional Catalana (ANC) -fundada el 2012, abans de l'esclat del procés- i Òmnium, durant el camí de l'independentisme ha estat cabdal. La seva tasca de pressió a les institucions i de mobilització de la ciutadania en els dies clau explica l'èxit de jornades com la del 9-N o l'1-O, i també totes les Diades que s'han celebrat des de la sentència del Tribunal Constitucional contra l'Estatut. Aquest paper, però, ha anat variant. Ja fa almenys tres anys que les entitats sobiranistes veuen minvat en seu protagonisme a l'hora de condicionar el Govern, i s'està veient també ara en les negociacions -que continuen bloquejades- entre ERC i Junts. No hi ha full de ruta per vetllar.
Després dels mandats de Forcadell i Jordi Sànchez, amb una incidència clau en els governs independentistes, l'ANC porta des de després de la tardor del referèndum ancorada en posicions maximalistes per aconseguir la independència de manera ràpida, reprenent el fil del 2017. Això ho ha compaginat amb una estratègia de reforçar l'independentisme en aquells àmbits on és més feble, com l'empresarial o el sindical. Iniciatives com Eines de País han tingut èxit a l'hora de situar perfils independentistes en posicions clau en aquests espais. El seu paper a l'hora de pressionar el Govern, però, s'ha vist limitat, com es va viure durant la presidència de Quim Torra.
Òmnium s'ha convertit en la principal entitat sobiranista, amb 185.000 socis, però la seva capacitat d'incidència també s'ha vist minvada malgrat que es poden atribuir l'èxit d'haver aconseguit l'únic gest d'unitat de l'independentisme, amb una fotografia en plena campanya electoral de tots els presos reclamant l'amnistia. L'entitat, amb Jordi Cuixart al capdavant però amb molt protagonisme de Marcel Mauri, que n'és el vicepresident, ha intensificat estratègies de captació de socis al voltant dels "grans consensos de país", com la defensa dels drets fonamentals o l'autodeterminació. Són campanyes que, si bé han aconseguit posar determinats elements a l'agenda política, no s'han traduït encara en resultats concrets. L'amnistia va ser tombada a la mesa del Congrés i no es va poder ni debatre a la cambra, decisió que ha estat recorreguda.
En clau negociadora, l'ANC i Òmnium continuen reclamant un acord entre ERC i Junts per fer front a la pandèmia i avançar en els objectius nacionals, però lluny queda el paper clau que van tenir, per exemple, en la configuració de Junts pel Sí el 2015 o en els preparatius de l'1-O el 2017. A continuació, repassem aquest protagonisme minvant de les dues entitats sobiranistes:
Diada del 2013: "Volem votar"
El 2013, una Via Catalana va unir de dalt a baix el país en forma de cadena humana. Al capdavant hi havia Carme Forcadell i Muriel Casals, el duet que va posar cara a les grans mobilitzacions al carrer. Foto: Josep M. Montaner
La Via Catalana de 2013 va ser un èxit rotund de l'ANC i Òmnium, que van aconseguir unir el país de punta a punta en una cadena humana que va fer la volta al món. El paper de les entitats sobiranistes, amb Carme Forcadell i Muriel Casals al capdavant, començava a ser significatiu i es va veure aquell 11 de setembre. Faltava poc temps per decidir la data i la pregunta de la consulta del 9-N, que es faria l'any vinent. L'any abans, el 2012, s'havia signat un acord de govern entre Artur Mas i Oriol Junqueras que incloïa la celebració d'una consulta, però el pas dels mesos i la persistència de la crisi econòmica -era l'època de les retallades- afegien dubtes al compromís.
La mobilització de la Diada va servir per pressionar l'aleshores president de la Generalitat per fer el pas i decidir la data i la pregunta de la consulta. El clam de l'11 de setembre, "Volem votar", no va ser casual. Malgrat que la mobilització va pivotar sobre la voluntat d'assolir la independència, l'eslògan "Volem votar" se situava el dret a decidir i la necessitat d'un referèndum al centre del debat i dificultava que partits com Unió o ICV -que aleshores defensaven obertament el referèndum- es despengessin de la mobilització. El 12 de desembre de 2013, Mas va anunciar la data de la consulta i la doble pregunta envoltat dels màxims representants dels partits que hi estaven a favor.
Diada 2014: "President, posi les urnes"
Amb un objectiu definit, la consulta del 9-N, la tasca de l'ANC i Òmnium era clara: pressionar el Govern i mantenir mobilitzat el carrer per poder votar. La frase de Carme Forcadell, acompanyada de Muriel Casals, al final de la Diada de 2014 -"President, posi les urnes"- va ser un toc d'atenció a Artur Mas i als partits sobiranistes quan faltaven tot just dos mesos per a la votació. Si alguna veu pensava fer-se enrere, les entitats sobiranistes estaven allà per empènyer els partits. En un discurs amb elements que podrien recordar moments recents, Forcadell va exigir als representants polítics "deixar de banda els interessos de partit" i prendre "decisions excepcionals" per "actuar d'acord amb la transcendència històrica del moment". "Demanem als nostres polítics que siguin dignes del poble que els ha votat", va dir Forcadell a la cruïlla entre la Gran Via i la Diagonal, davant prop de dos milions de persones.
"Junts avui i aquí convoquem la consulta. Parlament, Govern de Catalunya, president, posin les urnes", va sentenciar Forcadell. Mas va convocar el 9-N el 27 de setembre del 2017, però el va paralitzar quan el Tribunal Constitucional el va suspendre. Després de tres cimeres d'alta tensió, l'última de les quals al Palau de Pedralbes, el president va anunciar una consulta alternativa amb "locals, urnes i paperetes" que es faria a través de voluntaris. El TC també la va tombar, però es va acabar celebrant. No va ser vinculant, però es va acabar organitzant en un context en què tant l'ANC com Òmnium van ser cabdals.
Mas, Junqueras i els dirigents de les entitats sobiranistes, el 14 de gener del 2015 Foto: ACN
Era el gener de 2015 i els partits independentistes, amb Artur Mas i Oriol Junqueras al capdavant, tornaven a estar barallats. S'havia celebrat la consulta alternativa, amb 2,2 milions de votants, i ja es veia a venir el procés penal contra Mas, Joana Ortega, Irene Rigau i Francesc Homs. Tots quatre acabarien inhabilitats. A finals del 2014, en pocs dies de diferència, Mas i Junqueras havien fet conferències per presentar el seu pla de país. La legislatura tenia poc recorregut, els socis no s'entenien -al Parlament començaven a aparèixer discrepàncies després d'un debat de política general d'alt voltatge previ al 9-N- i el president ja pensava en la necessitat de convocar eleccions.
Mas reclamava una llista unitària i Junqueras, candidatures separades. Tots dos coincidien en el caràcter plebiscitari que havien de tenir les eleccions, però discrepaven sobre com anar-hi. Amb un paper central de Forcadell, Casals i el president de l'Associació de Municipis per la Independència (AMI), Josep Maria Vila d'Abadal, Mas i Junqueras van acordar fer les eleccions el 27 de setembre. L'acord anava signat per partits i entitats i tenia un annex específic sobre les llistes separades, però no es compliria en la seva totalitat.
Juliol 2015: la creació de Junts pel Sí
Presentació de la candidatura de Junts pel Sí Foto: ACN
En la fundació de Junts pel Sí hi va tenir un paper bàsic Jordi Sànchez, que s'acabava d'estrenar a la presidència de l'ANC agafant el relleu de Carme Forcadell. La formació de la candidatura es va acabar de decidir en una reunió a Palau que va arrencar amb Artur Mas aparentment acorralat com a únic defensor de la llista única. Els actors van anar cedint -inclosos Oriol Junqueras i Marta Rovira- i es va sortir de la cita amb el preacord entre Mas i el líder d'ERC per conformar una candidatura conjunta encapçalada per independents. La tria final va fer que Raül Romeva liderés la llista, acompanyat de Carme Forcadell i Muriel Casals, i que els números quatre i cinc els ocupessin els líders de CDC i d'ERC.
Pel camí va quedar la possibilitat de la candidatura sense polítics que va posar damunt la taula Quim Torra i que, en moments de la negociació, va comptar amb el suport de les entitats i també dels republicans, que van intentar evitar fins on van poder anar de bracet amb Convergència. Junts guanyaria les eleccions amb 62 escons, però perdria el plebiscit: l'independentisme, sumant els vots de la CUP, no arribaria al 50% dels vots. El líder de CDC, candidat a la presidència, seria vetat pels deu diputats anticapitalistes. El 9 de gener de 2016, Mas va fer un "pas al costat" i va ungir Carles Puigdemont, que es convertiria en nou president de la Generalitat el 12 de gener de 2016.
2016: pressió per fer l'1-O
Carles Puigdemont en una reunió amb Jordi Sànchez i Jordi Cuixart Foto: Isaac Meler
La legislatura havia d'acabar amb una declaració d'independència i amb la celebració d'unes noves eleccions constituents, però el rumb va virar el setembre de 2016 quan Carles Puigdemont va posar sobre la taula el "referèndum o referèndum". Les entitats, especialment l'ANC i Jordi Sànchez, van tenir un paper cabdal a l'hora de pressionar per la celebració del referèndum unilateral. Si el 2014 havia estat Forcadell qui havia exigit a Mas "posar les urnes", el maig del 2017 van ser Jordi Sànchez i Jordi Cuixart qui van reclamar a Puigdemont "posar data i pregunta" per al referèndum després del no rotund de Mariano Rajoy a permetre una votació acordada.
Sànchez va tenir un paper destacat a l'hora de pressionar pel referèndum unilateral, de manera coordinada amb Palau. "El no rotund de Rajoy suposa un canvi d'escenari. Ha arribat el moment del segon 'referèndum o referèndum'", va dir el president de l'ANC. Puigdemont va deixar en mans de Junqueras els preparatius del referèndum, tot i que els detalls s'acabarien coent dins l'anomenat estat major del procés. El 7 de juny, avançada per NacióDigital, es va conèixer la pregunta del referèndum i pocs dies més tard se'n va anunciar la data: 1 d'octubre.
2017: Implicació en l'estat major del procés
Jordi Cuixart i Jordi Sànchez, el dia del referèndum Foto: ND
Amb l'objectiu del referèndum, ANC i Òmnium van tenir un paper clau en els mesos més intensos del procés. Implicats a fons en l'estat major del procés, tenien la funció d'activar la mobilització de la gent als carrers. L'estat major era l'òrgan de coordinació estratègica de Govern, partits i entitats, i Sànchez i Cuixart participaven en les reunions. Tenien més informació els membres d'aquest grup que no pas membres del Govern, alguns dels quals el van abandonar precisament pel desacord amb com s'estava gestant la votació i el xoc amb l'Estat. L'ascendent dels líders de l'ANC i Òmnium sobre l'independentisme va quedar clar durant les protestes del 20 de setembre arran dels escorcolls de la Guàrdia Civil al Departament d'Economia per impedir el referèndum. El 17 d'octubre la jutge de l'Audiència Nacional Carmen Lamela els enviaria a la presó i un any i mig després, el Tribunal Suprem els va condemnar a nou anys de presó per un delicte de sedició.
Pèrdua de protagonisme
Les entitats han perdut protagonisme a l'hora d'incidir en el dia a dia del Govern Foto: Adrià Costa
A partir del 27-O, el paper de les entitats a l'hora de pressionar el Govern comença a flaquejar. Jordi Sànchez i Jordi Cuixart són a la presó i el paper de l'ANC i Òmnium queda relegat a convocar mobilitzacions als carrers, però tenen poca força a l'hora de condicionar el Govern. Amb l'independentisme mancat de rumb des d'aleshores, i amb divergència estratègica, les entitats deixen de tenir un objectiu concret pel qual incidir. A més, les línies d'actuació de l'ANC i Òmnium es comencen a separar, amb l'excepció del suport unànime al naixement del Tsunami Democràtic després de la sentència. La primera, de la mà d'Elisenda Paluzie, manté una línia maximalista d'intentar aconseguir la independència de manera ràpida. En els últims mesos, treballa en la línia de reforçar l'independentisme als llocs on va flaquejar la tardor de 2017, com ara en l'àmbit empresarial o el sindical. La segona, amb Marcel Mauri, aposta per una intensa campanya de captació de socis al voltant de la figura de Cuixart i dels grans consensos com l'amnistia. En aquesta nova etapa del procés, l'ANC sembla haver quedat més relegada mentre que Òmnium ha aconseguit, per ara, l'única mostra d'unitat dels partits independentistes. Va ser en plena campanya electoral amb una fotografia dels presos reclamant l'amnistia.
Mostra el teu compromís amb NacióDigital. Fes-te subscriptor per només 59,90€ a l'any, perquè és el moment de fer pinya.
Som-hi....
Per samurai el 18 d'abril de 2021 a les 10:06
01
A nuestros PRESOS POLITICOS Y EXILIADOS los avalan mas de dos millones de votos y cuatro millones de catalanes para rabia y vergüenza de los fascistas y corruptos de Spanyistán...... Cuando se usa el poder y la amenaza para impedir el mandato popular, la paciencia se colma, las costuras de la sociedad
revientan y entramos en un terreno inhóspito donde la política es imposible. Todo empezó con la pausa y el consenso, aceptando las reglas de juego más estrictas, rebajando las espectativas, deglutiendo las renuncias cepilladas en las comisiones del Congreso y, a pesar de todo, doce jueces de un tribunal se lo cargaron todo de un plumazo cuando la decisión política avalada por parlamentos y urnas se destruyó en la oscuridad de los despachos. Desde el simulacro de consulta del 9-N que derivó en penas de inhabilitación y multas millonarias, el 1-O con las cargas policiales contra gente indefensa, con más de mil heridos, el desenlace del 155 y gente inocente en la cárcel, elecciones forzadas por el Estado el 21-D, resultando además que no se podía investir a quién, por lógica electoral, debía ser el President. No parece que los fascistas y corruptos del Partido Podrido, sus Socioslistos, C's. Fachas, la Injusticia Española, el Tribunal Inconstitucional y un rey impuesto que no queremos, consigan hacernos desistir de nuestras aspiraciones independentistas. Rajoy no consiguió la victoria absoluta que perseguía y sus
Socios-listos, en su intento de acabar con el independentismo, podrían acabar tambíen con la democracia. Porque esto es lo que está ocurriendo en este país de pandereta y corruptos. A la m. con la Injusticia española prevaricadora anclada en la época de Franco, títere de los fascistas y corruptos, vergüenza de Europa. Si me pegan, me divorcio...... Catalunya is not Spain !!*!!
per