[Aquí pots llegir la versió original en castellà]
Hi ha una criatura mitològica, hoste de tots els bestiaris, que es diu Catoblepas. Plini el Vell el descriu com un animal semblant a l'ovella silvestre i li atribueix un alè pestilent i una mirada homicida. Per Gustave Flaubert es tracta d'un búfal amb cap de porc. La seva voracitat és tan llegendària que una vegada va engolir les seves pròpies potes.
La idea de la bèstia que s'alimenta de si mateixa ens arrossega cap a un altre capítol de la zoologia fabulosa. L'Ouroboros, emblema d'alquimistes, representa un rèptil amb traces de serp que devora la seva pròpia cua formant una circumferència. La idea de l'etern retorn és un ordre tancat, un bucle interminable de què no és possible escapar.
Les societats, diu Karl Marx, no escriuen la seva història en l'aire ni imposen les seves pròpies circumstàncies sinó que naveguen en l'incòmode oceà de les circumstàncies que ja existeixen perquè ens han estat llegades. Dit d'una altra manera, "la tradició de totes les generacions mortes oprimeix com un malson el cervell dels vius".
Giro la vista a 1977, a les primeres eleccions generals després de la mort del Caudillo, i la UCD de Suárez s'imposa al mapa de Congrés amb una força aclaparadora. Si sumem l'Aliança Popular de Fraga, els partits dirigits per franquistes reciclats acaparen la majoria de l'hemicicle.
La historiografia oficial ha interpretat aquesta dada com un aval al procés de la Transició. Però hi ha una altra hipòtesi més clamorosa. És fàcil deduir que un sector majoritari de la societat espanyola es trobava tan còmoda sota les estructures del franquisme com sota el mantell dels nous partits democràtics.
El franquisme, com el Catoblepas, es va alimentar de si mateix per parir el nou ordre parlamentari. I aquesta dinàmica persisteix per sota de les estadístiques electorals. Perquè els canvis parlamentaris poden resultar abruptes, però la matèria primera es conserva més o menys intacta.
Pot semblar estratosfèrica la victòria d'Isabel Díaz Ayuso a Madrid. Però el seu creixement no obeeix, entre altres coses, a l'evaporació de Ciutadans? No s'ha alimentat, al seu torn, d'antics votants de PSOE?
Els electors, com l'energia, ni es creen ni es destrueixen. I els partits d'ordre, igual que el Catoblepas, s'alimenten de si mateixos. El que ha passat a l'Assemblea de Madrid pot acabar quallant a la Moncloa.
En temps d'incertesa, el terra es mou sota d'un govern espanyol que no ofereix garanties materials, que no deroga la reforma laboral, que pretén estendre els peatges o que ha estat incapaç de defensar l'alliberament de les patents de les vacunes fins que ho ha proposat els Estats Units.
El Catoblepas té gana. I l'Ouroboros ens recorda que els torns bipartidistes formen una roda infinita. Com sembla ser la nostra paciència. La lluita, diuen els zapatistes, és com un cercle. Es pot començar en qualsevol punt, però mai s'acaba.
Mostra el teu compromís amb NacióDigital.
Fes-te subscriptor per només 59,90€ a l'any, perquè és el moment de fer pinya.
Fes-te subscriptor
per Jonathan Martínez
,