Des de la mateixa nit electoral del 14-F, se sabia. Bé, de fet, alguns ho vam dir: que l’acord per formar govern entre Junts i ERC seria molt difícil, sobretot, perquè els republicans havien guanyat el plebiscit plantejat pels de Waterloo i, també, evidentment, perquè les dues forces, avui, només comparteixen l’objectiu final: la independència, i res més. Si els resultats haguessin afavorit els postconvergents, com demostren els fets dels últims anys, ja fa dies que tindríem president de la Generalitat, però no va ser així.
A causa, diguem-ne, d'un cert complex dels republicans a empassar-se sempre el que fan els convergents, ERC va permetre que la candidata a la presidència de la Generalitat ocupés la presidència del Parlament a canvi de res, i que, més tard, per purgues internes a les files de Junts, Jaume Alonso-Cuevillas fos substituït per Aurora Madaula, també a canvi de res. I que consti que hi ha versions que diuen que la investidura de Borràs implicava reciprocitat.
ERC, suposo, entenia que d’aquesta manera demostrava amb fets la seva voluntat d’arribar a acords amb Puigdemont -malgrat dues investidures fallides- i així poder començar la legislatura. Però vet aquí que els postconvergents, pel que es veu, no paguen amb la mateixa moneda.
Mentrestant, mentre Junts sotmetia a un rondo als negociadors republicans, Jordi Sánchez, el secretari general dels postconvergents, va expressar públicament i en una entrevista, el 4 d’abril, a La Vanguardia, que "no especularem amb eleccions, si volen que governin en minoria. (…) N'hi ha, a ERC, que volen un acord amb els comuns i la CUP. Si això és el que volen, que ens ho diguin. Nosaltres els votarem". En la mateixa entrevista, torno a recordar que va ser el 4 d’abril, Jordi Sánchez ja va dir que l’acord per investir Aragonès no estava lluny.
I un mes i quatre dies més tard, aquest dissabte, 8 de maig, després que Sánchez tornés a dir que l’acord no estava lluny, ERC va dir ben fort i ben alt que ja en tenia prou, que acceptava l'oferiment de Jordi Sánchez, i que optava per governar en minoria i per arribar a un acord amb els comuns i la CUP. I, evidentment, que esperava que Junts honorés la paraula donada.
Un servidor, des d’aquestes mateixes pàgines, fa temps que he defensat i argumentat un govern en minoria d’ERC. I ho ha fet per diverses raons, la principal de les quals és que es pràcticament impossible conciliar les pretensions de l’exili amb la realitat i necessitats de l’interior. Com a mostra del que dic, aquest botó. És Jordi Sánchez a la mateixa entrevista a
La Vanguardia: "(Puigdemont) està determinat, això sí, a mantenir la presidència a l’exili i aquest reconeixement". Aquest reconeixement, cosa que els postconvergents neguen, implica liderar-ho tot des del Consell per la República, per això l’anomenen el president legítim, cosa que vol dir que els altres no ho deuen ser tant, de legítims.
No cal ser ni intel·ligent ni un linx en anàlisis polítiques. Només s’ha de veure que l’opció dura, permeteu-me que també digui nostàlgica i poètica de Waterloo, que vol continuar liderant el procés, la Generalitat, la relació del Govern de la Generalitat amb el govern espanyol i l'actuació dels partits independentistes a Madrid, no pot ser acceptada de cap de les maneres per un partit sobirà, que no s’ha creat per abjurar de cap passat ni per escapar-se de res. És a dir, que el que proposa i vol Waterloo només ho pot acceptar un vicari que transformi la màxima institució de Catalunya en una vicaria. I d’aquest calze ja n’hem begut!
Com ja s'ha dit en més d’una ocasió, si ERC sucumbeix als desitjos de Waterloo, Junqueras enterraria per sempre més ERC. ERC té un full de ruta molt ben explicat en el llibre de Junqueras i Marta Rovira,
Tornarem a vèncer. (I com ho farem). Amb aquest full de ruta han guanyat les eleccions. I Waterloo també té el seu. El document
Preparem-nos, però no les han guanyades, les eleccions.
Perquè es vegin encara més les diferències, mentre el temps a l’exili s’ha aturat en les confrontacions intel·ligents, Oriol Junqueras va publicar aquest dissabte un article a El Periódico on demanda pensar i treballar el present i el futur del país a 10 i 20 anys vista, cosa que als hiperventilats de torn els va faltar temps per insultar-lo. I és que la radicalitat de la dreta és directament proporcional al grau de desplaçament que senten del poder i d’un país que un dia van dominar.
Però bé, la pregunta que ens fem tots: hi haurà noves eleccions? Si Jordi Sánchez no anava de catxa, no. Si hi anava, sí, llevat que Puigdemont accepti el paper que li correspon, que no és un altre que el que consensuïn les diferents forces polítiques. L'error de Junts és imposar-ho com a condició en les negociacions per formar govern.
I aquest imposar-ho adopta diferents formulacions, evidentment: des de la qüestió estratègica a la de la unitat i des del paper dels partits independentistes a Madrid als pressupostos de la Generalitat. Honorarà Junts la paraula donada pel seu secretari general o serà una altra catxa? Aquesta és la qüestió.
Mostra el teu compromís amb NacióDigital.
Fes-te subscriptor per només 59,90€ a l'any, perquè és el moment de fer pinya.
Fes-te subscriptor
per Jaume Barberà
,