Antònia Vicens i Picornell neix l’any 1941 a Santanyí, Mallorca. Va anar a escola fins als catorze anys i va començar a treballar en un hotel de Cala d’Or, com a secretària. Observadora i rebel, l’any 1967 guanya el premi Sant Jordi amb la seva primera novel·la, 39º a l’ombra, que la situa de ple en el panorama literari català. El 1971 es trasllada a Palma, i segueix publicant novel·les, algunes de les quals han estat reeditades recentment, com 39º a l’ombra, La santa i Quilòmetres de tul per a un petit cadàver. El 2009, amb la publicació de Lovely, fa la primera incursió en el gènere poètic, que ha seguit cultivant, en un camí d’essencialització de la seva literatura, i pel qual ha rebut el Premio Nacional de Poesía (2018). El 2020 publica el poemari Pare què fem amb la mare morta. La seva trajectòria ha estat reconeguda amb nombrosos premis i distincions, com el Premi Nacional de Cultura de la Generalitat de Catalunya i la Medalla d’Or de l’Ajuntament de Palma.

«Quasi sempre les meves novel·les parteixen d’alguna cosa que he vist o sentit. No me n’invent cap, de personatge. En narrativa, he de veure. En canvi, en poesia he de cercar dins mi mateixa. La diferència és que la narrativa la surt a cercar, mir cap a defora, i en poesia mir cap a dedins.»

«Com a dona, no m’agradaven els models que veia al poble. Els homes al bar, les dones a la casa. Jo em rebel·lava contra el que em deien que havia de ser. Però no tenia amb qui parlar-ne. I les paraules eren el que més em va ajudar.»

«El contraban que passava el meu pare era cafè, tabac i peces de niló. Les mitges de niló eren pecat. A costura —jo hi vaig anar fins als 14 anys només—, un dia va venir una nina amb mitges de niló i les monges la varen treure defora, dient que les seves cames eren les cames del dimoni.»

«Al poble, hi havia una dona que es cuidava del nebot, que estava ingressat en un psiquiàtric. Un dia va trobar mumare i li va dir: “Ves alerta amb la teva filla, el meu nebot va començar llegint!”»

«La infància, la record molt desatesa. La infància creixia sense una carícia. No vèiem una paraula dolça per part d’una mare. Les dones a Santanyí estaven molt nervioses perquè la majoria tenien l’home que s’havia embarcat i la infància era les víctimes d’aquell estat de pobresa, d’aquell estat de nervis, d’aquell estat d’espera.»

«La meva família la vaig trobar llegint El cor és un caçador solitari, de Carson McCullers. L’ambient d’aquell Sud el trobava molt semblant al de Santanyí. Jo era solitària, i mumpare era un home que a penes xerrava, i vaig sentir com si fossin família meva. Però a l’hora d’escriure, procur oblidar-me de tot el que he llegit.»

«A Ungles perfectes hi ha la qüestió d’on és el bé i on és el mal, de qui és el bo i qui el dolent. Això sempre m’ha preocupat. Quan em diuen que una persona és bona, em deman si ha tengut ocasió de ser dolenta. Som assassins? Per ventura no ens hem trobat amb l’ocasió.»

«El primer llibre de poesia, Lovely, em va caure a damunt, un dia concret, el 3 d’agost de 2006, mentre prenia el sol a la terrassa. Vaig pensar que era la meva vida, que m’estava caient a trossos, i que els havia d’agafar, i que el recipient més adequat eren els versos, perquè la prosa és molt més lenta. Vaig començar a escriure poesia així.»

«Encertar la paraula és el que li dona una segona dimensió al poema. I això du feina. És cercar i cercar la paraula que li doni una altra dimensió, a més de la quotidiana. De petita m’obsessionava que totes les coses tenguessin un nom. Anava com a boja amb el nom de les coses.»

«Venc d’una infància en què la llengua no existia. Ara hi ha més gent que escriu i llegeix en català. Des que vaig començar a escriure, la llengua sempre ha estat molt amenaçada, i fins i tot inexistent. Però jo vull tenir aquesta esperança, que amb la llengua no podran!»