Així com fa uns anys Manel va veure com li queia al damunt l’adjectiu costumista que li va ser aplicat tothora, a Antònia Font li va correspondre un altre, el de surrealista, un dels més rebregats del diccionari en l’era moderna. Però Antònia Font era més poderós que el clixé, i el va sobrevolar amb elegància fins aquella nit de desembre del 2013, quan es va acomiadar al teatre Principal, de Palma, donant sentit puntual a una de les cançons del disc
Lamparetes, del 2011: "Me sobren paraules / d’aquí dos anys me retir".
Els grups, quan es fan grans, se separen, i quan es fan més grans, es tornen a ajuntar. És una llei universal que no registra gaires altes excepcions. Si una alquímia entre músics ha funcionat d’una manera excepcional, el més temptador és mirar de reviure-la, com farà Antònia Font l’any que ve amb el concert al festival Primavera Sound, al qual, tot ho apunta, s'hi afegiran d'altres. Retrobada a la salut del tercer disc del quintet,
Alegria, que farà vint anys. El seu àlbum més incontestable, el que reuneix un nombre més alt de grans cançons, començant per la titular (que transmet una joia col·lectiva molt oportuna en temps pandèmics o postpandèmics) i continuant per la seva antítesi,
Dins aquest iglú, el cant a la solitud, i per
Vos estim a tots igual celebració humanista a compte de goril·les, gallines i coales.
El revulsiu que la música en català necessitava fa dues dècades, just quan Sopa de Cabra i Sau havien plegat veles i hi havia cert neguit per la falta de relleu, va arribar de Mallorca amb un grup que no es feia el modern, que venia del circuit de la festa major i que ni tan sols estava al cas del corrent galàctic-boletaire on els periodistes de Barcelona insistíem a col·locar-los. Ni eren els més
cool de la classe, ni van irrompre amb padrins mediàtics, però es van guanyar el públic cançó a cançó. Sobretot, arran d’
Alegria, disc que Gerardo Sanz, figura determinant, va aconseguir que es publiqués al segell Drac (efímera aventura catalanòfona de la també extinta Virgin) i que més endavant esdevindria el mànager del grup.
Ara fa tres anys, Antònia Font va reaparèixer excepcionalment al Concert per la Llibertat d’Expressió, al Palma Arena (l'actual Velòdrom Illes Balears), on va interpretar cinc cançons, només cinc, rebudes pel públic com mannà. Un parell d’hores abans de l’actuació, vaig coincidir a un dels bars del recinte amb el cantant de la banda, Pau Debon, i parlant d’aquell retorn fugaç, em va semblar que se li il·luminava la mirada i que imaginar una tornada amb més llargària no era cap disbarat.
Joan Miquel Oliver, l'home de les guitarres i les composicions, ho havia deixat clar uns dies abans, quan va dir que una causa com la llibertat d’expressió requeria ser-hi amb tot l’armament, és a dir, reunint Antònia Font amb pompa i circumstància. Amb la pandèmia, aquesta idea es redobla: hi ha coses que ja no es poden deixar per a més endavant, perquè no sabem mai si arribat el moment hi serem tots. Així que ben trobats siguin Antònia Font, disposats a sortir, el 2022, d’aquell iglú seu tan descongelat.
Mostra el teu compromís amb NacióDigital.
Fes-te subscriptor per només 59,90€ a l'any, perquè és el moment de fer pinya.
Fes-te subscriptor
per Jordi Bianciotto
,