Ceuta i el somni de l'Espanya ultra

Santiago Abascal fent (veure que fa) passar gent d'un lloc a un altre, amb manotades i crits com un entrenador de futbol. Santiago Abascal adreçant-se a la multitud a través d'un megàfon. Santiago Abascal regalant gestos i paraules d'escalf als agents de la Guàrdia Civil o de la Policia Nacional, o al personal sanitari desplaçat a la tanca de Ceuta. Són imatges que s'han difós una vegada i una altra aquests dies a mesura que transcorria l'enèsima “crisi de Ceuta”, és a dir: una entrada massiva (més massiva que mai) de migrants des del Marroc a territori espanyol, impulsada pel mateix govern alauita com a forma de pressió damunt Espanya i damunt la Unió Europea. Persones literalment utilitzades com a carn de canó pel seu propi govern, encapçalat per Mohamed VI, actual representant d'una nissaga reial més o menys tan corrupta com l'espanyola, però que encara regeix en un règim dictatorial. I al davant uns altres governs (el d'Espanya i la Comissió Europea) incapaços de reaccionar amb eficàcia i claredat a aquestes situacions. Per una banda, perquè la política exterior espanyola i europea mai n'ha estat, d'eficaç i de clara. I per l'altra, perquè la història de la relació d'Espanya amb el Marroc és particularment desgraciada, amb dobles i triples fileres de petjades, amb contraban i tràfic de drogues, amb empreses espanyoles practicant l'explotació laboral dels treballadors marroquins, amb guerres colonials traumàtiques i una descolonització més traumàtica encara. Tot això sense descuidar-nos de l'ancestral xenofòbia i supremacisme del nacionalisme espanyol davant “del moro”, enemic cohesionador dels furibunds patriotes espanyols des de temps remots, igual que els no menys odiosos catalans.