Abans que fóssim catalans

Ens sobren les fantasies apocalíptiques que ens conviden a imaginar un futur en què ja no serem catalans, o serem catalans castellanoparlants. L’autoflagel·lació és un esport nacional. Per curar-nos de tot aquest masoquisme, us recomano la lectura d’un llibre que ens transporta a la cultura dels primers temps carolingis a la diòcesi d’Osona. El canonge Adanagell de Vic (ca. 860-925), llavor de noves semences, de Jesús Alturo i Tània Alaix, és un d’aquells llibres erudits que al nostre país només gosa publicar el Pare Massot a les Publicacions de l’Abadia de Montserrat. Alturo i Alaix són dos estudiosos de la Història de la cultura en època medieval, i dos membres actius del Seminari de Paleografia, Codicologia i Diplomàtica de la Universitat Autònoma de Barcelona (UAB).

La seva investigació paleogràfica els ha portat a examinar un centenar de pergamins que encara avui es conserven a l’Arxiu Biblioteca Episcopal de Vic. Alturo i Alaix treballen amb un rigor detectivesc i han demostrat una gran eficàcia a l’hora de llegir i desxifrar pergamins escrits en llatí medieval, tant documents de naturalesa jurídica (sobetot testaments) que se solien signar, com còdexs o manuscrits fets per copistes que no sempre signaven els seus textos. Ells han tingut la paciència de comparar documents i atribuir autoria a alguns textos que ens han pervingut sense signatura. Amb tota aquest esforç, han reconstruït la vida intel·lectual de Vic durant els segles IX i X. Una de les figures centrals d’aquest moment és el canonge Adanagell, bon cal·lígraf i segurament un dels homes més cultes de la seva època. En un moment en què el centre cutural era a Narbona, Adanagell despunta perquè va ser educat aquí, i la seva existència demostra que hi havia una vida cultural autòctona que no va ser arrasada del tot pels sarraïns. Adanagell va ser educat en l’antiga escriptura visigòtica, però amb els anys va anar adoptant l’escriptura carolina, que es va anar implantant amb la uniformització cultural i litúrgica que va imposar Carlemany en tot el seu imperi. Amb tot, Alturo i Alaix han detectat que en fer-se gran, Adanagell es relaxa i l’escriptura visigòtica torna a aflorar en els seus textos. Un símproma de nostàlgia, una forma de resistència?

Carlemany va ser també un dels detractors més acèrrims de l’adopcionisme, que tenia en Feliu d’Urgell un dels seus màxims ideòlegs. L’adopcionisme propugnava que Jesucrist no era fill de Déu sinó només adoptiu, una concepció que els Cristianisme hegemònic de l’època condemnava radicalment, perquè comportava canvis en la litúrgia. De Feliu no ens ha pervingut cap document, perquè les autoritats carolígies ja es van preocupar de cremar tots els seus escrits heretges. En una societat teocràtica com aquella, la llibertat de pensament era molt limitada, diu Jesús Alturo. Carlemany es va preocupar d’instaurar una unitat cal·ligràfica, litúrgica i teològica a tot el seu imperi.

Aquesta investigació ens transporta a un moment de la nostra història en què Catalunya encara no existia com a tal, però on ja es poden detectar els gèrmens del que serà el país.

En aquella època qui tenia un exemplar de la Bíblia sencera, tenia una Biblioteca. Tenir una biblioteca era molt car, perquè la pell amb què es feien els pergamins era cara i els copistes cobraven. Per fabricar una Bíblia calia llevar la pell a 250 xais. Poca broma, doncs, el preu de les Sagrades Escriptures! Com que els llibres eren tan valuosos, se solien mencionar als llegats i testaments, de manera que llegint els documents jurídics és possible traçar les donacions bibliogràfiques, que la majoria de vegades anaven a parar a l’església.

Alturo i Alaix no circumscriuen la seva recerca a Adanagell, sinó que han pogut resseguir tota una constel·lació de clergues, des del Bisbe Gotmar fins al bisbe Ideler, figura molt respectada, que tenia al seu voltant eclesiàstics, canonges i preveres que s’han pogut identificar: els preveres Ansfred i Gerac (quins noms més bonics!), l’exorcista Baldoïg, els preveres Adalí, Adalball, l’ardiaca Otger o el levita Rodulf, entre d’altres. El bisbe Ideler va deixar escrit un testament en què expressa la seva contrició i implora a l’Altíssim el perdó dels pecats amb un text de certa entitat literària, en què demana, amb tremolines i sospirs, la clemència del Rei etern.

El canonge Adanagell de Vic conté reproduccions en color d’aquests pergamins mil·lenaris i les corresponents transcripcions en llatí, sempre acompanyades per una traducció en un català esplèndid. Aquesta investigació ens transporta a un moment de la nostra història en què Catalunya encara no existia com a tal, però on ja es poden detectar els gèrmens del que serà el país. No parlem de la precatalunya, com havia fet Abadal, sinó de la protocatalunya. Alturo i Alaix han sabut convertir un canonge medieval en un personatge fascinant, tot rescatant de l’oblit uns vestigis valuosos del que érem abans de ser catalans.