Rep El Despertador cada matí al teu correu
Carles Puigdemont, Toni Comín i Clara Ponsatí van recuperar ahir provisionalment la seva immunitat com a eurodiputats que els va retirar la cambra a l'espera que el Tribunal General de la Unió Europea es pronunciï sobre el fons de l'assumpte. I Jordi Sànchez i Jordi Cuixart ja poden preparar i
presentar els seus recursos davant el Tribunal Europeu de Drets Humans d'Estrasburg després que el Tribunal Constitucional ratifiqués -dividit, això sí- la sentència del Suprem que els condemna per sedició i els manté empresonats a l'espera de l'indult.
És evident que la partida judicial del procés es juga ara a l'estranger. Els exiliats han aconseguit, gràcies a les dificultats que té l'ordenament jurídic espanyol per trobar parangó a la majoria de democràcies europees consolidades, diverses victòries. Ho és en assumptes diguem-ne que majors, com ara l'encaix del delicte de sedició, però també amb altres assumptes a priori menors. De Puigdemont, per exemple, en van dir que no podria ser eurodiputat si no acatava la Constitució a Espanya. Al final, després que el Tribunal de Justícia de la UE desautoritzés el Suprem gràcies a un recurs d'Oriol Junqueras, a qui no van permetre sortir d'Espanya per prendre possessió, va poder recollir l'acta. Ara, el zel espanyol amb la immunitat amenaça el prestigi del Parlament Europeu, on el PP, el PSOE, Cs i Vox van forçar la màquina perquè els seus aliats continentals els la retiressin.
Pedro Sánchez està disposat a concedir l'indult als presos perquè creu que és una forma de "desescalar" la situació política a Catalunya, però no es planteja l'amnistia -única via de retorn dels exiliats- ni el referèndum. Ha assumit que hi ha un clam, però també necessita els vots d'Esquerra i, a Madrid i en l'entorn del govern central, hi ha cada cop més por que les sovintejades desautoritzacions de la justícia europea erosionin més enllà del que és acceptable la imatge internacional d'Espanya.
El president espanyol com a mínim vol entomar les garrotades que vindran podent dir que ja ha concedit els indults per esmenar els tribunals, que ha introduït algun element de correcció a més d'obrir un procés de diàleg. La desproporció de les condemnes del Tribunal Suprem i l'actitud de la justícia espanyola dona força a l'exili i les victòries judicials de l'exili acceleren les mesures de gràcia. De nou, exili i presó es complementen.
La democràcia espanyola, que no és plena i sí intermitent quan està en joc la unitat de l'Estat, ha optat fins ara per una resposta repressiva i no política al procés català i això, és evident, se li està girant en contra, té costos. Perquè moltes opinions públiques -i alguns governs amb la boca petita- no entenen que es menystingui l'opinió popular i no s'afronti una negociació real i sense línies vermelles.
I també perquè, al final, Espanya acaba també sent víctima del cinisme que, sovint, presideix les relacions internacionals. Ho vam veure fa uns mesos a Moscou. Quan Josep Borrell, en qualitat de responsable de la diplomàcia de la UE, alçava la veu en nom de les democràcies consolidades per la persecució a què el règim de Putin sotmet a opositors com Alexei Navalny, el veterà ministre d'Exteriors rus,
Sergei Lavrov, li va retreure el cas dels presos polítics catalans. I més recentment el xoc diplomàtic entre Espanya i el Marroc ha tingut entre els seus episodis el recordatori que el regne alauita, queixós per qualsevol gest de complicitat de Madrid amb els sahrauís, ha fet de la situació política catalana i de
l'exigència de lleialtat entre estats. Fins i tot qui més hauria de callar no té cap problema en enrojolar els espanyols davant de la comunitat internacional.
Que Puigdemont, Comín o Ponsatí mantinguin la immunitat no convertirà a Catalunya en independent. Tampoc ho farà que en uns anys el Tribunal Europeu de Drets Humans digui que el Tribunal Suprem va vulnerar drets durant la instrucció o el judici de l'1-O. Però si Espanya vol aparèixer a ulls del món com una democràcia reputada (i fins i tot donar alguna lliçó), ha de canviar radicalment la seva forma d'afrontar el cas català. Els indults, quan arribin, només seran un pedaç.
Avui no et perdis
» Les cinc grans victòries de Puigdemont davant l'Estat als tribunals europeus; per Bernat Surroca i Oriol March.
» Cuixart i Sànchez posen rumb a Estrasburg; per Bernat Surroca.
» Opinió: «Ñ, la darrera salvatjada»; per Josep-Lluís Carod-Rovira.
» Tretze estudiants s'enfronten a vuit anys i mig de presó per una manifestació el 2017; per Bernat Surroca.
» Deu passatges que no t'has de perdre de l'acte de contrició de Pujol (sortida «no independentista» inclosa); per Pep Martí.
» Opinió: «Una altra errada estratègica del PP»; per Montserrat Nebrera.
» Crònica | El tàndem Colau‑Díaz exhibeix sintonia per a la transformació pendent; per Andreu Merino.
» El món econòmic urgeix les administracions a dir «sí» a l'ampliació del Prat; per Lluís Girona.
» Els infectats de Covid són capaços de generar anticossos tota la vida; per Albert Vilanova.
» Netflix: les millors estrenes de sèries i pel·lícules del juny; per Víctor Rodrigo.
» Per què tothom està parlant de «Mare of Easttown»?; per Víctor Rodrigo.
El passadís
L'alcaldessa de Barcelona, Ada Colau, i la vicepresidenta tercera del govern espanyol, Yolanda Díaz,
es van passejar ahir per la ciutat exhibint complicitat. Díaz és la nova líder de Podem i amb Colau es necessiten mútuament.
A qui sembla que no li va fer massa gràcia la visita va ser al soci dels comuns i tinent d'alcalde Jaume Collboni, del PSC.
Collboni va visitar just ahir habitatges cooperatius, que són la gran aposta de l'alcaldessa, i va evitar coincidir amb Colau i Díaz, que van dedicar part de la seva agenda a l'impacte a la ciutat dels Next Generation. Els fons europeus són, precisament, una prioritat en el dia a dia de Collboni.
Vist i llegit
Les imatges per si soles poden, en un context de guerra, ser usades en un sentit o un altre. El peu de foto és sovint el que hi posa el context. Afirmacions com aquesta o com ara que en una situació de conflicte el primer que cau és el matís es feien
al documental La capsa vermella: les fotografies amagades de la guerra civil. Està fet a partir de la troballa, fa uns anys, de les fotos d'Antoni Campañà, que va viure amb horror però retratar amb molt ofici la guerra. El documental, de molt bona factura audiovisual -les fotos de Campañà impacten- i amb testimonis professionals i familiars d'interès, va ser emès pel
Sense ficció de TV3 i estava escriu i dirigit per
Plàcid Garcia-Planas, Arnau Gonzàlez i Vilalta i Toni Monné. L'exposició al MNAC i la visita guiada que s'hi fa també valen molt la pena.
L'efemèride
El 3 de juny de 1966 és considerada com la data d'inici de l'anomenada
Revolució Cultural a la Xina. Va durar fins al 1976, quan es va frenar i revisar. L'aleshores líder del partit, Mao Zedong, la va presentar com una via per tornar als orígens de la revolució socialista i millorar-ne les estructures polítiques amb afany renovador. Va ser un període de repressió a molts intel·lectuals i dirigents i va cobrar-se milions de morts. El 3 de juny els estudiants van prendre Pequín després que el 16 de maig el partit decretés l'inici de la Revolució i van forçar la dimissió de l'alcalde i de càrrecs universitaris.
Aquest curt de la BBC explica el "cop" maoista per reforçar el seu poder.
L'aniversari
El 3 de juny de l'any 1986, avui fa 35 anys, va néixer a Manacor, a Mallorca, el tennista
Rafael Nadal. Nebot de l'exjugador del Barça Miquel Àngel Nadal, sempre ha fet camí de la mà del seu entrenador, el seu oncle Toni. En els últims temps, però, l'entrena l'exnúmero 1 mundial Carles Moyà. Nadal és un especialista en terra batuda (és el millor de la història en aquesta superfície) i ha estat número 1 mundial més de 200 vegades en els darrers deu anys. Destaca per la seva fortalesa i talent competitiu, ha estat medalla d'or olímpic i ha guanyat quatre copes Davis. En total té 20 títols dels tornejos del Grand Slam, els més importants: 13 a Roland Garros, un de l'Open d'Austràlia, dos a Wimbledon i quatre de l'US Open. La final de Wimbledon del 2008 contra Roger Federer, a qui va guanyar, és considerat el millor partit de la història del tennis.
Aquí en podeu veure un extens resum.
Ferran Casas i Manresa
subdirector de NacióDigital
Vols que t'arribi El Despertador de NacióDigital cada matí al teu correu electrònic?
Fes clic aquí per rebre'l
Mostra el teu compromís amb NacióDigital.
Fes-te subscriptor per només 59,90€ a l'any, perquè és el moment de fer pinya.
Fes-te subscriptor
per