Els pròxims 29 i 30 de juny, 40 exalts càrrecs de la Generalitat de Catalunya han de comparèixer davant el Tribunal de Comptes –no estan obligats a fer-ho presencialment i ho poden fer els seus advocats- per conèixer la quantitat de la liquidació provisional que ha fixat el Tribunal per la seva responsabilitat comptable pel suposat desviament de fons per a les delegacions del Govern a l'exterior i per al Consell de la Diplomàcia Pública de Catalunya (Diplocat).
La xifra –desconeguda fins al moment, però exorbitant, si se suma a la quantitat ja dipositada com a fiança pels costos que el mateix tribunal va estimar per l'1-O– haurà de ser coberta pels investigats en un termini breu de dies, circumstància que comportarà embargaments de sous, comptes corrents i propietats particulars. El tribunal, per tant, emet sentència condemnatòria com a mesura preventiva abans que els citats puguin tenir cap opció de defensar-se. L'únic recurs és la cassació al Tribunal Suprem, però els encausats no poden recórrer a la justícia ordinària.
Entre els citats hi ha els expresidents Carles Puigdemont o Artur Mas, Oriol Junqueras, Raül Romeva, Jordi Turull, Neus Munté, Francesc Homs, Andreu Mas-Colell; exsecretaris generals com Aleix Villatoro, Roger Albinyana, Amadeu Altafaj, Luis Bertrán, Albert Carreras de Odriozola, David Mascort, Joaquim Nin, Pau Villoria o Jordi Vilajoana; interventores generals com Maria Vidal i Rosa Vidal i els interventors delegats, Jordi Serra, Javier Acín, Virginia Astigarraga o Francesc Cubel. També es troba dins aquesta causa l'exsecretari general del Diplocat, Albert Royo, i els exdelegats d'Alemanya, Regne Unit, França, Estats Unts, Itàlia, Dinamarca, Portugal Polònia, Croàcia, Àustria, Ginebra o el delgat davant la UE.
Potser caldria estendre'ns una mica en què és i per qui està format el Tribunal de Comptes i quin afany persegueix, justament aquesta setmana que la Comissió Europea va emetre un informe, primer, que instava al govern espanyol per a l'alliberament dels presos i l'aprovació dels indults en el consell de ministres de dimarts. Dos fets gairebé simultanis, però que venen de recorreguts llargs i dispars, que en pocs dies han rebregat la sentència del Tribunal Suprem i han atiat encara més l'ànim de venjança del PP, Vox i les estructures de l'Estat disconformes amb tot el que ha succeït.
El Tribunal de Comptes és un tribunal d'excepció, perquè no depèn del Consell General del Poder Judicial, i fiscalitza els comptes públics amb personal aliè a la judicatura. Els seus 12 membres (11, des del gener del 2018) s'elegeixen entre el Congrés i el Senat. Des del 2018, el PP ha bloquejat la renovació dels membres del tribunal, com també ho ha fet del CGPJ, i totes dues institucions estan en termini prorrogat. La pròxima renovació del Tribunal de Comptes tocaria ara al juliol, però no hi ha perspectives que pugui fer-se.
Amb 122.000 euros anuals de sou, és un destí que premia la fidelitat i els favors polítics, perquè són els partits qui acaben designant-los i els seus membres no han de ser jutges, com el mateix autor de l'informe que estudia l'acció exterior de la Generalitat: Ángel Algarra, un funcionari del Cos Militar de la Intervenció de Defensa, també doctor en Economia.
El Ple està compost per altres membres que han ocupat càrrecs polítics com la vocal Margarita Mariscal de Gante, exministre de justícia del primer govern d'Aznar i filla d'un jutge del Tribunal de Orden Público franquista, o Manuel Aznar, el germà gran de l'expresident, o Javier Medina, acusat de nepotisme pel Tribunal Suprem. Unes denúncies que, en el seu dia, van arribar a comptar en més de 100 els treballadors de l'òrgan amb vincles de parentiu amb els membres de la cúpula, i també van afectar a la seva presidenta, María José de la Fuente, per haver-hi col·locat dues cosines: les germanes María Asunción i María Eugenia de la Fuente. La presidenta (a proposta del PP) és filla de l'exministre de Franco, Licinio de la Fuente, un dels qui van signar l'ordre de pena de mort contra Salvador Puig-Antich.
Amb els ulls fixats en la vista d'aquesta setmana, què persegueix el Tribunal de Comptes i a què respon el seu acarnissament? Com que actua a discrecionalitat, el Tribunal ha centrat un dels seus objectius de persecució política en el departament d'Exteriors, perquè considera que va dedicar-se a explicar un relat a l'estranger que l'Estat va perdre, malgrat dedicar-hi molts més esforços i partides pressupostàries. Una exhibició de parcialitat que és descarada, perquè mentre investiga aquesta acció exterior, s'absté de fer-ho en altres causes com l'ús de fons públics destinats a la policia patriòtica, que va posar en marxa l'exministre de l'Interior, Jorge Fernández Díaz, o la corrupció en alguns partits polítics (PP i la trama Gürtel o els ERO d'Andalusia).
Aquesta determinació política té tres elements –sostinguts en tota la repressió política contra l'1-O- que són la venjança, l'escarment i la desactivació. La primera és clara: l'Estat va aparèixer a totes les portades del món atonyinant votants pacífics i va complir una de les prèdiques del govern d'aleshores, que l'estat espanyol tenia un tic autoritari que impossibilitava la celebració d'un referèndum pactat. L'escarment és un avís per a navegants: la cartera d'exteriors és d'alt risc perquè té un paper fonamental a jugar en els pròxims mesos, amb tota l'agenda europea amb els recursos a Estrasburg i l'escàs recorregut de les euroordres. El Tribunal adverteix els seus gestors del preu de fer política. I la desactivació perquè ha resultat ser una eina útil i eficaç per representar Catalunya al món i a l'Estat li convindria un perfil com més baix, millor.
I a últim efecte, aquesta persecució del Tribunal de Comptes no és una anècdota ni és casual. Fins ara, l'Estat s'ha defensat del desafiament independentista amb totes les eines que ha tingut a l'abast: el codi penal, els tribunals, la Guàrdia Civil (com els informes que, de forma prospectiva, va fer el coronel Baena i van sostenir la querella de la Fiscalia contra els líders del Procés), la monarquia actuant de forma parcial i avalant càrregues policials o l'aplicació de l'article 155.
No és una anècdota perquè conté encara el dolor de la humiliació que l'Estat va sentir per la celebració de l'1-O. I no és una casualitat perquè respon a una operació de causa general. Una repressió que té una agenda pròpia, malgrat els intents –com els indults– de tornar aquesta carpeta a la política.
Però, de moment, som molt lluny d'una solució general. I aquesta setmana que ve, el Tribunal de Comptes exercirà el seu poder de passar comptes, per compte propi.
Mostra el teu compromís amb NacióDigital.
Fes-te subscriptor per només 59,90€ a l'any, perquè és el moment de fer pinya.
Fes-te subscriptor
per Laura Pinyol,