Havaneres i canons...

El canó de Palamós,

El canó d’Esparreguera

El Canó de Palamós

El canó de Palamós
ben mirat que n’és d’hermós
ja fa temps que està callat.
Ja fa temps que mira el mar
amb el ventre rovellat.
Quatre rodes i un forat.

De la boca del canó
només surten els records
de les guerres d’aquell temps.
Quan la gent de l’Empordà,
de la Selva i el Vallès,
es mataven per no res.

Escolteu la seva veu
Oh canons de tot el món!
i la gent de tot arreu.
No més guerres ni més morts,
no més bombes ni més foc,
sóc el canó de Palamós.

Si els canons de tot el món
fossin com el vell canó
que tranquil està dormint.
blancs i negres dins el pit
portarien una flor,
la rosa de Jericó.

Escolteu la seva veu
Oh canons de tot el món!
i la gent de tot arreu.
No més guerres ni més morts,
no més bombes ni més foc,
sóc el canó de Palamós.

Una de les coses divertides de tota ciutat és veure allò de fer projectes que mai acaben de realitzar-se. Veure aprovar coses que finalment ningú viurà prou anys per veure-ho realitzat.

He triat expressament aquesta popular Havanera del Mestre Josep Lluís Ortega Monasterio que parla d’aquell vell canó que resta mut a Palamós, com a càntic a la Pau a les nostres terres, per portar a aquestes pagines una anècdota que parla també de coses militars, de canons d’artilleria.

.

Eren aquells dies dels anys setanta del segle passat. Dies d’esperances i frustracions en una dècada que avançava a una velocitat vertiginosa. El poble d’Esparreguera vivia immers en els coneixements nacionals i participava també d’aquell ambient del moment.

.

A Esparreguera el fotògraf de cal Puig al carrer Gran, renovava sovint la seva cartellera de fotografia que, com ritual religiós, aplegava curiosos i nostàlgics d’èpoques passades.

Aquelles vidrieres -tan concorregudes de públic- esdevenia un veritable confessionari de records i també un lloc de trobada, on reviure les nostres entitats, els nostres esports, els esdeveniments locals i les persones...

.

Amb les fotografies dels comiats dels “Quintos” d’Esparreguera o d’aquells joves que complien amb els seus deures militars obligatoris, començarien a reviure moments, anècdotes i experiències de joventut. A veure’s també que molt sovint, els nostres joves eren enviats a terres africanes.

[Val a dir que l'entitat "Agrupació de veterans soldats catalanas a Melilla" te la seva seu al mateix lloc, el carrer Gran 35-37 d'Esparreguera, éssent responsable de la mateixa en Josep Puig i Jorba.

El seu origen cal situar-lo a l'any 1947, per bè que com entitat va ser legalitzada l'any 1986].

.

A la fi, sorgiria la idea de posar un canó d’artilleria en algun lloc d’Esparreguera per tal de recordar a tots aquells esparreguerins que al llarg de la història havien tingut que servir a l’exèrcit espanyol d’Àfrica.

El projecte seria tirat endavant.

.

L’alcalde Ignacio Oleart i Comelles feia lectura en el ple ordinari de l’Ajuntament d’Esparreguera del dia 24 de setembre de l’any 1974, d’un escrit signat per 28 esparreguerins -en representació d’uns 300 esparreguerins que en diferents lleves varen complir el Servei Militar en terres africanes- en el que comunicaven el seu desig "...d’instal·lar en una plaça o lloc de la població un canó com a símbol permanent de record d’Àfrica i de tot l’Exèrcit Espanyol i tanmateix fer un seguit d’actes patriòtics i populars per la seva inauguració...".

.

Les gestions realitzades anaven per bon camí, puig Capitania donava plenament suport a aquets projecte, subministrant la peça d’artilleria i el transport. No obstant, a l’Ajuntament franquista del moment, no tot eren flors i violes. Les coses no anaven tant bé.

.

El jove Joan Serra Alert capitanejava els regidors anomenats del “Terç Familiar” i no estaven disposats a cedir un mil·límetre a qualsevol acte militarista.

Així, fidels al populisme que seguien en aquells moments, faran constar que "Els Regidors del Terç Familiar Srs. Mestre, Serra i Sardá, coneixent la proposta d’uns esparreguerins sobre l’aixecament d’un monument a l’Exèrcit d’Àfrica i d’altres manifestacions vinculades amb la mateixa, manifesten la seva simpatia pels testimonis que en la mateixa es recorden, presidits por la nostàlgia d’una joventut animosa i entusiasta. No obstant creuen que la posada en marxa dels esmentat projectes no entren dins de la configuració del temps ni del moment actual...". La seva posició seria doncs, en contra d’aquella petició.

.

Amb tot, després del corresponent debat la proposta del canó d’Esparreguera seria aprovada per majoria, per be que "fent constar la seva disconformitat els esmentats regidors del “Terç familiar” per les raons de l’escrit anteriorment mencionat".

.

Amb el vist i plau aconseguit, les gestions seguirien el seu curs.

Com també seguiria el seu curs la història del país i de la vila d’Esparreguera.

.

El pesat canó seria carregat cap a la Península amb destinació a la nostra vila, i un d’aquells regidors de l’Ajuntament franquista del “Tercio Familiar”, el Joan Serra i Alert, acabaria d’Alcalde socialista d’Esparreguera...

.

Que com acaba aquesta història?

Doncs amb els tradicionals nassos de la gent dedicada a la política. Malgrat l’aprovació en el ple de l’Ajuntament, els nous aires instal·lats a la Casa de la Vila, evitarien la seva instal·lació...

.

Avui podem parlar d’aquell canó que ningú veié. De canons que, com el d’Esparreguera, sempre esdevindran silenciosos allí on siguin instal·lats o en lloc on es projecti de fer-lo i no s’acabi finalment realitzant. En la Pau eterna...

Escolteu la seva veu
Oh canons de tot el món!
i la gent de tot arreu.
No més guerres ni més morts,
no més bombes ni més foc,
sóc el canó de Palamós.

Qui sap. Si algun Mestre algun dia escriurà una havanera al nostre canó....