El petit estat de Barbados esdevé a partir d’avui una república i trenca així els lligams amb la reina Elisabet II i la monarquia britànica. No hi havia una decisió com aquesta d’ençà de fa trenta anys, quan Maurici va decidir de deixar de tenir la reina com a cap d’estat. Ara hi ha més estats que s’hi podrien afegir i emprendre també el camí cap a la república.

Barbados es va fer independent el 1966, però fins ara havia continuat mantenint el monarca britànic de cap d’estat. La decisió que es pren ara és fortament simbòlica i s’ha reivindicat com una manera de trencar amb el passat colonial. El territori va ser un centre d’esclavatge, i entre el 1627 i el 1833 va rebre sis-cents mil esclaus procedents de l’Àfrica, que van ser posats a treballar a les plantacions de sucre en benefici de propietaris britànics.

La nova presidenta de l’estat, un càrrec més aviat simbòlic, serà la governadora Sandra Mason, que va ser triada per dos terços del parlament barbadià. Malgrat que hi ha hagut un suport ampli, els crítics suggereixen que el ràpid procés per a ser una república ha servit també al govern per a treure el focus de l’estat de l’economia, la situació de la covid i les dificultats que se’n deriven, com ara en el turisme.

Un efecte dòmino?

Barbados presenta l’eliminació de la monarquia com un gest de confiança cap a ells mateixos i una manera de trencar finalment amb l’herència de la seva història colonial. Ara com ara, Elisabet II és cap d’estat de quinze estats, entre els quals hi ha el Regne Unit, Austràlia i el Canadà. Una gran part són antigues colònies del Carib, que es podrien emmirallar aviat en el procés de Barbados. Els estats són majoritàriament petites illes o arxipèlags, com ara Bahames, Grenada, Saint Lucia, Saint Vincent i les Grenadines, Jamaica, Antigua i Barbuda, Saint Christopher i Nevis, i també Belize en el continent.

El príncep Carles de Gal·les, l’hereu del tron ​​britànic, de setanta-tres, ha viatjat a Barbados per a les cerimònies que marcaran la destitució d’Elisabet II, un gest amb el territori que vol reflectir una bona imatge a la regió. El futur monarca sap que els vincles es mantenen en gran part gràcies a l’afecte que hi ha per la reina actual, que ja té noranta-cinc anys. Per tant, no és forassenyat de pensar que durant el seu mandat s’acabin de desfer les restes de l’antic imperi britànic.

A Jamaica hi ha un fort moviment republicà i un sondatge recent revela que un 55% dels jamaicans avalen la destitució del monarca britànic i esdevenir una república; en canvi, solament un 30% estaria a favor de mantenir la monarquia com a forma d’estat. En les eleccions generals del 2020, el Partit Nacional Popular, el principal partit de l’oposició, havia promès de fer un referèndum en un termini de divuit mesos si guanyava, cosa que no va passar. En canvi, el partit guanyador, el Partit Laborista, sí que avala un referèndum, però de moment no n’ha engegat cap iniciativa.

Fora de la regió, el republicanisme també té més suport a Austràlia. El cap de l’oposició, Bill Shorten, del Partit Laborista, va dir abans de les eleccions federals del 2019 que si governaven farien un referèndum sobre la monarquia. El juliol del 2020, un sondatge va mostrar que un 62% de la població creia que el cap d’estat havia de ser un australià i no pas el monarca britànic.

El darrer sondatge, del mes de març proppassat, mostra que un 48% dels australians són partidaris de la república, un 28% de la monarquia i un 25% són indecisos. Els laboristes han donat suport al canvi de cap d’estat d’ençà del 1991, però aquests darrers anys el debat és més obert i és una proposta per a dur a terme en el mateix mandat.