Corren mals temps per al periodisme. És una màxima interioritzada i compartida per companys de professió, que només s'entesten a discutir els més optimistes, a qui sempre val la pena tenir ben a prop per no defallir. En un d'aquests àpats del pont que serveixen d'entremès de les festes que s'acosten, un amic dels optimistes -que s'estima la premsa escrita tant o més que un servidor- insistia amb vehemència que els temps són dolents, d'acord, però que pertoca persistir. I, per convèncer-nos, apel·lava als encants que encara regala l'ofici -cada cop més amagats entre precarietat, horaris extensius per atendre tots els formats i presses per informar abans que la competència- mentre invocava l'actitud de resistència. L'optimisme és reparador.
Aquesta columna torna a la reflexió sobre la salut de la professió, que ens fa perdre la son, perquè s'estén massa ràpid un mal inquietant que cal combatre, el de l'adhesió acrítica. Dèiem que és inquietant perquè es practica diàriament i sense rubor -ja sigui a Barcelona o Madrid-, i només es pot descriure com un mal perquè corca els continguts dels qui volen conservar una visió romàntica de la feina. La producció per adhesió, que tant s'ha incrustat en el periodisme polític, té com a màxima acomodar el lector en les idees que li són pròpies, sense fer-lo sortir de la zona de confort, sense plantejar-li preguntes o escenaris incòmodes. En síntesi, escriure el que es vol sentir, amorosint la realitat, per molt que calgui rebregar-la.
És una manera de fer que ha trobat l'altaveu afegit de les xarxes socials, que permeten al destinatari dels textos no només fer de receptor passiu sinó d'activista amb megàfon, per a satisfacció de l'autor. No hi ha millor termòmetre per comprovar que la producció per adhesió s'escampa que assistir periòdicament a l'aplaudiment enèrgic dels convençuts en paral·lel a la desqualificació del qui n'és aliè. Els exemples s'acumulen en el degoteig incessant de l'actualitat.
Potser l'episodi més rellevant dels darrers dies està vinculat al soroll que ha acompanyat les informacions publicades per The New York Times que establien
una connexió entre la intel·ligència russa i l'entorn de Carles Puigdemont. I l'exemple es pot considerar il·lustratiu per dos elements: primer, perquè al centre de la polèmica hi havia la capçalera més prestigiosa del planeta; i, segon, per la contundència dels atacs al diari sorgits des de Catalunya, que han arribat a equiparar el rotatiu més robust del món amb un simple generador de desinformació, sense filtres ni ponderació. Opinadors, tertulians i tuitaires s'han vist capacitats per alliçonar, menystenir o desacreditar un diari llargament versat en la informació de qualitat. La conducta només es pot desxifrar com un acte d'imprudència o la demostració de com n'és de present l'adhesió acrítica, en aquest cas, al servei d'una causa política. Costa determinar quina de les dues opcions és més preocupant.
I per què va tornar a supurar el cas? Perquè el cap de la diplomàcia europea, Josep Borrell,
va negar la vinculació de l'agència d'intel·ligència de la Unió Europea amb l'informe citat pel rotatiu nord-americà per reforçar els lligams entre les autoritats russes i persones de confiança de Puigdemont. En la resposta a una pregunta dels eurodiputats de Junts, s'hi afegia el desconeixement sobre l'autoria de l'informe d'intel·ligència. Més enllà de la paradoxa afegida que ara es presenti Borrell com a font d'autoritat per part del mateix independentisme que abans l'havia repudiat, el posicionament de Brussel·les hauria de servir per aportar més llum al cas, però no hauria de conduir a la conclusió simplista que la investigació de
The New York Times engreixa el mostrari de
fake news. El diari havia documentat al detall contactes de caràcter privat que van assumir els mateixos protagonistes quan se'ls va requerir el testimoni. Això és el que sostenia a Twitter Michael Schwirtz, coautor de l'article i premi Pulitzer pels treballs periodístics sobre els moviments de la intel·ligència russa.
L'allau de reaccions als tuits de Schwirtz, i com estaven formulades, confirmen la tesi que la importància dels fets està en regressió. Mala peça al teler, en primer terme, per a l'independentisme, que en la darrera dècada ha perseguit seduir i projectar-se a partir de la raó, mentre aspirava a construir relacions internacionals solvents, també amb els mitjans de comunicació que són de referència a les cancelleries. I mal negoci, per descomptat, per al periodisme nostrat, amenaçat per la teranyina de l'adhesió acrítica, un terreny sempre pantanós. L'adrenalina política dels darrers anys a Catalunya i la resposta matussera de l'Estat al plet català -en forma de repressió- ha alimentat la construcció de bàndols, que han deixat ferides a l'ecosistema mediàtic. Fa massa temps que els articles es digereixen en funció de les creences, l'opinió es menja terreny a les notícies, i es cataloga els periodistes entre bons i dolents a partir de la militància que desprenen els seus textos, en lloc de fer-ho en base a la qualitat de la informació. És el mateix patriotisme mal entès que educa la dieta mediàtica dels seus militants enaltint o assenyalant mitjans, inclosa la televisió pública.
Tant fang acumulat obliga a recórrer, altre cop, al company optimista. I l'amic, que s'ho mira tot amb entusiasme encara que el sector evidenciï tants perills i projecti mostres d'afebliment, recorda un atribut que en qualsevol altra professió seria un defecte i, en el periodisme, esdevé un valor: la tossuderia. Periodisme tossut per capejar un temporal que no amaina, i amara l'ofici.
Mostra el teu compromís amb NacióDigital.
Fes-te subscriptor per només 59,90€ a l'any, perquè és el moment de fer pinya.
Fes-te subscriptor
per Joan Serra Carné,