La llengua del PSC

El cas de Canet ha tornat a mostrar-nos, en tota la seva esplendor, les mancances i les misèries de la nostra política: els jutges que han estat decidint quan i com ens confinem o si el que votem ha de ser tingut en compte decideixen ara el projecte lingüístic de les escoles per satisfer una immensa minoria de pares als quals el català els fa nosa; l'espanyolisme radical i les seves terminals mediàtiques manipulant a cor què vols i convertint l'anècdota de dues piulades pròpies de ximples en tot un linxament governamental a un nen de cinc anys; la conselleria d'Educació impotent per fer complir un sistema que gaudeix d'ampli consens polític i social i que, quan s'aplica bé, funciona; i de fons, la comunitat educativa, tant pares com mestres, que no saben massa a qui o a què apel·lar per preservar el model d'immersió.

Davant d'aquest panorama hi ha poques solucions a curt termini, més enllà de constatar que el català estarà realment blindat legalment (perquè la llengua tingui bona salut calen més coses) només si Catalunya té un estat propi o forma part d'un que li sigui propici. I cap dels dos escenaris sembla factible a curt termini. No cal aturar-nos de nou en com ha embarrancat el procés independentista o en com li està costant a ERC arrencar alguna concessió amb la llei de l’audiovisual. Ni tan sols amenaçant de tombar els pressupostos se'n surten. Òbviament que es pot lamentar o criticar que la Generalitat no hi faci més, bé perquè políticament ni la institució ni els partits que la governen són capaços de defensar legalment el model d'escola catalana, o bé perquè els funcionaris o responsables polítics no opten per una desobediència als tribunals esquivant així les responsabilitats penals personals.

El debat sobre què fer és necessari i s'ha d'abordar des del principi de realitat i també del d'honestedat. Això vol dir partir de la base que és millor tenir autogovern –encara que sigui insuficient i a voltes intervingut– que no pas no tenir-ne. Regalar espais a qui no té precisament els mateixos objectius que tu no sol ser una bona estratègia per avançar i enfortir-te. Davant els tribunals, malauradament, hi ha poc a fer perquè el marc legal espanyol, amb la Constitució i la cúpula del poder judicial, avala polítiques clarament recentralitzadores. Tampoc s'albira un escenari de confrontació i desobediència massiva que, tal vegada, només tal vegada, pogués fer entrar en col·lapse uns poders de l'Estat que fins ara han exhibit una resiliència evident. Però al marge dels tribunals hi ha encara molt a fer per la llengua i en molts àmbits de l'administració, els mitjans, l'escola, les empreses o els comportaments individuals. Les idees hi són.

Tornant al que ha desencadenat Canet, a l'horitzó ja hi ha la vaga als instituts que el SEPC ha convocat als instituts el 16 de desembre (en poden venir més després del dur comunicat emès també per la Intersindical-CSC, la USTEC i la Plataforma per la Llengua) i la mobilització reivindicativa que el dissabte 18 al migdia ha convocat la plataforma Som Escola, animada per Òmnium, a l'Arc de Triomf de Barcelona. Pot i ha de ser massiva. Per pressionar als polítics i per expressar als mestres i als pares i mares que no estan sols i que la llengua no pot ser arma llancívola.

Hi ha, però, senyals preocupants. Res fa pensar, a hores d'ara i malgrat els esforços que s'han fet des d'Òmnium i altres entorns, que el PSC, el partit vencedor de les darreres eleccions al Parlament, hi sigui. No només perquè tenen congrés el cap de setmana que ve sinó perquè no volen sentir-se "utilitzats" per l'independentisme. Els socialistes pacten a tot arreu on poden i els independentistes s'hi avenen cada cop que els cal -el darrer exemple és a Montblanc, on Junts els ha incorporat al govern municipal amb la cartera d'urbanisme-, però fer-se fotos encara costa. A la concentració de dissabte hi seran les formacions, entitats i sindicats independentistes i també els comuns, CCOO o UGT.

Queda encara una setmana, però que no hi siguin els socialistes és molt mala notícia. No només perquè tenir-los al costat podria estovar el govern espanyol, sinó perquè s'empetiteix –i de quina manera!– el consens que va posar en marxa la immersió a principis dels 80. Els sobiranistes segur que han de revisar alguns posicionaments i estratègies amb l'objectiu de no debilitar els consensos després del que està passant a les escoles i del que pot venir amb la llengua, que necessita una política lingüística més decidida i imaginativa que la dels darrers anys en àmbits com l'audiovisual o la universitat. Però el PSC també s'ha de plantejar si vol ser altre cop un partit de les majories socials i amb opcions de governar de nou Catalunya, o bé si es limita a ser una terminal endreçada i metropolitana del PSOE preocupada de satisfer el votant espanyolista que ha anat i vingut de Ciutadans.

Salvador Illa diu sempre que al seu partit ningú li pot donar lliçons de compromís amb l'escola catalana. És cert. Tant com que la realitat no permet viure de les rendes dels anys de Marta Mata i que demana no amagar el cap sota l'ala i sortir del confort polític de les trinxeres. Si no comparteixen que el futur de l'escola catalana quedi en mans d'un poder judicial reaccionari que obvia lleis que els socialistes han promulgat i votat –com és el cas de la LOMLOE estatal o de la LEC catalana– i, com diu, ell i el seu partit estan preocupats perquè la defensa de la llengua la monopolitzi l'independentisme i es polititzi, el dissabte al migdia tenen una cita a l'Arc de Triomf.

 

Mostra el teu compromís amb NacióDigital.
Fes-te subscriptor per només 59,90€ a l'any, perquè és el moment de fer pinya.

Fes-te subscriptor