Cine – 2002

INFERNAL AFFAIRS

Posted by Martí on 19 de Novembre de 2007
Posted in: Cine - 2002. Deixa un comentari

infernal-affairs2.jpg

Mou Gaan Dou

Director: Wai-keung Lau, Siu Fai Mak

Intèrprets: Andy Lau, Tony Leung, Anthony Wong, Eric Tsang, Kelly Chen, Sammi Cheng.

Gènere: Thriller, policíac. Hong Kong, 2002. 95 min.

Valoració: ΟΟΟΟΟΟΟΟΟΟ

Ming és un infiltrat d’una societat criminal secreta a la policia de Hong Kong, colocat allà des dels 18 anys per ordre del cap principal de la banda. Al mateix temps, Yan és un infiltrat de la policia a aquesta banda, on ja hi porta quasibé deu anys. Aquesta doble vida i el llarg temps que cada un porta al bàndol contrari fa que cada cop els costi més sortir-ne i ser conscients que no hi pertanyen. A tot això, la policia està preparant una operació especial per acabar definitivament amb aquesta societat secreta i poder alliberar el seu agent infiltrat.

Tothom a qui Infiltrados li semblés una gran pel·lícula ha de saber que Martin Scorsese va dirigir el que en realitat és un remake d’un títol anterior produït a Hong Kong, ni més ni menys que Infernal Affairs. Naturalment, resulta inevitable comparar totes dues pelis i buscar en quins aspectes una millora a l’altra i viceversa, però a mi se’m fa molt difícil arribar a una conclusió prou sòlida per poder dir quina és superior. La veritat és que vaig disfrutar molt veient Infiltrados, però també ho he fet amb Infernal Affairs, tot i que per raons una mica diferents.

En primer lloc, destaca el fet que la versió que ens ocupa dura una hora menys que l’americana, cosa que es tradueix en un nivell d’intensitat molt més elevat i un ritme incansable al llarg de tot el film. La història és molt més trepidant, molt més directa i passa només de puntetes per algunes trames secundàries que tenen molt més de pes a Infiltrados. Tampoc inverteix gens de temps en explicar-nos la vida dels personatges o el rerafons històric de tot plegat, i és que realment no li veig la necessitat (en canvi, sí que ho aprecio a la versió de Scorsese), sinó que arrenca de seguida amb el tema que li interessa i ja no el deixa fins el final, sense desviar-se’n gens ni mica en cap moment. Pel que fa al guió, en definitiva és pràcticament idèntic, potser exceptuant alguns petits detalls, i es veu clarament com l’únic que va fer el guionista d’Infiltrados és aportar més informació sobre certs aspectes que rodegen la trama principal i introduir algun personatge més o donar més pes a algun de ja existent. Si era necessari o no, doncs ja depèn de l’opinió de cadascú.

És possible que el fet d’haver vist primer el remake i després l’original propicii una opinió que hagués pogut ser força diferent si les hagués vist en l’ordre “correcte”, ja que més d’un que ho ha fet així critica amb duresa la versió de Scorsese. No obstant, després d’haver vist Infernal Affairs no m’ha quedat la sensació de que realment tot el que va afegir Scorsese quatre anys després sobri, sinó que simplement li dóna unes altres dimensions que en aquell moment em van semblar igual d’interessants. El meu procés ha estat a la inversa, veure ara Infernal Affairs ha estat com comprimir Infiltrados, i m’he adonat que segueix funcionant a la perfecció, però que això no vol dir que l’altra fós inferior. Per exemple, he trobat a faltar el personatge de Mark Wahlberg o el protagonisme que la psicòloga té a la versió americana i el seu paper de connexió entre els dos infiltrats, però en canvi he gaudit molt més de la part d’acció i més purament policíaca que ofereix la versió asiàtica.

En fi, que val molt molt la pena veure-la. Si us va agradar Infiltrados, aquesta us agradarà segur; si no us va agradar, pot ser que en aquesta trobeu el que no veu trobar a la versió americana. En qualsevol cas, Scorsese ja podria donar les gràcies a l’equip d’Infernal Affairs pq bona part del seu Oscar pertany a aquest petit territori anomenat Hong Kong.

INSOMNIO

Posted by Martí on 17 de Mai de 2007
Posted in: Cine - 2002. Deixa un comentari

insomnio.jpg

Insomnia

Director: Christopher Nolan

Intèrprets: Al Pacino, Robin Williams, Hillary Swank, Martin Donovan, Paul Dooley, Nicky Hatt.

Gènere: Thriller, drama. USA, 2002. 110 min.

Valoració: ΟΟΟΟΟΟΟΟΟΟ

Will Dorman, un vetarà detectiu de la policia de Los Angeles, viatja amb el seu company Hap fins un petit poble d’Alaska per investigar el crim d’una noia de 17 anys. Allà, són rebuts amb una gran admiració pels agents locals, sobretot per la jove Ellie Burr, que fa poc ha entrat al cos de policia. El que no saben és que els dos detectius venen de tenir un seriós conflicte intern a Los Angeles, el qual encara no s’ha resolt i del que queden secrets per descobrir. Una situació mental perillosa en un lloc on, en una certa època de l’any, no es pon mai el sol…

Christopher Nolan va dirigir Insomnio dos anys despres de fer Memento i va apostar per un format més habitual, per dir-ho d’alguna forma. No obstant, tot i tractar-se d’una peli més convencional i comercial, té una qualitat superior a la q acostumen a tenir aquestes pelis. Sobretot la té pq sembla començar així de convencionalment i després es va separant del camí que qualsevol altre thriller del montón hagués agafat. El gran atractiu de la peli és com el seu desenvolupament t’agafa per sorpresa en cada moment i com aconsegueix anar-te inquietant al mateix temps que s’inquieta el protagonista.

M’ha encantat la ambientació dels fets, en un lloc com Alaska, tan acollidor, tan tranquil, però al mateix temps tan inòspit, tan lluny de tot i tan desesperant. La fotografia i la música també tenen un paper important, ja acompanyen perfectament l’acció i accentuen les sensacions dels personatges. Insomnio no deixa de ser la historia d’un home que es veu superat per les condicions del seu entorn i que comet un error en el pitjor lloc on podia cometre’l..

Tot i que l’actuació d’Al Pacino és, indubtablement, un dels pilars principals de la peli, s’ha de destacar també a Robin Williams en un paper molt poc típic d’ell i en el qual encaixa a la perfecció. Els dos formen una parella força inusual a la vista, cosa que permet afegir una mica més de tensió cada cop que es troben cara a cara. En tot moment, cada un dels dos creu que l’altre sap menys del que en realitat sap. La peli aconsegueix mantenir el suspens fins al final, al qual arribem casi sense adonar-nos.

No diré que és un tros de peli, però sí q és millor que moltes altres del mateix estil i q val la pena veure-la.

BLOODY SUNDAY

Posted by Martí on 5 de Mai de 2007
Posted in: Cine - 2002. 1 comentari

bloodysunday.jpg

Bloody Sunday

Director: Paul Greengrass

Intèrprets: James Nesbitt, Declan Duddy, Allan Gildea, Gerard Crossan, Christopher Villiers.

Gènere: Drama. G. Bretanya, Irlanda, 2002. 100 min.

Valoració: ΟΟΟΟΟΟΟΟΟΟ

El diumenge 30 de gener de 1972, els habitants de Derry (Irlanda del Nord) organitzen una manifestació per reclamar el respecte dels seus drets civils, els quals estaven sent vulnerats per l’exèrcit britànic. El principal artífex de l’acte, el polític Ivan Cooper, pretén que la manifestació sigui pacífica, però l’exèrcit britànic s’ha pres la qüestió molt en serio i encén els ànims de molts dels participants, sobretot els més joves. La tensió cada cop creix més i la ciutat s’acaba convertint pràcticament en un camp de batalla.

Brillant peli del director Paul Greengrass (United 93) que explica els tràgics fets que van tenir lloc l’any 1972 a Irlanda del Nord. En un format que casi es podria considerar docu-drama, la peli ens explica de forma sorprenentment completa l’abans, el durant i el després de la manifestació en defensa dels drets civils i contra el govern britànic. La història es narra des de quatre punts de vista diferents, cosa que ens permet conèixer les raons de cada part i ens fa capaços d’analitzar i valorar tot el q passa. En cap moment tens la sensació que la peli t’imposi el q vol q pensis, lo qual té un mèrit remarcable, en gran part gràcies a que la sensació de realisme, de creure q estàs veient realment el q va passar i com va passar, és present en tot moment.

El ritme de la peli és admirable, no deixa d’incrementar-se a mida que avancen els minuts i també al mateix temps q la tensió dels fets va en augment. L’espectador viu la peli com si estigués ficat en ella, com si hi participés; a més, el constant ús de la càmara a l’hombro fa que ens sentim com un manifestant més (molt a l’estil “videojoc” de Hijos de los Hombres). En conjunt, una peli molt arriscada i molt difícil de fer d’una forma sensata, però amb un resultat per treure’s el barret.

Bloody Sunday fa pujar la teva adrenalina casi sense que te n’adonis. La gran credibilitat que desprèn en tot moment, sobretot gràcies a la perfecta ambientació i el gran treball dels actors, fa que l’impacte de les imatges sigui molt emocionant; aconsegueix indignar-te, desesperar-te, animar-te o fins i tot sentir impotència. Cal destacar l’absència total de música al llarg del film, cosa que demostra la inteligència del director. Qualsevol fil musical sobre les imatges condicionaria inevitablement la reacció de l’espectador (allò tan típic q fan els americans) i es convertiria en un element extern als fets, i això és el q la peli vol evitar de totes totes. Les imatges tenen tota la força. És per això q l’he trobat una peli molt valenta, gens pretensiosa, extraordinàriament ben feta, transparent i necessària.

I si als títols de crèdit finals sona el Sunday Bloody Sunday de U2 (canço dedicada a aquests terribles fets), ja em conquista completament. La recomano enèrgicament a tothom, ja que no es va donar gaire a conèixer tot i guanyar el Festival de Berlín de 2002.

EQUILIBRIUM

Posted by Martí on 18 de febrer de 2007
Posted in: Cine - 2002. Deixa un comentari

equilibrium.jpg

Equilibrium

Director: Kurt Wimmer

Intèrprets: Christian Bale, Taye Diggs, Emily Watson, William Fichtner, Angus Macfadyen, Sean Bean.

Gènere: Ciència-ficció, acció, thriller. USA, 2002. 100 min.

Valoració: ΟΟΟΟΟΟΟΟΟΟ

En un món del futur, després que la 3a Guerra Mundial deixés el planeta pràcticament destruït del tot, la por a una nova guerra que acabés definitivament amb l’espècie ha portat a l’implantació d’un règim, Equilibrium, que es regeix per una norma bàsica. Evitar la violència passa per eliminar els sentiments humans, per això tota la població ha de prendre una substància anomenada “Prozium”. La música, els llibres, l’art, tot allò que pugui provocar algun sentiment està completament prohibit i “sentir” està sancionat amb la pena de mort. John Preston és un agent del govern que pertany al grup d’èlit que vetlla pq es compleixi la llei, però els infractors a vegades són els més inesperats.

Gran descobriment que he fet aquest finde d’una peli que, incomprensiblement, no s’ha estrenat mai a Espanya. No només no s’ha estrenat, sinó que és impossible saber de la seva existència si no és a través d’internet, ja que tampoc hi ha edició en Dvd ni res de res. I és una pena pq és infinitament millor que la porqueria futurista i de ciència-ficció que ens arriben últimament des d’Estats Units (véase Ultravioleta, Aeon Flux, etc…). No és una obra mestra, però m’ha semblat un tros de peli, sincerament.

Presenta un missatge futurista molt ben fonamentat, una ambientació perfectament aconseguida i una trama amb molta més substància que qualsevol altre peli del gènere. A més a més, la mínima utilització d’efectes especials li dóna molta credibilitat i realment ens pot fer identificar amb la societat del futur que ens retrata la peli. A tot això, se sumen escenes de lluïta amb unes de les millors coreografies que he vist mai. Res de diàlegs i més diàlegs super trascendentals i filosòfics sobre la vida, el film et transmet les seves idees i la seva moralitat de forma molt clara des del principi, no et fa falta anar pensant cada cop per entendre tot el q passa. Un argument més aviat simple, però molt sòlid.

Tot i ser una peli fosca, la fotografia és esplèndida (de la qual no es poden amagar certes influències de Matrix, Gattaca o La Isla) i ens regala imatges impressionants acompanyades d’una molt bona banda sonora. Parlant de Matrix, he vist opinions que diuen q en molts aspectes és inferior a Equilibrium… una mica agosarat, però sí q tot plegat és molt més fàcil d’empassar. Pel q fa al repartiment, el gran Christian Bale demostra la seva contundència i es converteix en el protagonista perfecte per aquesta peli. D’altra banda, sobta veure a William Fichtner (agent Mahone de Prison Break) en el paper de líder anti-sistema; i tb Dominic Purcell (Lincoln Burrows) apareix a l’inici.

El gran mèrit d’Equilibrium està en evitar molts dels errors que cometen la gran majoria de pelis d’aquest gènere: confondre l’espectador, abusar dels efectes especials, introduïr subtrames idiotes o, sobretot, passar-se de llestes. Una injustícia que no l’hagin estrenat aquí, i res fa preveure que l’estrenin. Ara ja no teniu excusa, no us la perdeu!!!