Quan
Jordi Pujol encara no era un expresident desposseït dels privilegis del càrrec,
Oriol Junqueras i
Marta Rovira van visitar-lo al seu despatx del Passeig de Gràcia. Acabats d'arribar a la cúpula d'
ERC, els dirigents republicans van pensar que el seu ascens al partit havia d'anar acompanyat d'un coneixement més aprofundit de l'ecosistema institucional del país. Junqueras i Rovira es van asseure amb Pujol i l'expresident els va pronosticar que algun dels alcaldes sorgits de la nova fornada de
Convergència acabaria pilotant la Generalitat, tal com va passar amb
Carles Puigdemont. De la trobada, tots dos en van sortir amb la sensació que pertanyien a un univers diferent del tòtem nacionalista. El líder d'ERC no ha mantingut cap més reunió amb Pujol com aquella de finals del 2011, distància afegida per la reclusió pública que va acompanyar la
confessió de la deixa familiar. L'última vegada que el va saludar, de manera informal i durant escassos segons, va ser fa un mes al Palau Robert,
en el marc d'un acte sobre l'infrafinançament català. Un acte que va ser el primer pas d'un
retorn prudent de Pujol a la
vida social, agraït pels pujolistes.
"Perdonin. No assisteixo a actes públics i menys hi parlo, però això ho he viscut directament, soc el que en sap més". Amb aquesta frase -micròfon en mà i des de la quarta fila de l'acte organitzat pel diari
Ara-, l'expresident va trencar el silenci per oferir la seva versió sobre la demanda del
concert econòmic durant la Transició. La intervenció no estava prevista. L'exconseller
Antoni Castells -un dels ponents del debat, al costat de Junqueras,
Andreu Mas-Colell i
Jaume Giró- havia exposat que la Generalitat no va agafar la bandera del concert quan es coïa l'Estatut. Pujol no se'n va saber estar i va voler matisar-lo: va insistir que el seu partit sí que va posar el concert al centre de la
negociació amb l'Estat, però que la recompensa només va ser per als bascos.
La interpretació històrica del que va passar amb el concert, matèria punyetera perquè la discussió sobre si les reclamacions catalanes van ser tímides o la Moncloa es va tancar en banda ofereix versions contraposades, és una de les
obsessions de Pujol. Una altra és la
defensa de la llengua. La qüestió va motivar un segon capítol en la seva
resurrecció pública, que va prendre cos en forma d'article d'opinió a
La Vanguardia. Amb el títol
Quan el Constitucional entenia el català i l'ancoratge de vivències personals, Pujol va recordar el pacte de convivència implícit que suposava el respecte al català per part de les institucions de l'Estat, un comportament lesionat ara amb resolucions judicials com la del
Suprem sobre l'
escola. La columna de diumenge passat al rotatiu del Grupo Godó recordava l'existència de temps anteriors en què a Espanya regnava "més esperit de concòrdia i comprensió", i l'expresident advertia que l'
amenaça permanent sobre la llengua faria que "
Catalunya com a identitat política" anés "situant-se al marge".
Concert econòmic i llengua, dues carpetes en què Pujol pretén deixar clar el seu
paper en la història. "Més que raons de dinàmiques estrictament personals, crec que aquestes últimes aparicions tenen més a veure amb reflexions sobre temes que li importen", raona
Vicenç Villatoro, director del Memorial Democràtic i autor d'
Entre el dolor i l'esperança (Proa),
el llibre-entrevista a Pujol publicat l'estiu passat, en què l'expresident expressava sentiments després d'anys d'estar enretirat de la vida social. El llibre, del qual l'expresident n'esperava una recepció hostil, ja va ser un primer pas per superar l'ostracisme. "Sent que té el deure i l'obligació d'explicar-se, de dir-ho", afegeix Villatoro per relatar la reaparició. I recorda que la gran "
decepció" de Pujol amb l'escenari polític espanyol té com a moment àlgid la
llei Wert, un obús al model d'immersió, perquè entenia que trencava un pacte teixit a la Transició sobre el
blindatge del català.
Preservar l'explicació de la seva figura
"La seva obsessió és que la història el situï en una línia justa", raona
Francesc-Marc Álvaro. La pulsió de Pujol per exercir d'historiador de la seva pròpia figura descrita pel periodista -especialista de l'univers pujolià- és imprescindible per entendre els moviments de l'expresident, que en el darrer mes ha combinat aportacions al debat polític amb aparicions que feia temps que no es documentaven. En el derbi entre el
Barça i l'
Espanyol del 20 de novembre, va tornar a la
llotja del Camp Nou i va conversar amb
Joan Laporta. El president blaugrana sempre ha defensat el llegat polític de Pujol, fins tot quan dirigents convergents economitzaven referències. Tanmateix, alguna cosa es mou.
Albert Batet, líder parlamentari de Junts, va citar l'expresident
en la sessió de control a Pere Aragonès de l'1 de desembre, per destacar-ne la determinació en la gestació del
model d'escola catalana. La referència de Batet, antic alcalde convergent ara a les files
puigdemontistes, no va passar desapercebuda a la cambra catalana.
Recuperat de l'episodi de salut de finals de setembre que va requerir ingrés hospitalari, Pujol s'ha mogut perquè ha "sentit" que li tocava parlar. Així ho apunten veus de l'entorn de l'expresident. El que no ha canviat tant és la
rutina de treball a la penombra. Llegeix premsa diàriament per estar connectat amb l'actualitat, conversa puntualment per telèfon amb qui creu que ha d'intercanviar reflexions sobre el moment del país, i tampoc ha deixat d'escriure, així com de rebre gent al seu despatx del carrer Calàbria. La relació amb
Artur Mas és fluïda, i també ha volgut escoltar recentment
Àngels Chacón, que pilota l'operació de salvament del
PDECat després de convertir-se en força extraparlamentària. Fins i tot ha acceptat ser el convidat estrella d'
àpats amb regust nadalenc, com el promogut pel Fòrum Demòcrata, les joventuts postconvergents. Pujol no ha deixat de fer de Pujol. I, quan ha calgut, en veu alta.
Mostra el teu compromís amb NacióDigital.
Fes-te subscriptor per només 59,90€ a l'any, perquè és el moment de fer pinya.
Fes-te subscriptor
per