“Según el Ayuntamiento de Barcelona, en la ciudad condal ejercen la prostitución en la calle en torno a 500 mujeres. Un 65% de ellas lo hace en el distrito de Ciutat Vella.”
[La música sigue. La pasarela sigue. La mujer morena se pone en cuclillas al fondo del escenario].
Aquest és un dels passatges de "Prostitución", l’obra que fins al 23 de desembre es pot veure a la Sala Gran del Teatre Nacional de Catalunya. I que, segons el meu punt de vista, tothom hauria de córrer a veure. Les dades de Barcelona són les que ens toquen més de prop, però el text també repassa xifres a l’estat espanyol: “El 2019, segons la Policia Nacional, 14.000 persones van ser víctimes d’explotació sexual a Espanya, el 95% d’elles són dones. S’estima, també, que hi ha unes altres 50.000 persones atrapades en aquestes xarxes a Espanya.” De dades esfereïdores, a l’obra, en donen més: “segons l’INE, els espanyols que recorren a pagar per sexe gasten 1.530 euros l’any, uns 127,5 euros al mes. 7 cops més que el que gasten durant un any en fruita i verdura.” Això és especialment rellevant perquè així com dos no s’enfaden si un no vol, una dona no es prostitueix si no hi ha un home disposat a pagar pels seus serveis.
"Prostitución" és una de les grans apostes del TNC de la temporada i m’atreviria a dir que és un dels textos més potents de l’any. Teatre documental de la mà d’Andrés Lima i Albert Boronat a partir de textos d’Amelia Tiganus, Juan Cavestany, Albert Boronat, Verónica Serrada i Andrés Lima. És documental perquè es basa en els testimonis d’Ana María, Isabela, Lucía, Alexa, Alicia, Lukas i la Sra. Rius. I és una obra d’art pel talent de qui el protagonitza, les actrius Carmen Machi, Nathalie Poza i Carolina Yuste amb música en directe al piano de Bru Ferri (a la sessió que vaig veure jo) o Laia Vallés. M’agradaria aturar-me un moment a posar ènfasi en la feina d’interpretació. Quan tres actrius amb tant de nom i carisma (dues d’elles guardonades amb un Premi Goya) pugen a l’escenari per a fer teatre documental, no és gens habitual que els personatges les absorbeixin d’aquesta manera, fins al punt de fer oblidar al públic qui és l’intèrpret que té davant. És un exercici d’interpretació immens però també de generositat.
Quan m’agrada una obra de teatre cadascuna m’agrada per raons diferents. És molt trampós el verb agradar. "Prostitución" no m’ha agradat pel mateix que, per exemple,
m’agraden les peces de La Calòrica. La proposta d’Andrés Lima funciona perquè atrapa i perquè hi segueixes pensant hores i dies després d’haver-la vist. En la seva tasca d’aportar un punt de vista polièdric sobre l’anomenat “ofici més vell del món”, una de les escenes enfronta dos punts de vista de dues prostitutes diferents: la que el defensa i la que el maldiu. Compte, però, que la prostitució no és un ofici com a tal perquè no està recollida a l’Estatuto de los Trabajadores. Per desgràcia, com que Espanya és un país de "puteros", es fa servir aquest terme per a justificar-lo. El text està sempre tan ben filat i les actuacions són tan brillants que totes dues dones aconsegueixen despertar aplaudiments a la sala gran del TNC. És una obra que desprèn moltíssima tensió i que les mans de Bru Ferri al piano s’encarreguen de no rebaixar en cap moment de les més de dues hores de funció. L’única cosa que aconsegueix donar treva a l’espectador és l’humor, el gran desllorigador per excel·lència.
Aquests dies al Teatre Nacional hi ha en escena un retrat de la violència sistèmica de la societat patriarcal, de la misèria humana, de la hipocresia capitalista, dels dilemes morals i de la mercantilització de les persones. I la prova que un text remou sempre es pot trobar en les converses post funció. Tornant a casa, comentant l’obra, el debat d’estar per casa que va sortir al cotxe va ser el de l’abolició o la legalització. Un tema molt mastegat del qual sembla que costa treure’n sempre una conclusió ferma als parlaments dels països però també a les converses de bar o al cotxe. A mi, d’entrada, m’atrauen més els arguments a favor del model abolicionista perquè no concebo la prostitució com una tria que una dona pugui fer de manera totalment lliure i independent. I perquè entenc que una dona amb privilegis mai triarà ser esclavitzada sexualment. A més,
els països que han optat per la legalització no han estat exemples gaire esperançadors. És un debat que evidentment no resoldrem ni amb un article ni amb un espectacle però si una cosa podem demanar als teatres públics és el de posar sobre la taula aquesta mena de qüestions i sentir que ens remouen. Hi porto tota la setmana pensant, en aquest tema. I aquest és l’èxit d’una obra d’art, que tot i que potser no t’interpel·li, t’atrevessi. Fins al 23 de desembre al Teatre Nacional, no us en penedireu.
Mostra el teu compromís amb NacióDigital.
Fes-te subscriptor per només 59,90€ a l'any, perquè és el moment de fer pinya.
Fes-te subscriptor
per