Rafel Nadal: «Tornarà l'ambició de ser, però ens ha d'agafar amb més força»

Quan s'esborren les paraules tanca la trilogia que Rafel Nadal va conformar amb Quan érem feliços i Quan en dèiem xampany, un viatge per la memòria dels records familiars i, de fet, del país. A banda de ser una cloenda, la darrera obra de Nadal furga, a través de la malaltia de la mare, que ja no recorda qui és, en la necessitat de preservar el fil intergeneracional d'experiències i de vida. 

Torna el Rafel Nadal que, prenent com a motiu literari el passat familiar, es fa preguntes i dona claus per entomar un futur amb optimisme. Ben provistos, això sí, del coneixement i la voluntat de teixir ponts entre una memòria catalana que l'escriptor i periodista creu que s'ha salvat, i un demà que demana fer la feina ben feta. I acumular forces abans d'intentar nous embats.   

- Quan s'esborren les paraules són les paraules de la mare.

- Sí. El llibre vol ser un homenatge a la generació dels meus pares, als pares de tots els lectors, els qui es van sacrificar tant per aixecar el país i, per damunt de tot, vol fixar la memòria perquè no s'escapi. El llibre va d'un món que s'acaba i que en part era meu. Era el món que jo he viscut en la meva infantesa i que arriba al final, i ve un món que encara no ha acabat d'arribar del tot, que serà el dels meus nets. Però que també serà un món nostre. Tant el món que s'acaba com el món que arriba són els meus mons. Jo estic una mica al mig i intento garantir que entre l'un i l'altre no es perdi el fil de la memòria. Aquesta seria la meva ambició, transmetre als nets la meva memòria, però també la dels meus pares i avis. I m'agradaria que el lector, llegint-ho, també salvés la memòria dels seus ancestres i la traspassés als seus nets. Voldria que, parlant de la malaltia de la mare i la mort del pare, tothom hi pugui llegir les seves pèrdues, els seus silencis i la voluntat de traspassar la memòria, en aquesta idea que mentre algú ens recordi, encara vivim.    

- És un llibre nostàlgic, de sentiment de pèrdua?

- És un llibre que no amaga la nostàlgia per aquest temps que s'acaba, però intento que no sigui una nostàlgia malaltissa i que, per damunt de tot, primi la il·lusió per viure, amb la plenitud que dona la maduresa. Jo crec que som més feliços ara que quan érem feliços. Ara la societat és més justa, amb totes les dificultats, que fa seixanta anys. Abans érem feliços perquè teníem tota la vida per endavant. Però ara visc la vida amb més plenitud, amb més calma i serenitat. 

"Tant el món que s'acaba com el que arriba són els meus i intento garantir que entre l'un i l'altre no es perdi el fil de la memòria"

- També es pot llegir amb una mirada optimista?

- Per damunt de tot, el llibre és vital. El passat el vull traspassar però no que quedi conservat en formol. Els meus nets creixen amb les mateixes passions amb què vaig creure jo.    
 
- En un dels capítols, explica la primera vegada que la va rentar. Com que mai l'havia vist nua, el seu cos era per vostè una cosa aliena, no veia el mal que deixa el pas del temps. 

- La relació que teníem amb els pares i els avis no era tan franca com la que hi ha ara, que comporta també una certa tendresa física, un contacte. En aquella època, els homes gairebé no eren a casa, eren persones que venien a posar ordre i esperaven que et fessis un home de profit. Jo al meu pare el descobreixo de gran i recordo coses que sí que em va ensenyar de petit, coses de la natura, però la relació franca i productiva amb el pare la tinc de gran. La mare sí que hi era, però no s'estirava per terra per jugar amb mi com jo ara m'estiro amb els nets o la meva filla ho fa amb els seus fills. La mare, el carinyo, me'l donava fent que la casa funcionés, hi hagués el menjar fet. Jo a la mare la rento sense ser conscient que el seu cos havia estat jove i bonic. Només quan veig la cicatriu al pit me n'adono, de quan ella va passar en silenci el seu càncer. Aleshores soc més conscient que estic rentant la persona que va ser nena, que va ser mare de dotze fills.     

- En el llibre, es fa moltes preguntes. Hi ha un moment en què s'interroga sobre si ella se n'adona de la pèrdua de comunicació amb els fills, del fet que ells la donaven per perduda.

- Ella va arribar en plenitud als 92 o 93 anys. Després, tot va ser molt ràpid. En mesos va tenir un deteriorament important. Els metges et diuen que algú que ha patit una evolució tan radical de la malaltia, arriba un moment en què no hi és. Però a tu et costa d'acceptar això. De tant en tant, li veus una mirada, o una tristesa, i penses: "I si no és així?" I rumies. "I si és incapaç de comunicar-se però, en realitat, està vivint i sentint l'aïllament de la incomunicació i, per tant, el distanciament dels fills?" Et fas moltes preguntes.      

- Al final el temps sempre és una guerra que es perd, però en una situació així, és difícil pels fills estar a l'altura de l'embat?   

- Jo tinc un privilegi. Explico la malaltia de la mare com a eina literària per explicar el final d'una època i la pèrdua del fil de la memòria. Sempre tens la sensació que no li dones tot el que ella t'ha donat. En realitat, jo estic parlant de les malalties, i de la pèrdua de consciència i de paraula de tanta i tanta gent. Però tinc el privilegi que visc una situació que és molt menys dramàtica que la que viu altra gent. Ens podem permetre tenir-la molt ben cuidada. Hi ha gent que ho viu en solitud, cases on un sol fill ha d'entomar un cas així, o més d'un.  

"Parlant de la malaltia de la mare, parlo de la pèrdua de consciència i de paraula de tanta gent que viu situacions més dramàtiques que la meva"

- Apareix en el llibre el tema de la llibertat. Explica com els seus pares van viure l'evolució ideològica dels fills, bastant allunyada de la d'ells, membres de l'Opus Dei. Tot i la seva ortodòxia religiosa, ells van posar la llibertat per davant de tot.

- Jo sempre els ho he agraït. La meva mare, de jove, era una persona molt independent, que va estudiar, venia de la formació dels anys de la República. Fa de mare tot i seguir donant classes, i adopta aquesta visió religiosa i conservadora de la vida. Però té clar que nosaltres hem de poder tenir la llibertat per decidir el nostre camí. Ella voldria que fos un camí determinat, però no ens l'imposa. I va observant, suposo que amb un cert dolor, que ens anem allunyant del camí que seria idoni per a ella. Però, per a ella, l'important era ser bona persona i tenir clar la frontera entre el bé i el mal.

- I el pare era igual?

- Sí, i deixava que ella portés els regnes d'aquesta part. 
 
- Eren igual de conservadors?

- Sí, eren gent que venien dels anys de la guerra, sense connotacions polítiques més enllà de ser de la Lliga, del món de Montserrat i Acció Catòlica. Pateixen davant l'actuació dels grups incontrolats durant la Guerra Civil. Però no simpatitzen amb el règim franquista. De seguida veuen que hi ha una repressió ferotge. Sí que es revolten contra nosaltres quan qüestionem que hi hagués hagut la persecució contra gent religiosa. Me'n penedeixo d'haver tingut una actitud de supèrbia i de voler-los explicar la guerra a ells, que l'havien viscut. Ells eren conservadors, però es mantenen del tot allunyats del règim. L'únic que un dia arriba a Girona un personatge de l'Opus, Alfonso Sánchez Bella, i els ven el producte com una cosa molt més moderna del que era el catolicisme imperant en aquell moment. 

- Que ho era, comparat amb el nacionalcatolicisme.

- Ho era. Escrivá va inventar una fórmula màgica, que era dir que per ser agradable als ulls de Déu simplement has de fer bé la feina que fas. Eren calvinistes en moltes coses, en el sentit del treball, en la meritocràcia, en ajudar els fills però que siguin ells els qui s'obrin camí amb esforç. Aquestes coses a casa les hem mamat. A Girona, gent d'Acció Catòlica, que eren els més oberts en aquell moment en el si de l'Església, es passen a l'Opus, que aleshores no era percebut com a molt proper amb el poder.             

- Aquesta combinació de posicionaments conservadors i respecte per les opcions de l'altre, li ha ensenyat moltes coses per anar per la vida?

- Sí perquè he intentat en el meu pas per l'esquerra del país el que els meus pares aplicaven en el seu pas pel conservadorisme: fer fora el sectarisme, intentar que cadascú es responsabilitzi de la seva motxilla, no creure que perquè siguis d'un bàndol ja ets bo. Jo soc republicà per decisió racional, i la República era el règim legítim, però no tots els republicans eren bons. Tampoc em val l'equidistància. No és veritat que la balança estigui equilibrada entre el que van fer uns i altres. Jo el que vull és que s'assumeixin les responsabilitats. Els incontrolats que van matar gent simplement per raons de pensament han d'assumir la culpa. A part que això ens va dur a perdre la guerra. Però que passessin aquests episodis no eximeix dels crims a la rereguarda franquista i, sobretot, el que va passar a la postguerra, quan la repressió va ser d'una crueltat superior a tot. 

"Els pares tenien una visió religiosa i conservadora, però tenien clar que nosaltres havíem de poder decidir el nostre camí"

- Ha aconseguit preservar el fil de la memòria?  

- Sí, sortosament, els que venen al darrera tenen una relació molt viva amb la natura, amb el pas de les estacions, que és una cosa que a mi m'agrada, estan vinculats als valors de solidaritat i generositat, d'acceptar la derrota abans de no imposar un criteri amb violència. Però a mi això m'interessa com a cosa col·lectiva. Hi va haver un moment que semblava que la memòria la podríem perdre. 

- Hem salvat la memòria?

- Jo crec que sí. Hi ha hagut milers d'historiadors i periodistes que, poble a poble, han parlat amb els avis i han recuperat el passat. En aquests moments, potser encara no hi ha prou síntesis, però tothom que vulgui fer un treball amb profunditat d'aspectes concrets de la societat, dels oficis, de la cultura, del que va passar a la Guerra Civil en cada poble, trobarà material.      
 
- Des d'aquesta memòria preservada, com albira l'etapa de la història de Catalunya que vivim ara?

- No l'entenc. Espero que sorgeixin veus que expliquin bé el que està passant i cap a on hem d'anar. Tot i que no n'escolto gaires. He pres el compromís personal que, sense renunciar a la meva participació ciutadana, la millor contribució que puc fer al país és fer bé el que faig. El país necessita rearmar-se. Ha quedat molt tocat, molt desarmat, hem perdut llençols a cada bugada. S'ha demostrat que al país hi havia una força a sota enorme, però a aquesta força li hem de donar un temps perquè torni a afermar la riquesa del país. Sense aquesta força, és igual el que plantegem. No entro en la línia de cada partit. En la situació actual, no tenim moltes garanties d'èxit en el repte que vulgui afrontar Catalunya. Jo ara vel que he de fer és escriure llibres. Intento contribuir també en la llengua, intento escriure bé i salvar algunes paraules del lèxic i algunes construccions, i fer bona literatura. Si tothom fa millor el que fa, generarem riquesa econòmica, cultural i social, i l'anem repartint millor, el país es podrà tornar a plantejar objectius ambiciosos que haurà de liderar qui tingui força i ganes.

- Com veu aquesta nova generació que puja?

- Tinc dues conviccions bastant radicals. Una és que és veritat que nosaltres hem estat un tap. 

- Caram, ho assegura molt convençut.

- Sí, jo vaig arribar al periodisme en un temps en què no hi havia periodisme. Vaig començar a Presència a Girona. Hi havia Los sitios. Començo a escriure quan neix l'Avui, surt El País, enmig de la crisi del grup Mundo. Els periodistes republicans havien quedat apartats en ple franquisme i els que comencem tenim camp lliure. I som molt joves. Donem poques oportunitats al relleu. I, per un altre cantó, encara que sembli contradictori, tinc també la queixa que ens amortitzen molt aviat. Jo ara tinc coneixement, experiència, serenitat d'esperit per analitzar algunes coses, perquè la societat se'n pugui aprofitar i m'agradaria poder-lo transmetre. M'emprenya que hi hagi aquest menyspreu per la gent gran. Això en literatura passa bastant. Aquest any he tingut una alegria enorme, al veure que una figura a qui molts donaven per amortitzada, i que jo reverencio, com Maria Barbal torna a aparèixer amb el Josep Pla, amb la seva darrera novel·la.         

"La nostra generació ha estat tap i no ha facilitat el relleu, però ara ens volen amortitzar massa aviat"

- Però veu el país encarrilant-se poc a poc, en aquesta fase postprocés?

- Jo crec que encara no. El que el cos em demana és que tothom prioritzi l'excel·lència en allò que fa per donar força al país, que de mica en mica s'anirà normalitzant políticament i podrà agafar una altra embranzida. Les reivindicacions eren legítimes, l'ambició era legítima, algunes de les oposicions també ho eren perquè es van menystenir algunes de les realitats del país. Però tornarà a sorgir l'ambició de ser. Es tracta que això ens agafi amb força en un món cada vegada més complex i en què necessitem competir. 
 
- No compra la tesi de la decadència nacional?

- No. En el dia a dia, la gent va fent molt bona feina. Es veu en el camp de l'economia. És veritat que és una desgràcia els que han marxat. Però no només els que han marxat a Madrid pel procés, sinó els que han marxat a Dublín per la globalització i per no pagar impostos. Això és veritat, però la quantitat de petita empresa innovadora que sorgeix és impressionant. Hi ha una força molt gran que políticament encara no té una representació i un lideratge, però que hi serà. Tampoc nego que els que hi ha ara es puguin reciclar. Però ara és un moment en què si no ho tens molt clar, dedica't a la teva feina i aporta al país la plusvàlua d'allò que tu pots produir. És cel que jo intento fer amb els teus llibres. 

- No tem una regressió política a l'estat espanyol?

- Hi ha una dreta sòrdida ideològicament, però amb una gran capacitat tècnica, el que suposa una novetat. És a dir, abans era caspós però la dreta espanyola més reaccionària, i fins i tot l'extrema dreta, no és aliena a l'evolució tecnològica del país. Compte amb això. Ara, a Catalunya les conviccions són fermes, també en el pla social. La llei de l'habitatge aprovada a Catalunya és més radical que la de Madrid. La d'aquí, aprovada amb els vots de Junts i ERC, i a l'Estat amb el PSOE i Podem. 
   

 

Mostra el teu compromís amb NacióDigital.
Fes-te subscriptor per només 59,90€ a l'any, perquè és el moment de fer pinya.

Fes-te subscriptor