Tan bon punt es va saber que Verónica Forqué es podia haver suïcidat, la xarxa va començar a omplir-se d'un dol sentit per part d'amistats seves, de comentaris anònims empesos per la inèrcia d'haver de dir-ne alguna cosa, i, sobretot, de tuits que ja es veia d'una hora lluny que només buscaven l'aprovació del personal i el
like fàcil en honor a la desaparició de l'actriu.
El que va fer que esclatessin aquests últims tuits foren les darreres imatges de Forqué al concurs
Masterchef. Van circular molt per les xarxes. Aquell moment en què ella abandona el programa al·legant que "el meu cos i l'univers m'estan dient: has de parar". Va ser el tall que va servir després a moltes persones per reclutar
likes des d'una visió un pèl tramposa i sòrdida -des del meu punt de vista- del dol.
La tuitaire @inesgarenc, per exemple, se'n va anar a dormir amb milers i milers d'aprovacions després d'haver fet aquesta publicació: "Verónica Forqué va utilitzar en repetides ocasions l'humor a
Masterchef per dir que no aguantava més viure. Avui ha estat trobada morta, després d'haver-se suïcidat. Com a societat hem de començar a entendre la importància i el context d'aquest missatges i saber-los identificar a temps".
El tuit està molt ben pensat. Primer, l'anàlisi d'un sentiment a posteriori. Després, els fets que n'han derivat i que ens tenen a tots immersos en la tristesa i en una certa culpabilitat. I, finalment, un repartiment més o menys equitatiu de la responsabilitat per no haver estat capaços de veure'n la causa a temps.
Ostres, no ho sé. No sé si Verónica Forqué ens avisava o no. Per dir que no aguantava més viure. No ho sé. No sé si tu mateixa, Inés, et vas sentir avisada en el seu moment, quan Forqué va deixar el programa. Desconec quanta gent se'n va adonar llavors, però crec que no massa, si tenim en compte l'ínfim nombre de piulades i de comentaris que es van fer aquells dies alertant de la salut mental de l'actriu. En tot cas, però, potser els qui tenen la legitimitat i els coneixements per alertar-nos avui que Forqué ens estava avisant no som nosaltres, sinó altres persones -penso sobretot en l'entorn i en experts en una matèria tan delicada-, i crec que hem de cedir-los el pas amb esportivitat.
Però bé, a vegades es torna inevitable escriure aquests tuits, per molts motius. Perquè és el tema flamant que sacseja les ànimes del personal i que ens garanteix una resposta massiva i positiva si toques la tecla adequada. Perquè fer el tuit ens permet agafar aquesta última hora i rendibilitzar-la amb un comentari que vagi més enllà del simple condol i que, per exemple, explori de manera inèdita la responsabilitat col·lectiva vers aquella mort inesperada. Perquè fer la publicació ens reconcilia amb nosaltres mateixos, que potser quatre dies abans estàvem cridant davant la tele que aquella dona era una boja i que mereixia ser expulsada del programa. I perquè, en definitiva, preveure uns fets a posteriori és l'esport nacional en aquesta nostra xarxa, però també a les nostres vides fora de la bombolla.
El de la Inés és només un tuit de tants altres que, amb paraules i conclusions similars, convidaven els lectors a estar més atents i revisar col·lectivament aquelles imatges en què Verónica Forqué podria estar demanant ajuda. N'hi ha hagut molts, moltíssims. Però no tots han tingut èxit. Només han guanyat la partida aquells que han estat més ben produïts i maquetats.
Jo també lamento la mort de Verónica Forqué, és clar, però no em veig amb cor d'utilitzar-la per profetitzar sobre quelcom que desconec amb l'objectiu d'avançar un parell de centímetres en aquesta gran cursa per l'autoestima que és Twitter. Tot m'és massa llunyà: l'actriu i la malaltia. I si hagués pontificat sobre qualsevol dels dos conceptes hauria estat conscient que estava enganyant a la gent -i a mi mateix- per quatre
likes de plata.
I sí, sé que escrivint aquest article se'm pot acusar de fer el mateix que han fet aquests tuitaires: rendibilitzar la mort de Forqué amb un article en què esmeno aquells que l'han rendibilitzada amb un tuit. Però és una suposada incoherència que no em preocupa, perquè cap dels dos conceptes reals que tracto en aquesta columna em són llunyans: ni el submón que és Twitter, ni la batalla diària de la nostra generació per adquirir autoestima de més o menys qualitat.
Mostra el teu compromís amb NacióDigital.
Fes-te subscriptor per només 59,90€ a l'any, perquè és el moment de fer pinya.
Fes-te subscriptor
per