Rep El Despertador cada matí al teu correu
Dos anys en política donen per a molt. I fa dos anys que el PSC va celebrar, al Palau de Congressos de la Diagonal, el seu congrés ordinari. Va ser important perquè acabava finalment amb
la lògica de les "dues ànimes" que, durant quatre dècades, va enriquir el partit, però que es van fer
impossibles de gestionar per les tensions del procés. Aleshores
vaig escriure que la tensió que va començar a dibuixar el congrés socialista de Sitges de l'any 1994 es tancava 25 anys després.
El PSC era, com CiU, un partit creat perquè
els catalans no haguessin de triar. El debat independentista i el fort creixement d'aquesta opció fruit de l'
esgotament del marc autonòmic els va esberlar als dos donant lloc a l'actual mapa polític. Els socialistes es van
empetitir i escorar a l'unionisme, i els
convergents es van dispersar en noves marques encara en gestació i reordenació fruit de l'aposta sobiranista en un context que els escàndols de corrupció van enfangar més.
El congrés extraordinari aquest cap de setmana no ha estat, per tant, i contràriament al que s'ha afirmat, un conclave per completar el trànsit des d'un socialisme pretesament "sobiranista" a un altre entregat al PSOE. Això, amb molta més complexitat, tal com imposa la dinàmica d'un partit gran, si de cas va ser el que es va veure fa dos anys. Aquest ha estat
un congrés per encimbellar Salvador Illa, que ha pogut fer
una executiva àmplia i al seu gust gràcies a la pau que es respira al partit, i per celebrar que, ara sí, els socialistes
consideren que han sortit del pou i que, de nou, aspiren a tot després de l'èxit del 14-F. I aquest "tot", i un cop que ja governen a Madrid, és
la Generalitat i l'Ajuntament de Barcelona.
Ningú qüestiona que
la feina interna de Miquel Iceta -que manté intacta
l'aspiració de ser "etern", ara com a president del partit i pel camí de les quatre dècades a l'executiva- ha estat bona pilotant un moment difícil. Però també estava clar que com a candidat funcionava poc. Per això fa un any, a les portes de les eleccions al Parlament, es va ordir el canvi per l'aleshores ministre Illa amb una intervenció també de la Moncloa. Lògicament, l'ara primer secretari la minimitza i intenta presentar la decisió com a sobirana d'un partit que, com li agrada recordar, Sánchez va voler que segués
en pla d'igualtat amb el PSOE i ERC a les negociacions per investir-lo president del govern espanyol.
La cerimònia de clausura del congrés ahir al Centre de Convencions del Fòrum
va entronitzar Illa amb ampli suport i va mostrar de nou un PSC poderós, sí. Tanmateix, també es flairava una certa
malenconia per uns orígens que li donaven transversalitat per damunt de llengües, orígens i classes. En unes formes molt cuidades, el partit va recordar
Joan Reventós, Jordi Solé Tura, Francesc Casares, Ernest Lluch i Carme Chacón. Va donar veu a
Raimon Obiols i va evocar el president
Josep Tarradellas en la seva faceta més moderada i dialogant. No hi va haver homenatge a
Pasqual Maragall i cap familiar seu va prendre la paraula, però Illa, que va fer una intervenció amb més contingut que Sánchez, sí que el va citar i, fent justícia, el va presentar com
"un visionari".
El PSC mirava de recuperar les seves millors pàgines, les de la
"Catalunya un sol poble", en un moment d'incertesa política. És cert que s'ha refet i que
el lideratge d'Illa es projecta com a sòlid i no crispat com a cap de l'oposició, però hi ha un
sostre de vidre evident. La tebior d'Illa i de Sánchez en la defensa del
model d'escola catalana, vilment atacada per la dreta espanyola amb la complicitat d'una justícia disposada a trepitjar terrenys que li són aliens per enfortir la pulsió centrípeta, n'està sent la millor prova.
En vaig escriure aquest article a les portes de
la manifestació de dissabte.
Si guanya les pròximes eleccions a Barcelona, tal vegada el PSC podrà, beneficiant-se de la condició de més votat,
recuperar l'alcaldia que el 2011 va perdre el partit que aleshores tenia dues ànimes. Però la presidència de la Generalitat i els ajuntaments no metropolitans quedaran lluny
sense la transversalitat perduda i l'atreviment per sortir de la zona de confort per resoldre el conflicte. Això vol dir practicar el
diàleg sincer, admetre una dinàmica de
cessió mútua amb el sobiranisme, respectar la
identitat nacional catalana més enllà de la retòrica, i
exigència real i pública al govern espanyol per l'autogovern català.
Sentir-se fort i segur hauria de ser un
passaport als riscos raonables. És, per exemple, el que va fer Maragall amb la Barcelona olímpica o tornant l'esquerra catalana al poder el 2003. L'immobilisme sense propostes atrevides per
"trencar els blocs" (aquesta era la idea defensada al congrés de fa dos anys i s'intuïa que anava més enllà de pactes tàctics per governar la Diputació de Barcelona o uns pressupostos)
pot acabar en el col·lapse o la irrellevància.
» Avui estarem molt pendents de la
dolça ressaca de La Marató de TV3, però també del
debat sobre les restriccions derivades de
les males dades d'evolució de la pandèmia per la variant òmicron. Els experts abonen endurir les mesures de protecció limitant les
celebracions nadalenques,
el Govern dubta i
Sánchez ha convocat dimecres els presidents autonòmics per parlar-ne. Ningú estava mentalitzat per un altre Nadal a mig gas.
Avui no et perdis
» Crònica: Illa presenta el PSC en el camí per tornar a governar la «Catalunya un sol poble»; per Sara González i Ferran Casas.
» El lideratge d'Illa, vist pels seus rivals polítics: del «respecte» a l'«escepticisme»; per Sara González.
» Així ha manipulat Casado la història dels lavabos i les pedres de l'escola catalana; per Lluís Girona.
» Fil directe: «Estat d'opinió contra el català»; per Germà Capdevila.
» La inquietud s'estén al món municipal del PDECat per la creació del nou partit; per Oriol March.
» Opinió: «L’herència Bustos»; per Carme García.
» De la protecció de Juvillà al cas de Canet: així es construeix l'estil Borràs; per Oriol March.
» Opinió: «La democràcia i la forma útil d'ostentar el poder»; per Montserrat Tura.
» Parlen els experts: anul·lar els dinars de Nadal, aplicar restriccions i fer la mascareta obligatòria; per Irene Montagut.
» Argimon alerta que cal analitzar la situació i «prendre decisions que també la ciutadania ha d'entendre»; per Irene Montagut.
» Entrevista a Jordi Pigem: «Les nostres vides han caigut en mans del capitalisme de la vigilància»; per Pep Martí.
» Sí, és possible acompanyar la salut mental en comunitat; per Carles Fiter.
» Conviure més de mitja vida amb un TCA: «Els trastorns mentals t'humanitzen»; per Aina Font.
» Dades | Un any de regulació del lloguer: quin impacte ha tingut fins ara?; per Roger Tugas Vilardell.
» Opinió: «Primavera Sound i les coses que funcionen»; per Jordi Bianciotto.
» Els socis donen llum verda a l'Espai Barça; per Albert Vilanova.
» Futbolítica | Carta als Reis per a amants del futbol, la història i la cultura; per Ramon Usall.
El passadís
Pere Aragonès va tenir la setmana passada una agenda intensa als vespres. Creus de Sant Jordi, Nit de Santa Llúcia, Premis de PIMEC, Premi Barnils, cimera per la immersió... i divendres a la nit tocava distensió. De forma privada i
sense publicitar-ho a la seva agenda, el president de la Generalitat es va entregar durant més d'una hora, acompanyat de la seva parella, a l'humor irreverent del Soterrani. El grup de monologuistes en català actua un divendres al mes al Teatre Victòria de Barcelona. Aragonès va poder escoltar -i suposo que riure de valent amb ells- a Manel Vidal, Charlie Pee, Marc Sarrats, Irene Minovas, Josep Català i Modgi. De les bromes no en van sortir massa ben parats, entre d'altres, Gabriel Rufián. Aneu-hi si us cansa la correcció política.
Vist i llegit
El país més misteriós del món i una de les dictadures més estrictes. És Corea del Nord i
Roger Mateos és un dels periodistes que més l'ha estudiada, escrivint-ne diversos llibres i articles. Ahir, a l'
Ara, enumerava en aquesta anàlisi les deu paradoxes de Kim Jong-un quan fa just una dècada de la seva arribada al poder. No sembla que la dictadura hereditària, que manté una relació privilegiada amb la Xina, estigui arribant al seu final.
Ho podeu llegir aquí.
L'efemèride
Tal dia com avui de l'any 1973 l'organització armada
ETA matava a Madrid el president del govern espanyol, l'almirall Luis Carrero Blanco, que havia nascut el 1904. Era una de les figures més dures del règim i es perfilava com a possible successor de Francisco Franco, que ja tenia una salut molt deteriorada i que en va quedar molt afectat.
Aquest documental de TVE us explica el seu ascens fins a l'atemptat, en el qual algunes veus hi van implicar la CIA, i les seves conseqüències. L'acció va ser celebrada per bona part de l'antifranquisme i anys més tard encara se'n feien cançons com
Herrikoia (Voló, voló, Carrero voló) del grup punk navarrès Banda Batxoki. No cal dir que si l'haguessin fet ara haurien hagut de marxar a l'exili.
L'aniversari
Un 20 de desembre de l'any 1969 naixia a Neuss, a la República Federal d'Alemanya, on treballaven els seus pares, la política valenciana
Mónica Oltra. Procedent d'Esquerra Unida i del seu corrent valencianista Esquerra i País, va integrar-se a Compromís i, malgrat que el seu partit és minoritari a la coalició (Iniciativa del Poble Valencià), el seu carisma l'ha dut a ser-ne cap de cartell i vicepresidenta del Consell. Quan era a l'oposició es va fer cèlebre per la denúncia dels casos de corrupció del PP. Aquí,
algunes de les seves intervencions com a representant de Compromís.
Ferran Casas i Manresa
subdirector de NacióDigital
Vols que t'arribi El Despertador de NacióDigital cada matí al teu correu electrònic?
Fes clic aquí per rebre'l
Mostra el teu compromís amb NacióDigital.
Fes-te subscriptor per només 59,90€ a l'any, perquè és el moment de fer pinya.
Fes-te subscriptor
per