Els milers de catalans que van haver de deixar la seva terra a contracor després de la victòria franquista celebraven cada cap d'any lluny de la terra amb un brindis que es repetia cada 31 de desembre:
“Aquest any, sí!”. Cada any es renovava l'esperança en el retorn a la pàtria.
A partir de l'exili de 1939, milers i milers d'avis van morir a l'Argentina, a Mèxic, a Xile, a França i arreu del món, somiant amb una Catalunya que tornaria a ser rica i plena un cop desaparegut el feixisme de la península ibèrica. Els primers anys, es brindava per la victòria dels aliats en la Segona Guerra Mundial, que sense cap dubte esborrarien el feixisme d'Europa. Malauradament, l’Europa d’aleshores s’acabava als Pirineus, i els aliats, exhausts per un esforç bèl·lic mai no vist, van decidir que la guerra s’acabava ab la derrota de Hitler. Els milers de republicans catalans i espanyols que van lluitar colze a colze amb els aliats amb l’esperança de veure alliberada la seva pàtria es van quedar amb un pam de nas.
Més tard, les copes xocaven desitjant que la pressió i el boicot internacional provoquessin la caiguda de Franco. Tanmateix, les esperances van tornar a mostrar-se vanes quan els americans van acceptar de bon grat validar la dictadura per evitar el perill del papus comunista.
Finalment, l'única esperança era la mort biològica del dictador. Quan va arribar, per a molts ja era tard. Per a la resta, veure com la Transició els oblidava sense cap remordiment va ser un cop molt dur. Els fills i néts d'aquells exiliats s'havien acostumat a sentir aquell brindis any rere any, i ja s'havia transformat en una fórmula mecànica que encara es manté en moltes famílies d'arrels catalanes, fins i tot sense saber-ne l’origen.
Avui una nova onada torna a inundar el món de catalans que han de deixar el país en la cerca de les oportunitats que aquí són cada cop més escasses. Alimentada per aquesta nova emigració, la Catalunya Exterior avui seria la segona ciutat de Catalunya en població, i tanmateix no gaudeix de tots els drets civils i polítics que li pertoquen.
El Departament d’Exteriors ha fet una aposta decidida per posar en valor la diàspora, amb la creació d’una Direcció General de la Catalunya Exterior i la posada en marxa del Consell de la Catalunya Exterior, amb representació de les comunitats catalanes i els departaments del govern amb competències o serveis en la matèria.
Ara toca transformar els bons propòsits en realitats que obrin les portes i facilitin el retorn d’aquells que ho desitgin, i que brindin un bon catàleg de drets i serveis als que romanguin a l’exterior, un capital humà formidable cridat a ser ambaixadors i prescriptors de Catalunya, el seu potencial cultural i econòmic a cada racó del món.
En poc dies els catalans de l’exterior tornaran a brindar en família. Potser repetiran la vella fórmula
“Aquest any, si!”. Sigui com sigui, que tots els seus desitjos esdevinguin una realitat, i –sobretot– que Catalunya prengui consciència d’una vegada per totes de l’immens tresor que té en la seva diàspora.
Mostra el teu compromís amb NacióDigital.
Fes-te subscriptor per només 59,90€ a l'any, perquè és el moment de fer pinya.
Fes-te subscriptor
per Germà Capdevila,