Aquest diumenge m’he llevat amb el propòsit de pensar -només- en coses positives. Per un dia havia d’intentar oblidar la fressa dels respiradors, les anàlisis de l’oxigen que arriba a la sang, les anàlisis positives i negatives. També havia d’oblidar els comportaments egoistes que insisteixen a ignorar les condicions que es viuen en els hospitals.
Com que era Sant Esteve i allarguem l’esperit de Nadal he pensat que us explicaria que els amics de veritat han resistit la llarga pandèmia, la separació física, inventant-se cada dia una manera diferent per animar-nos; ja sabeu, allò de què a les persones les coneixes quan van mal dades perquè quan les coses van bé és molt fàcil fer-se dir amic.
Podria, fins i tot, explicar-vos que, entre els centenars de bonsnadals que corren en format digital, hi ha qui té la sensibilitat de no apuntar-se a qualsevulla vulgaritat i hi ha nadales i felicitacions amb molt bon gust i algunes emotives.
Però aquesta tarda he sabut que Desmond Tutu havia mort i no puc deixar passar aquesta oportunitat sense recordar-lo. El vaig conèixer l’any 2000, quan la Universitat Pompeu Fabra, amb el seu rector Argullol, va distingir-lo amb l’honoris causa. Sabent que seria a Barcelona, el Parlament va atorgar-li la Medalla d’Or un dia de debat plenari i per aquelles foteses de la política l’horari va ser més debatut que valorada la seva presència.
Dels dos actes en recordo un home que gaudia fent-nos entendre que d’on ell venia l’alegria està celebrada, que fins i tot en els funerals ballaven per celebrar la vida que havien compartit en la vida.
Essent doncs d’una cultura com aquella, no deu ser estrany que recordi tant els seus esclats de riure. Tot ho agraïa amb grans somriures, el moviment del seu cos compassava aquell agraïment joiós.
Era el cap de l’església anglicana, majoritària (67,5%) a la República de Sud-àfrica. Quan ell parlava el poble l’escoltava. Va rebutjar des de tots els replans possibles que l’apartheid no era cristià, i la violència vingués d’on vingués, tampoc.
Va fer el que només els grans són capaços de fer, denunciar les atrocitats en nom de la supremacia blanca, però també criticar el Congrés Nacional Africà (ANC), el partit de Nelson Mandela, quan usava la violència.
Va ser clau per a l’alliberament de Mandela i per fer que arribés a la presidència d’aquella república, perquè s’aprovessin les lleis antisegregació, acceptant presidir la Comissió de la Veritat on van escoltar-se les víctimes de les atrocitats i, com acostuma a passar alguns sectors van criticar que no es represaliés els governants blancs que les van cometre.
El seu “no puc callar” va portar-lo a criticar el govern del mateix Mandela quan van aparèixer els primers símptomes de corrupció.
Probablement, els grans ho són perquè no traeixen els seus principis, ho són quan denuncien el mal govern, encara que governin els seus. Havia nascut al mateix carrer que Mendiba (Nelson Mandela), l’únic del món amb dos premis Nobel de la Pau.
Tot i ser el gran arquebisbe de l’església anglicana, explicava la colonització del continent africà: "Quan van arribar els missioners al nostre continent tenien la Bíblia mentre que els africans érem els amos de la nostra terra. Ens van convidar a orar, i vam tancar els nostres ulls. Quan vam despertar, ells disposaven la terra i els africans teníem la Bíblia."
Mostra el teu compromís amb NacióDigital.
Fes-te subscriptor per només 59,90€ a l'any, perquè és el moment de fer pinya.
Fes-te subscriptor
per Montserrat Tura,