FUTSAL
Les competicions de la Federació Catalana de Futbol Sala compten des d’aquesta temporada amb un nou equip, l’Atlètic Missatgers de la Pau Catalunya, que té la particularitat que està format per una dotzena de joves marroquins sense sostre.
L’equip és fruit d’un projecte de la parròquia de Santa Anna, a prop de la plaça de Catalunya de Barcelona. A l’anomenat hospital de campanya d’aquesta parròquia, acullen i atenen immigrants, persones sense sostre i en risc d’exclusió social, als que proporcionen el que és més bàsic, com ara menjar, roba, higiene, orientació laboral i escalf.
En la seva tasca, compten amb el suport de diferents voluntaris, un dels quals és el Fernando Díaz, que va ser una de les persones que, juntament amb Montse Pujadas, responsable de l’àrea social de la parròquia, va veure que l’esport podia oferir una via d’escapament per aquests joves.
El Fernando, que ara fa d’entrenador de l’equip, recorda que, dins la seva tasca de voluntariat a Santa Anna amb els joves, amb la Montse Pujadas van valorar la possibilitat que aquests poguessin practicar futbol sala, l’esport que més dominaven i el que tenia més tirada entre ells. Va ser així com vam començar a reunir-se per jugar amb un grup de joves, d’entre 20 i 30 anys, tots ells marroquins i als quals els agradava fer esport, i d’aquí va sorgir l’equip.
Així és com va començar el camí d’un projecte que, amb l’arribada de l’estiu, va voler anar un pas més enllà quan van decidir apuntar l’equip a una competició federada. En aquest sentit, van rebre totes les facilitats per part de la Federació Catalana de Futbol Sala, i és així com, des de l’octubre passat, participen en la Lliga de Primera Territorial, una categoria en la qual van quedar enquadrats degut a la reestructuració de les competicions de la FCFS i que el Fernando admet que potser és massa elevada pel seu nivell, però que compleix amb l’objectiu de la iniciativa, que no és altre que els nois que formen l’equip s’ho passin bé i que l’esport els faciliti una via d’escapament davant la situació en què es troben.
La pràctica del futbol sala els proporciona motivació, una oportunitat, els fa sentir responsables i els fa estar ocupats els divendres i els dissabtes amb una activitat que els agrada, i això és “un regal” per a ells, diu el Fernando, que afegeix que coses com tenir una equipació, anar a un vestidor, poder fer pinya, tenir una responsabilitat, un compromís i un treball en equip són molt importants i engrescadores per a un grup de gent que són “superagraïts”.
El projecte té vocació de continuïtat, tot i que hi ha certes dificultats que hi juguen en contra. Una d’elles, la menys rellevant, és la derivada del nivell de l’equip, perquè tot i que l’objectiu és passar-ho bé i tenir una via d’escapament, a ningú no li agrada perdre i se’n pot ressentir la motivació, de manera que el millor seria, segons l’entrenador, ser en una categoria inferior.
L’altre problema, aquest més greu, és la qüestió econòmica. Competir suposa fer front a un seguit de despeses, com ara les equipacions, els petos, les pilotes, les fitxes, els arbitratges, les pistes, els desplaçaments, etc., i si d’alguna cosa no van sobrats és de diners, amb la qual cosa necessitarien ajuts externs en forma de patrocinadors.
Un d’aquests ajuts va arribar de manera inesperada, i va ser gràcies a l’aparició del seu cas als mitjans de comunicació, fet que els va donar visibilitat. Un dels que se’n va assabentar va ser Joan Gaspart, expresident del FC Barcelona, al qual li va agradar molt el projecte i que es va mostrar disposat a col·laborar, fins al punt que els va facilitar la possibilitat de disputar els partits com a locals al Complex Esportiu Municipal Clot de la Mel, a La Verneda, posant així punt final a la provisionalitat que els acompanyava al principi de la temporada, quan no tenien una seu fixa.
En qualsevol cas, tota ajuda és poca i fins ara no està garantida la viabilitat econòmica d’un projecte que, diners al marge, és tot un regal i una eina d’integració i socialització per aquest grup de nois marroquins del carrer que han trobat en el futbol sala i en la camiseta taronja que llueixen en cada partit una manera d’oblidar, per una estona, la duresa de la seva realitat i veure la vida amb un somriure.
