Ara fa tres mesos, el 28 de maig, rebia un correu d’en Vicenç Pagès Jordà relatiu a la seva propera col·laboració, la del número de juliol-agost, per a L’Avenç: “Si no hi tens inconvenient, aquest mes parlaré dels diaris de Virginia Woolf. També necessitaré una pròrroga. Quan llegeixis el meu diari d'aquest maig ho entendràs.” Feia un parell de setmanes que li havia hagut de donar el condol per la mort de la seva mare i, en aquelles circumstàncies, vaig trobar ben raonable la petició, altrament del tot insòlita en ell, que sempre era molt puntual en els lliuraments.
Quinze dies més tard, el 12 de juny, l’endemà de la data que li havia suggerit per enviar-me la ressenya, m’escrivia de nou, amb un ‘assumpte’ explícit: “Problema”. En el missatge al·ludia a uns problemes de salut, que l’havien portat a visitar diversos hospitals on, malauradament, havia perdut la fe que tenia en el sistema de salut pública: “Ahir vaig estar deu hores al Trueta i finalment se'm van treure del damunt sense pràcticament ni mirar-me. Avui faré el possible per ingressar a l'Hospital General de Sant Cugat” —on efectivament se’l van quedar. I afegia: “Aquest mes m'és impossible escriure res per a L'Avenç. Ho sento.”
Al cap d’uns dies, el 23 de juny, i ja via Whatsapp, em confirmava el que més els íntims ja sabien, que li havien diagnosticat un càncer. I m’advertia, amb una ironia que a algú que no el conegués li podria semblar impròpia de la gravetat del moment: “El dietari [un projecte que teníem entre mans i que comento després] serà molt més interessant del que estava previst”. El 5 de juliol, en un altre missatge de text, insistia en la preocupació pel dietari que estava escrivint, i en concret per la manera com hi tractaria el mes d’agost —perquè, afegia, “a l’agost ‘passaran coses’”.
Després d’un mes a l’hospital, a mitjan juliol va tornar a casa, des d’on va enviar un Whatsapp genèric als amics on explicava la situació i on, per primer cop, se’l notava desanimat en la lluita contra la malaltia: “Difícilment tornaré a estar ‘bé’. Em conformaria de no estar malament”. A principis d’agost, sabíem que tornava a estar ingressat en un hospital, a Palamós, on mirava de recuperar-se d’unes sessions inicials de químio: “L’objectiu”, m’escrivia el dia 7, “és reprendre la químio, que em fa mal però ataca directament la bèstia”. Tres setmanes més tard, el dissabte 27 d’agost, la bèstia li guanyava la partida. Tenia 58 anys.
En Vicenç havia començat a col·laborar a L’Avenç l’any 2006. Jo estava interessat a donar un pes important a la literatura en la revista, i vaig pensar en ell perquè hi col·laborés amb una ressenya mensual. Em va venir a veure i em va portar una llista —que lamento no haver retingut— de novel·les històriques, on crec recordar que hi havia molta literatura anglesa i una mica de francesa del segle XIX, conscient del caràcter de ‘revista d’història’ que L’Avenç tenia encara aleshores. Però jo el vaig convèncer que el necessitava a ell perquè ens ajudés a convertir la revista, trenta anys després de la seva aparició, en una publicació més marcadament cultural i literària. A la fi, vam acordar que hi escriuria, sobretot però no exclusivament, de novetats traduïdes al català, atès que ja feia la ressenya d’autors catalans als diaris on col·laborava.
Així i tot, la seva primera col·laboració, en el núm. 309 de gener del 2006, versava sobre la reedició d’una novel·la històrica, Crim de germania, del valencià Josep Lozano, publicada originàriament vint-i-cinc anys abans. En el text, en Vicenç ja hi demostrava la seva predilecció per les categories classificatòries: “Més d’una vegada s’ha establert la tendència catalana a vincular territoris i gèneres literaris: els autors del Principat es concentren en el retrat àcid de l’epifenomenologia urbana més rabiosament actual, els autors baleàrics s’endinsen en tortuoses sagues familiars que no exclouen els elements meravellosos, i els valencians s’especialitzen en la novel·lització dels recolzes més idiosincràtics de la seva història”.
Setze anys i mig després, en el número 491 del juny d’enguany, publicàvem la que encara no sabíem que seria la seva última col·laboració, on feia la ‘crítica’ —en els seus correus, en Vicenç sempre s’hi referia amb aquesta paraula entre cometes— del primer llibre que s’ha traduït al català de l’escriptor tanzà en llengua anglesa, Abdulrazak Gurnah, guardonat l’any passat amb el premi Nobel de literatura. Una ‘crítica’ on evidenciava, clarament, que en tots aquells anys s’havia convertit, a casa nostra, en un dels escriptors, si no en el que més, que ha reflexionat millor sobre l’escriptura: “El mèrit d’Abdulrazak Gurnah no és només donar veu a col·lectius i realitats que ignorem, sinó fer-ho procurant plaer al lector, és a dir, assumint tota la gamma de recursos, tradicions i innovacions que anomenem ‘novel·la’. Ens duu amb traça d’una escena a l’altra, domina l’art del diàleg, sap administrar els ritmes, excel·leix en els salts temporals, i sap afegir capes de significat al rerefons que es perfila lentament davant el lector”. Una frase que es podria aplicar al mateix Vicenç, la maduresa del qual com a escriptor implicava, sens dubte, una maduresa com a lector.
Entremig de l’una i l’altra ‘crítica’, s’havien escolat de forma ininterrompuda un total de 183 col·laboracions. Sempre puntuals, sempre impecables, on no calia tocar-hi res. En Vicenç tenia un criteri molt ben establert, i sabia perfectament de quins llibres volia parlar a L’Avenç —diria que sovint sense consulta prèvia al director— i, sobretot, com volia parlar-ne. L’extensió llarga, que inicialment se li feia un punt difícil, avesat com estava a un nombre de ratlles més curt en les seves col·laboracions als diaris, aviat la va dominar sense problema, i l’aprofitava per inserir alguna frase o paràgraf breu del volum ressenyat, que permetia al lector fer-se una idea del to del llibre.
En més d’una ocasió, jo no hauria triat el llibre que ell havia escollit per parlar-ne. Però sempre m’agradava —i aquest era, penso, un dels trets més remarcables de la seva feina com a ‘crític’— la manera com defensava un llibre, que com a lector et feia rumiar i a vegades modificar el teu parer sobre aquell autor o aquella obra en concret. Naturalment, solíem coincidir en l’apreciació de molts autors i de molts llibres, com quan, en un dels últims articles publicats, es preguntava “per què ens agrada tant, Txékhov?”. Aquest agost, mentre era a l’hospital, li vaig enviar un missatge agraint-li que m’hagués fet llegir Emmanuel Carrère —tot i que no sé si el llibre que jo estava llegint en aquell moment, D’autres vies que la mienne, era el més adequat per comentar a un malalt de càncer.
Els acords i alguna discrepància ocasional s’estenien a les valoracions que, molt de tant en tant, m’enviava en un correu sec i sentenciós –uns correus que solia encetar amb un “hola, quefe”, i als quals jo li responia “hola, xic”— sobre l’últim número aparegut de la revista, i que solien acabar amb un esment positiu a “l’última” pàgina d’en Jordi Puntí. De fet, i la gent de L’Avenç no l’hi agrairem mai prou, va ser justament ell qui va encunyar l’etiqueta de “els escriptors de L’Avenç” per agrupar la sèrie d’autors (i autores) a qui, des de fa una colla d’anys, convidem regularment a col·laborar a la revista, i que han contribuït, com el mateix Vicenç, a donar el to actual a la publicació.
En Vicenç s’estimava molt la revista i li hauria agradat molt de publicar a L’Avenç un llibre que aplegués una selecció de les seves ressenyes mensuals. Me’n va parlar insistentment, i fins i tot no fa pas tant me’n va enviar una proposta de tria, però jo m’hi vaig resistir, convençut de l’escassa viabilitat editorial del projecte —un criteri que compartíem amb la Mònica Martín, la seva agent literària. Aleshores, quan va aparèixer, en plena pandèmia, la nostra col·lecció “L’Accent”, em va proposar, amb la mateixa insistència, però diria que encara amb molta més il·lusió —la il·lusió que ell dipositava en tots els seus llibres, i que va acabar tombant el meu escepticisme inicial— de publicar un ‘dietari de l’any passat’, que apareixeria al llarg d’un any a les pàgines de la revista i després en format de llibre a “L’Accent”. (És el dietari que estava escrivint i a què fa referència en els missatges de text que he citat, i que ja no podrà acabar mai).
La fórmula del ‘diari de l’any passat’ tradueix la manera de treballar, planificada i conscient, d’en Vicenç: ell escriuria un dietari durant l’any 2022, que apareixeria —amb les modificacions que cregués convenients— en els corresponents lliuraments mensuals al llarg del 2023. Vam trobar-nos el desembre passat, en un local de cuina mallorquina situat a prop de la seva facultat, Blanquerna, on la primera i inopinada pregunta que em va fer era si jo continuaria portant L’Avenç durant un temps significatiu. La meva resposta afirmativa el devia tranquil·litzar, i amb el temps he sospitat que era, per part d’ell, una estratègia intel·ligent: dient-me “no el faré sense tu”, era una manera que jo li donés, com vaig fer, el vistiplau al projecte de dietari. Ara, a toro passat, dubto de si en aquella ocasió el vaig trobar diferent, però pensant-hi bé potser l’únic que em va sorprendre del seu aspecte era un anorac cridaner que no es va treure —sèiem a la terrassa i feia força fred. Tanmateix, va tenir temps d’explicar-me, amb gairebé en podríem dir entusiasme, el llibre que acaba de lliurar al seu editor sobre la família Kennedy, una saga que com a bon fill del baby boom formava part de la seva “memòria vintage” (per utilitzar el títol d’un dels seus darrers llibres). L’única discrepància que manteníem era sobre els diners que hauria de rebre per aquella col·laboració —sí, els escriptors també parlen de diners. La qüestió la vam dirimir en una trobada posterior, al març, a prop de la seu de L’Avenç, on em va deixar clar que la seva prioritat era tirar endavant el projecte.
Al cap de pocs dies, a primers d’abril, em va enviar, adjunt a un correu, el text (“no definitiu, és clar”) del dietari corresponent al mes de gener de 2022, perquè me’n fes una idea més precisa i, alhora, comencéssim a pensar en les qüestions de maquetació, de la il·lustració que acompanyaria el text, etc. Començava així: “Dissabte 1. El sol ens planta. Minuts després de les vuit del matí la Camil·la i jo som davant la platja però no es veuen les Medes, i amb prou feines el mar. Tan sols se senten les riallades sense alegria de les gavines. A la foto sembla que siguem a Escòcia. Tornem a quarts de nou, sense haver-nos escalfat amb el primer sol de l’any”. Entremig, anotacions normalment breus, fins i tot sumàries (“Al matí planto maduixes. A la tarda repasso una biografia de Jacqueline Kennedy”), i en ocasions lapidàries (“No corro per enfortir els músculs. Corro per enfortir el caràcter”. “Independentistes: tard o d’hora caldrà decidir si això és Atenes o Esparta.”) i fins i tot un advertiment irònic, adreçat a la seva dona (“‘Camil·la, vigila el que dius que sortiràs al dietari’”). El gener acabava amb una anada a un club de lectura d’Amer on havien parlat del seu llibre Dies de frontera, publicat l’any 2012: “Vaig escriure aquest llibre fa deu anys. Per familiaritzar-me amb el meu antic jo, al matí he estat llegint les entrevistes que em van fer llavors. També he repassat notes que prenia quan l’escrivia, i he rellegit algun capítol per agafar el to. A Amer hem parlat d’un llibre escrit per una persona que, de fet, ja no existeix. Aquests clubs de lectura m’obliguen a recuperar el meu jo pretèrit, a assumir interessos i punts de vista que ja no comparteixo. És com recuperar el personatge d’una obra que fa temps que no representem, però que recordem bé. I sí, quan surto de la biblioteca d’Amer, a quarts de nou del vespre, m’he transformat en el meu jo de 2012. Llavors tinc una hora de cotxe per tornar al present, i no tinc clar qui soc quan arribo a casa.”
Em sembla un text —que m’he permès de citar, com altres, espero que amb la comprensió de la família— que resumeix perfectament quina mena d’escriptor era en Vicenç Pagès Jordà.
Un cop, ja fa molt anys, després de llegir una de les meves entrevistes a L’Avenç (ara no sabria dir amb qui), em va enviar un missatge on deia: “Quan sigui gran, vull que em facin una entrevista com aquesta”. Ara que ja no hi som a temps, em reca extraordinàriament que se n’hagi anat tan d’hora, tan injustament d’hora, sense temps a fer-li l’entrevista que li devia. Hauria estat, no en tinc cap dubte, una conversa memorable. No cal dir que, a L’Avenç, el trobarem molt a faltar. Descansa en pau, xic.
Josep M. Muñoz
Olot, 28 agost 2022