Maria Teresa Cabré Castellví (l’Argentera, Baix Camp, 1947) és lingüista, i l’actual presidenta de l’Institut d’Estudis Catalans. Quan va ser-ne elegida, l’any 2021, va ser la primera dona a ocupar aquest càrrec en 114 anys d’existència de la institució. És especialista en lingüística aplicada, lexicologia, morfologia lèxica, lexicografia, terminologia i neologia.Filla d’un forner, va estudiar el batxillerat a Manresa, lluny del clos familiar, i es va llicenciar en Filosofia i Lletres a la Universitat de Barcelona l’any 1969, dins de la secció de Filologia Romànica (Hispànica). Aviat es va incorporar a la docència, i els estudis de doctorat la van portar a interessar-se pel discurs, en especial pel discurs polític, i a acostar-se al món universitari francès. Es va doctorar en Filosofia i Lletres l’any 1977 a la Universitat de Barcelona, amb la tesi Lenguajes especiales: Estudio léxico-semántico de los debates parlamentarios de 1931, dirigida pel seu mestre, Antoni M. Badia i Margarit. Professora adjunta de la Universitat de Barcelona des de 1970, no en va ser titular fins al 1984, després del llarg període combatiu del professorat no numerari. Docent de matèries com Lexicologia Catalana i Lingüística Aplicada Catalana, el 1985 va rebre de la Generalitat de Catalunya l’encàrrec de crear el TERMCAT, i en fou la primera directora fins al 1988. A la Universitat de Barcelona també hi va fundar el Servei de Llengua Catalana, que va dirigir entre 1989 i 1992. El 1990 guanya, encara a la Universitat de Barcelona, la càtedra de Lingüística Descriptiva Catalana, i el 1993 emprèn la creació d’un institut de recerca i tercer cicle a la nova Universitat Pompeu Fabra (UPF), on l’any 1994 guanya la càtedra de Lingüística i Terminologia i s’incorpora com a docent a la Facultat de Traducció i Interpretació. L’anada a la UPF va tenir com a primera motivació la creació de l’Institut de Lingüística Aplicada (IULA), que va dirigir entre 1993 i 2004. Preocupada per la docència, ha dirigit des del 1988 cinquanta tesis doctorals. És autora d’un nombre molt considerable de publicacions i d’articles en revistes especialitzades, i ha estat distingida amb nombrosos premis i reconeixements. Des de l’octubre de 2017 és catedràtica emèrita de la UPF.Com a membre numerària de l’Institut d’Estudis Catalans, on va ser la segona dona a ingressar-hi l’any 1989, el 1993 va rebre l’encàrrec de dirigir les Oficines Lexicogràfiques, des d’on va coordinar la primera edició del Diccionari de la llengua catalana (DIEC) de l’Institut d’Estudis Catalans, publicat el 1995, que actualitzava el Diccionari General de la llengua Catalana (1932) de Pompeu Fabra. Durant la seva presidència de la Secció Filològica (2014-2021), s’han publicant diverses noves obres normatives de l’Institut d’Estudis Catalans, iniciades amb anterioritat, com l’actualització de l’Ortografia Catalana (2016) i la nova Gramàtica de la Llengua Catalana (2016).

«Jo no vaig conèixer la potència de la meva mare fins que el meu pare ja va ser mort, perquè sempre vaig tenir la idea d’una mare que era una dona submisa, en una casa en què el meu pare portava la veu cantant i prenia totes les decisions.»

«Entre els 9 i els 17 anys vaig estudiar a l’institut de Manresa, i vivia amb els meus oncles. Era una bona solució, que em va permetre tirar endavant, però aleshores no penses que l’abandó del nucli familiar té seqüeles al llarg de la vida...»

«L’Institut Universitari de Lingüística Aplicada que vaig muntar a la UPF va ser un model d’èxit, un model adoptat per altres universitats espanyoles, que després de la meva jubilació han destruït. Són coses que només s’expliquen des de les enveges petites i mesquines.»

«Cal pensar que vaig ser la segona dona que va entrar a l’Institut: la primera va ser la farmacèutica Creu Casas, i jo la segona, l’any 1989. Per tant, vaig ser la primera dona que va entrar a la Secció Filològica. Fins dos anys més tard no hi va entrar la Maria Àngels Anglada i, dos anys després, l’Aina Moll.»

«El català és un actiu molt important per trobar feina i per a la promoció social. Això ho hem de tornar a vendre, perquè això s’ha perdut! Com deia l’artífex de la política lingüística del Quebec, una llengua només es pot normalitzar quan li permet a un “gagner sa vie”. »