Romànic

Frontal de Berbegal

El frontal procedent de l’excol·legiata de Santa Maria la Blanca de Berbegal destaca per les seves excepcionals mesures i per l’elevada qualitat de l’artífex que l’executà. Es tracta d’una obra representativa del corrent bizantí que va renovar la pintura de cap al 1200, tant a Catalunya com a l’Aragó. Centra la composició una representació majestàtica de Crist, beneïnt a la manera bizantina i envoltat pel Tetramorf. Flanquejant-lo, en disposició simètrica, hi apareixen els dotze apòstols dins màndorles ametllades.

El frontal de Berbegal és una obra força singular dins el context de la Corona d’Aragó. La seva relació amb el context artístic italià troba explicació dins un marc molt concret de patrocini reial: el monestir de Sixena fou fundat per la reina Sança d’Aragó, esposa d’Alfons II, la filla dels quals, la futura reina Constança, es casà en segones núpcies amb Frederic II, rei de Sicília.

• Amplia la imatge
• Veure fitxa
• Valora-ho!

Grup de l’Anunciata

Aquest conjunt escultòric representa l’escena de l’Anunciació i és constituït per les figures de l’arcàngel Gabriel i Maria. Provenen de la Porta de l’Anunciata de la Seu Vella de Lleida, on ocupaven els dos nínxols oberts als carcanyols.

Les dues figures, tot i que malmeses, destaquen per la seva monumentalitat i pel regust classicista que traspua el tractament de les robes, treballades amb plecs atapeïts i ben perfilats. Són especialment representatives del context eclèctic d’influències que caracteritza l’art dels primers anys del segle XIII i receptores dels nous corrents d’ascendència clàssica i bizantina que defineixen el darrer esclat del romànic, també conegut com a estil 1200. El grup lleidatà s’ha relacionat amb l’autor del frontal de Sant Pau i Santa Tecla de la Catedral de Tarragona, un dels principals exponents de l’estil 1200 en terres catalanes.

• Amplia la imatge
• Veure fitxa
• Valora-ho!

Mènsules

L’església de Sant Joan de Lleida s’erigí durant els primers anys del segle XIII. L’any 1868 fou enderrocada per engrandir la plaça que duu el seu nom. Gràcies als elements escultòrics conservats sabem que la seva escultura seguia els repertoris de l’Escola de Lleida del segle XIII. D’altíssima qualitat, els seus capitells i les seves mènsules palesen l’alt nivell dels escultors que les realitzaren i evidencien la seva relació amb els tallers actius a la Seu Vella, concretament el que va realitzar les mènsules exteriors de la nau central.

Les mènsules són elements que sostenen la cornisa o la càrrega d’un sostre. En els edificis medievals era habitual decorar-les amb composicions inspirades en els Evangelis, amb lluites d’homes i monstres, representacions animals fantàstiques procedents dels bestiaris, o bé amb imatges de contingut satíric i profà.

• Amplia la imatge
• Veure fitxa
• Valora-ho!

Crist de Perves

La imatge romànica del Crist crucificat de Perves ha esdevingut una de les obres més emblemàtiques de la col·lecció d’escultura medieval del Museu de Lleida. En la seva concepció global empra els estilemes del taller d’Erill, que advertim a la fesomia del rostre i també al tors, tot reproduint amb una certa fidelitat els del Crist del Davallament d’Erill la Vall. Iconogràficament, el Crist de Perves aporta fórmules originals i innovadores no habituals dins la plàstica romànica, com la sang que brolla del costat dret de la imatge, una solució que també es troba al Crist de Manyanet i amb qui comparteix algunes solucions formals.

• Amplia la imatge
• Veure fitxa
• Valora-ho!