Posts filed under ‘General’
Plany
Ara que els dos sou morts, dintre de mi
hi ha una escletxa de llum sota una porta,
com si fóssiu a punt d’anar a dormir.
(Fragment del poema Crematori de Joan Margarit)
Centenari d’Enric Valor
Ahir, 22 d’agost de 2011, se celebrava el centenari del naixement de l’escriptor i lingüista valencià Enric Valor. Ha estat una bona ocasió per a conèixer-lo tot llegint la seva novel·la La idea de l’emigrant en què es retrata la vida de pagès a muntanya a inicis del segle XX i s’apunta la crua realitat de la immensa majoria dels que van fer les amèriques. L’autor proposa l’educació com la via real d’escapada d’un entorn on regnen l’analfabetisme, les supersticions i les pulsions més primitives.
Esgarrifen sentències com aquesta, perfectament creïbles en boca del personatge Vicent, l’amo del mas de la Til·lera:
-La lletra per a què? Això ens torba, ens fica al cap cabòries que no aprofiten per a res. Saber llaurar, sembrar, empeltar, batre, veremar… Això ha de saber un camperol! No lletres de senyoret, d’advocat de secà que series tu. Què et penses, babau, que arribaries a ministre?
Gràcies a la idea de l’emigrant però, un dels joves del mas arriba a estudiar, això sí, aprofitant, entre d’altres recursos, les biblioteques 😉
Et conec bé – el mirava molt afectuós de darrere la taula del despatx-: molts “excel·lents”, moltes matrícules d’honor que, a banda de l’honor indubtable que proporcionen, signifiquen que estalviaràs bona part de despeses universitàries. Faràs molts apunts que t’evitaran comprar alguns llibres; tafurejaràs per les biblioteques… Triomfaràs.
Un bon recordatori de la biblioteca com a servei públic per l’accés a la cultura i el combat de les desigualtats. Gràcies, Enric Valor!
Homenatge a Jesús Moncada
Des del bloc Provisionals ens convoquen a recordar Jesús Moncada, l’escriptor de Mequinensa, amb motiu del cinquè aniversari de la seva mort.
He aprofitat per llegir la novel·la Estremida memòria de la qual extrec aquest fragment:
A més de la feina, devia als Segarra una cosa inestimable: saber llegir i escriure. Quan el professor de la Severiana acabava la lliçó amb la senyoreta i la Cinta, començava amb ella. Havia estat duríssim. Tanmateix, el senyor, provocant més d’un comentari verinós de la cuinera, que sostenia que allò no era cosa d’afaitapobres i encara menys de dones, havia aconseguit a força de paciència que perseverés i se’n sortís.
La lectura ha estat, efectivament, estremidora i un plaer que recomano de tot cor.
Fusionitis
Això de les fusions és un mal que jo coneixia pels diaris. Anys enrere era cosa d’empreses que havien de créixer i ara apareix a primera plana amb motiu de les caixes que, vulgues no vulgues, han d’acabar fusionades o enfonsades segons manen les autoritats econòmiques. I vés per on que sense pensar-m’ho la fusionitis em toca de ben a prop.
Els símptomes són clars: les autoritats competents, vistes les circumstàncies del moment i després d’unes anàlisis prospectives, arriben a la conclusió que dues entitats diferents, un cop unides per una sola direcció i esporgades de personal mantindran la seva funció i encara guanyaran pes. Se suposa que les ments pensants tenen un projecte clar i una visió estratègica de com dur a terme aital objectiu.
Si la fusió en qüestió deriva en opa hostil ja es pot basquejar el personal de l’entitat afectada perquè l’operació es transforma en assalt i destrucció amb el corresponent botí per a l’entitat ocupant. La fissió de la matèria és inevitable quan s’arriba al punt d’efervescència de l’acció i la desafecció sura entre les restes del naufragi.
Haurem d’afegir al nostre fons guies per a supervivents. R.I.P. els caiguts.
Gamoia 
Comentaris recents