Jo competeixo
Rihanna surt de l'armari
«Queden molta feina i molts vídeos per fer fins al dia que un Jankto qualsevol pugui veure's amb cor de pujar en una plataforma, davant milions de persones, per celebrar la vida sense por»
Rihanna, durant l'actuació a la Super Bowl | Twitter
El xou de Rihanna a la Super Bowl va ser exquisit. No va tenir res a veure amb la resta d'exhibicions que hem anat veient darrerament; el conjunt dels diversos elements van convertir el halftime d'enguany en una edició única. Les espectaculars plataformes, el joc cromàtic, la precisió de la fotografia durant els 13 minuts d'actuació, l'ús impecable dels drons, la simetria constant, el cos de ball... i, és clar, ella. Una Rihanna tan pletòrica com gèlida que, aprofitant que el Pisuerga passa per Arizona, va anunciar-nos per sorpresa el seu embaràs.
Perquè tot plegat ho va fer embarassada, sí. Embarassada de la seva criatura i dels milers de comentaris de senyoros d'arreu del món acusant-la de moure's poc, de no donar tot el xou que s'esperava d'ella, o de tenir una actitud massa passiva en aquella plataforma a 20 metres d'alçada. Des del seu sofà tacat, el Josep Ramon, amb una mà a la bossa testicular i l'altra a Twitter, no perdona la passivitat. Rihanna, mou-te una mica més, reina. I passa'm la birra de sobre la taula.
El de Rihanna no ha estat l'únic anunci personal d'aquesta setmana, però. Poques hores després del seu, se'n produïa un altre. Aquest, menys vistós. Menys festiu. Molt menys alegre. Era el de Jakub Jankto, jugador del Getafe, que penjava a les seves xarxes socials un vídeo en què feia pública la seva homosexualitat.
El vídeo de Jankto pretén ser encoratjador (ho diu ell mateix en acabar), es nota que vol marcar un precedent en aquesta primera divisió de futbol plena de violència i de secrets. Però irremeiablement torna a ser un vídeo fosc, com gairebé tots els vídeos similars que l'han precedit. Són quaranta-quatre segons carregats involuntàriament de culpa, amb un fons negre, una música tètrica i una mirada que transmet la por del passat i la por pel futur.
Jankto ha fet el que ha pogut, com tothom, i ni se m'acut posar el focus en ell, perquè malauradament no deixa de ser un altre heroi. El focus cal posar-lo en l'altra gent, la que conforma un món que encara avui obliga a les persones LGTBIQ+ no només a fer vídeos alliberadors, sinó a fer aquest tipus de vídeos alliberadors. Aquesta gent que habita a les coves de la primera divisió espanyola, però que també viu al primer primera del teu bloc, és la que empeny una part de la societat a la grisor i al temor constants. Al dubte i a la prudència. A vídeos tristos com aquest. I és a qui avui han d'apuntar tots els nostres dits acusadors.
En 24 hores de diferència hem viscut dos anuncis mediàtics diametralment diferents. Rihanna, amb tota la pompa del món. Jankto, amb tota la culpa del món. I, entremig, un món que es va construint amb tota la lentitud del món. Fa cosa veure les dues fotografies juntes als mitjans: Rihanna i Jankto, l'estima i l'estigma, dues cares d'una mateixa moneda alliberadora. Queden molta feina i molts vídeos per fer fins al dia que un Jankto qualsevol pugui veure's amb cor de pujar en una plataforma, davant milions de persones, amb Diamonds o amb qualsevol altra cançó sonant de fons, per celebrar la vida sense por.
Perquè tot plegat ho va fer embarassada, sí. Embarassada de la seva criatura i dels milers de comentaris de senyoros d'arreu del món acusant-la de moure's poc, de no donar tot el xou que s'esperava d'ella, o de tenir una actitud massa passiva en aquella plataforma a 20 metres d'alçada. Des del seu sofà tacat, el Josep Ramon, amb una mà a la bossa testicular i l'altra a Twitter, no perdona la passivitat. Rihanna, mou-te una mica més, reina. I passa'm la birra de sobre la taula.
El de Rihanna no ha estat l'únic anunci personal d'aquesta setmana, però. Poques hores després del seu, se'n produïa un altre. Aquest, menys vistós. Menys festiu. Molt menys alegre. Era el de Jakub Jankto, jugador del Getafe, que penjava a les seves xarxes socials un vídeo en què feia pública la seva homosexualitat.
El vídeo de Jankto pretén ser encoratjador (ho diu ell mateix en acabar), es nota que vol marcar un precedent en aquesta primera divisió de futbol plena de violència i de secrets. Però irremeiablement torna a ser un vídeo fosc, com gairebé tots els vídeos similars que l'han precedit. Són quaranta-quatre segons carregats involuntàriament de culpa, amb un fons negre, una música tètrica i una mirada que transmet la por del passat i la por pel futur.
Jankto ha fet el que ha pogut, com tothom, i ni se m'acut posar el focus en ell, perquè malauradament no deixa de ser un altre heroi. El focus cal posar-lo en l'altra gent, la que conforma un món que encara avui obliga a les persones LGTBIQ+ no només a fer vídeos alliberadors, sinó a fer aquest tipus de vídeos alliberadors. Aquesta gent que habita a les coves de la primera divisió espanyola, però que també viu al primer primera del teu bloc, és la que empeny una part de la societat a la grisor i al temor constants. Al dubte i a la prudència. A vídeos tristos com aquest. I és a qui avui han d'apuntar tots els nostres dits acusadors.
En 24 hores de diferència hem viscut dos anuncis mediàtics diametralment diferents. Rihanna, amb tota la pompa del món. Jankto, amb tota la culpa del món. I, entremig, un món que es va construint amb tota la lentitud del món. Fa cosa veure les dues fotografies juntes als mitjans: Rihanna i Jankto, l'estima i l'estigma, dues cares d'una mateixa moneda alliberadora. Queden molta feina i molts vídeos per fer fins al dia que un Jankto qualsevol pugui veure's amb cor de pujar en una plataforma, davant milions de persones, amb Diamonds o amb qualsevol altra cançó sonant de fons, per celebrar la vida sense por.
Mostra el teu compromís amb Nació.
Fes-te'n subscriptor per només 59,90€ a l'any, perquè és el moment de fer pinya.
Ara a portada
El més llegit