el grafiti del brivall
Francesco i Nicoleta
«Junts van passar uns dies encara vagarejant pel cor de la ciutat infecta entre vampirs i 'ionquis' fins que va arribar la nit del concert de final de la gira de 'Tunnel of Love' de Bruce en el Camp Nou»
El grafiti de Francisco i Nicoleta | Francesc Viadel
La darrera vegada que Francesco G. va estar davant de la imponent façana d’aquell edifici va ser a finals de juliol de 1988 i va ser per ella que es va encabotar en admirar l’obra mestra de l’arquitecte Francesc Folguera, la trajectòria del qual havia conegut a les classes impartides pel vell professor Matteo S. en una de les aules fosques del Palazzo Gravina, a la Via Monteoliveto de Nàpols.
La nit era fosca i sufocant i dels carrers de la ciutat s’havien apoderat els assassins cruels, les panderoles i les rates enormes com a lleons. Tots dos van arribar des de Les Rambles al xamfrà de Casp-Pau Claris fent ziga-zagues de tant com havien fumat i begut i, de seguida, Nicoleta es va quedar palplantada en silenci davant per davant del Casal de Sant Jordi feblement il·luminat per la llum grogosa dels fanals.
A aquelles hores l’edifici a penes era un buc fantasma encallat enmig del no-res que durant el dia habitaven oficinistes grisos que tothora deambulaven fent cares llargues pels budells de la casa carregats amb piles de paper envaïdes per milers de peixets de plata.
Hi va haver un temps, però, abans de la guerra, i encara molts anys després que aquesta acabés, que aquell edifici va ser un palau ple de vida, un monument a l’opulència industrial, un aparador del luxe, la residència dels poderosos Riera-Sala.
Nicoleta no va tardar a esplaiar-se sobre la bellesa d’aquella façana coberta per un arrebossat de morter verd que contrastava els emmarcaments de pedra de colors clars de les finestres estil Chicago. Va dissertar amb emoció de la simplicitat de l’edifici, de la seua simetria i del seu ordre, de la captivadora força de la Die Neue Sachlichkeit. Va lloar els relleus en fosa d’Hermes i el de la deessa Demèter representats a la sobreporta. Quina meravella el nobilíssim portal central i la seua decoració ornamental en bronze de Carles Collet evocant l’oci!
Com li hauria agradat entrar, recórrer cada planta, endinsar-se en els seus espais de llum, tenir davant els acolorits mosaics de Jaume Busquets, pujar fins a la vuitena planta i contemplar la ciutat, en silenci, des de la talaia del seu auster jardí. Des de dalt de tot, el Sant Jordi escanyolit i tristot esculpit per Joan Rebull, semblava mirar-se aquella joveneta menuda embotida en uns jeans desgastats i una samarreta mig estripada, un punt irritat.
Va ser allà mateix, als peus d’aquell edifici, sota l’influx de l’èxtasi d’aquella napolitana de pell blanca, d’ulls i boca enormes que només feia unes hores que havia conegut, on Francesco es va prometre que mai no la deixaria de voler. No era tan estrany aquell arravatament. Fet i fotut, ell, que s’havia criat en un piset de mala mort de la Via Vittorio Veneto de l’Alguer amb vistes als murs de la presó de Gussepe Tomasiello on mataven la pena un grapat de reclusos pollosos, mai no havia conegut una dona com aquella tan llesta i tan bonica. No n’hi havia cap com Nicoleta en tota la ciutat ni en tota Sardenya.
Després que Nicoleta va quedar satisfeta van tornar al Kabul, entaforat dins de la foscor dels porxos de la plaça Reial i allà, en el bar de pega sense taulell ni cambrer, van continuar fumant haixix i bevent cervesa amb una colla de cràpules com ells fins que els ulls se’ls van tornar com a balins. Fins que a punt del trenc d’alba Nicoleta va agafar de la mà Francesco i d’una revolada se’l va posar al seu llit d’aquella habitació compartida amb un alemany flipat que feia tota Europa a peu, per dues franceses de la Gascunya que anaven més perdudes que un colom i per un australià badoc que es passava el dia bufat i llegint sempre el mateix llibre de poemes de Sylvia Plath. Sense fer soroll Nicoleta i Francesco van follar fins a esgotar-se i van plorar i van riure, també.
Junts van passar uns dies encara vagarejant pel cor de la ciutat infecta entre vampirs i ionquis fins que va arribar la nit del concert de final de la gira de Tunnel of Love de Bruce en el Camp Nou que és el motiu pel qual tots dos havien viatjat.
Aquella nit la van acabar en un banc de la plaça davant del youth hostel de l’afgà malcarat i coix taral·lejant els temes del Boss, projectant noves aventures en altres ciutats del món, fent-se jurar que no es deixarien arrossegar pel riu de la vida com ninots sense voluntat a les gargamelles de la mar infinita, que es trobarien de nou un qualsevol dia i, llavors, ja seria per sempre.
Com siga, Francesco va tornar a l’Alguer i va passar anys i panys ajudant el seu pare en l’hort i en la parada del mercat fins que aquest va morir i tot es va ensorrar i ell va haver de dedicar-se a açò i allò de més cap allà sense més ambició que l’anar fent. Ni sap les vegades que el riu l’ha arrossegat al mar, que ha quedat a la deriva, que ha caigut i que s’ha alçat, que ha pensat Nicoleta: la seua alegria de viure, el seu cos prim, la seua boca i els seus ulls enormes...
Amb cinquanta-nou anys acabats de complir ha tornat a la ciutat. Ha tornat al xamfrà de Casp-Pau Claris, només per testimoniar el seu devot amor amb una pintada de traç pobre sobre la pell d’aquell edifici que avui hostatja seriosos i eficients funcionaris de justícia. S’ha gastat tot el que tenia en un bitllet de vaixell i en l’habitació d’un hostal a tocar del carrer Tallers on es solen trobar a deshores parelles furtives d’amants. No sap encara com tornarà a l’illa o si vol tornar.
Francesco creu que si escriu els seus noms sobre la façana d’aquell edifici que va fascinar Nicoleta es renovellaran antics juraments igual que si hagués fet una invocació màgica i que, de colp i volta, el temps farà un tomb cap enrere i li retornarà tot el que li ha arrabassat sigil·losament com un lladre en la nit.
Escriu, doncs: Francesco Nicoleta, com un si fos un sol nom per designar la mateixa persona. Escriu, repassa amb els tous dels dits, suaument, aquells noms guixats sobre el mur: Francesco Nicoleta. I tot seguit espera encara uns segons, aterrit de fred, el miracle.
A l’última, no passa res, però i, en això, sorrut i malhumorat, torna sobre les seues pròpies passes al laberint de la ciutat mentre pensa com li hauria agradat que vingués Nicoleta a qui en tants anys no ha sabut on, ni com trobar. Desconeix que els seus afanys han estat del tot inútils. Aquella jove que somiava edificis i que tant el va estimar una nit xafogosa d’agost de fa trenta-cinc anys ja fa molt que habita l’oblit. Francesco encara no sap que cadascú té el seu riu i el seu mar.
"Shall I stay? Would it be a sin.... Dovrei rimanere? Sarebbe un peccato", es repeteix una vegada i una altra sense deixar de somriure mentre torna a la plaça Reial. Francesco i Nicoleta, mussita.
La nit era fosca i sufocant i dels carrers de la ciutat s’havien apoderat els assassins cruels, les panderoles i les rates enormes com a lleons. Tots dos van arribar des de Les Rambles al xamfrà de Casp-Pau Claris fent ziga-zagues de tant com havien fumat i begut i, de seguida, Nicoleta es va quedar palplantada en silenci davant per davant del Casal de Sant Jordi feblement il·luminat per la llum grogosa dels fanals.
A aquelles hores l’edifici a penes era un buc fantasma encallat enmig del no-res que durant el dia habitaven oficinistes grisos que tothora deambulaven fent cares llargues pels budells de la casa carregats amb piles de paper envaïdes per milers de peixets de plata.
Hi va haver un temps, però, abans de la guerra, i encara molts anys després que aquesta acabés, que aquell edifici va ser un palau ple de vida, un monument a l’opulència industrial, un aparador del luxe, la residència dels poderosos Riera-Sala.
Nicoleta no va tardar a esplaiar-se sobre la bellesa d’aquella façana coberta per un arrebossat de morter verd que contrastava els emmarcaments de pedra de colors clars de les finestres estil Chicago. Va dissertar amb emoció de la simplicitat de l’edifici, de la seua simetria i del seu ordre, de la captivadora força de la Die Neue Sachlichkeit. Va lloar els relleus en fosa d’Hermes i el de la deessa Demèter representats a la sobreporta. Quina meravella el nobilíssim portal central i la seua decoració ornamental en bronze de Carles Collet evocant l’oci!
Com li hauria agradat entrar, recórrer cada planta, endinsar-se en els seus espais de llum, tenir davant els acolorits mosaics de Jaume Busquets, pujar fins a la vuitena planta i contemplar la ciutat, en silenci, des de la talaia del seu auster jardí. Des de dalt de tot, el Sant Jordi escanyolit i tristot esculpit per Joan Rebull, semblava mirar-se aquella joveneta menuda embotida en uns jeans desgastats i una samarreta mig estripada, un punt irritat.
Va ser allà mateix, als peus d’aquell edifici, sota l’influx de l’èxtasi d’aquella napolitana de pell blanca, d’ulls i boca enormes que només feia unes hores que havia conegut, on Francesco es va prometre que mai no la deixaria de voler. No era tan estrany aquell arravatament. Fet i fotut, ell, que s’havia criat en un piset de mala mort de la Via Vittorio Veneto de l’Alguer amb vistes als murs de la presó de Gussepe Tomasiello on mataven la pena un grapat de reclusos pollosos, mai no havia conegut una dona com aquella tan llesta i tan bonica. No n’hi havia cap com Nicoleta en tota la ciutat ni en tota Sardenya.
Després que Nicoleta va quedar satisfeta van tornar al Kabul, entaforat dins de la foscor dels porxos de la plaça Reial i allà, en el bar de pega sense taulell ni cambrer, van continuar fumant haixix i bevent cervesa amb una colla de cràpules com ells fins que els ulls se’ls van tornar com a balins. Fins que a punt del trenc d’alba Nicoleta va agafar de la mà Francesco i d’una revolada se’l va posar al seu llit d’aquella habitació compartida amb un alemany flipat que feia tota Europa a peu, per dues franceses de la Gascunya que anaven més perdudes que un colom i per un australià badoc que es passava el dia bufat i llegint sempre el mateix llibre de poemes de Sylvia Plath. Sense fer soroll Nicoleta i Francesco van follar fins a esgotar-se i van plorar i van riure, també.
Junts van passar uns dies encara vagarejant pel cor de la ciutat infecta entre vampirs i ionquis fins que va arribar la nit del concert de final de la gira de Tunnel of Love de Bruce en el Camp Nou que és el motiu pel qual tots dos havien viatjat.
Aquella nit la van acabar en un banc de la plaça davant del youth hostel de l’afgà malcarat i coix taral·lejant els temes del Boss, projectant noves aventures en altres ciutats del món, fent-se jurar que no es deixarien arrossegar pel riu de la vida com ninots sense voluntat a les gargamelles de la mar infinita, que es trobarien de nou un qualsevol dia i, llavors, ja seria per sempre.
Com siga, Francesco va tornar a l’Alguer i va passar anys i panys ajudant el seu pare en l’hort i en la parada del mercat fins que aquest va morir i tot es va ensorrar i ell va haver de dedicar-se a açò i allò de més cap allà sense més ambició que l’anar fent. Ni sap les vegades que el riu l’ha arrossegat al mar, que ha quedat a la deriva, que ha caigut i que s’ha alçat, que ha pensat Nicoleta: la seua alegria de viure, el seu cos prim, la seua boca i els seus ulls enormes...
Amb cinquanta-nou anys acabats de complir ha tornat a la ciutat. Ha tornat al xamfrà de Casp-Pau Claris, només per testimoniar el seu devot amor amb una pintada de traç pobre sobre la pell d’aquell edifici que avui hostatja seriosos i eficients funcionaris de justícia. S’ha gastat tot el que tenia en un bitllet de vaixell i en l’habitació d’un hostal a tocar del carrer Tallers on es solen trobar a deshores parelles furtives d’amants. No sap encara com tornarà a l’illa o si vol tornar.
Francesco creu que si escriu els seus noms sobre la façana d’aquell edifici que va fascinar Nicoleta es renovellaran antics juraments igual que si hagués fet una invocació màgica i que, de colp i volta, el temps farà un tomb cap enrere i li retornarà tot el que li ha arrabassat sigil·losament com un lladre en la nit.
Escriu, doncs: Francesco Nicoleta, com un si fos un sol nom per designar la mateixa persona. Escriu, repassa amb els tous dels dits, suaument, aquells noms guixats sobre el mur: Francesco Nicoleta. I tot seguit espera encara uns segons, aterrit de fred, el miracle.
A l’última, no passa res, però i, en això, sorrut i malhumorat, torna sobre les seues pròpies passes al laberint de la ciutat mentre pensa com li hauria agradat que vingués Nicoleta a qui en tants anys no ha sabut on, ni com trobar. Desconeix que els seus afanys han estat del tot inútils. Aquella jove que somiava edificis i que tant el va estimar una nit xafogosa d’agost de fa trenta-cinc anys ja fa molt que habita l’oblit. Francesco encara no sap que cadascú té el seu riu i el seu mar.
"Shall I stay? Would it be a sin.... Dovrei rimanere? Sarebbe un peccato", es repeteix una vegada i una altra sense deixar de somriure mentre torna a la plaça Reial. Francesco i Nicoleta, mussita.
Mostra el teu compromís amb Nació.
Fes-te'n subscriptor per només 59,90€ a l'any, perquè és el moment de fer pinya.
Ara a portada
El més llegit