S'està despertant Europa?

 

Aquest any esta sent un exercici dur per la rica i acomodada Europa comunitària. L’han despertat sobtadament d’un agradable son. Una ciutadania acostumada a tenir com a mitjana un nivell de vida confortable i sense masses problemes, veu de cop i volta una inflació disparada, que li demanen estalvis energètics i que li anuncien possibles restriccions, que sigui curosa amb l’ús de l aigua per la sequera que afecta a la major part de continent, i que ja esta portant a talls en els subministraments d’aigua en els països del Sud , i problemes de sequera i fins i tot en la navegació fluvial en les terres mes humides. I el preu dels aliments no para de pujar.

 

 

Canvi climàtic, conflictes bèl·lics presents o possibles, dependència energètica i alimentaria, estan portant la incertesa i a tenir que fer una reflexió de fons sobre el que s’ estava fent i com es feia.

 

Economia, sostenibilitat i qualitat de vida i benestar social, tornen a ser les tres potes d’ un difícil equilibri.

 

Sempre hi ha el recurs a la dita que tot problema genera una oportunitat. I amb una visió optimista es pot dir de la crisi en l abastament petroler i de gas, ja esta forçant un impuls al desplegament de les renovables, si be, transitòriament i mentre aquestes no siguin realment operatives, s’obren debats, com possibles moratòries en el tancament de nuclears, o el retorn provisional a fonts ja descartades com pot ser el cas del carbó, i porta incògnites sobre quines

poden ser les conseqüències polítiques i socials de l encariment de la factura o de futures restriccions.

 

Del resultat de una alta dependència energètica de països tercers. Europa n ha tret una lliçó: No pot passar el mateix amb el aprovisionament alimentari. Per tant cal una acurada planificació que compatibilitzi un ràpid desplegament de les energies netes amb la preservació de terres fèrtils agrícoles, que a la vegada veuen la seva productivitat amenaçada pel canvi climàtic i la creixent desertització.

 

Tot això porta a un trencaclosques que difícilment te solució si no revisem alguns principis doctrinals mantinguts fins ara. La necessitat de fer una mirada diferent del territori. Veure quins espais tenim buits o infrautilitzats, estructures que poden compatibilitzar el seu aspecte funcional amb ser una font energètica o alimentaria, i fins i tot repensar la política dels santuaris naturals, fins ara del tot intocables, per procedir a una anàlisis mes rigorosa de cada cas i veure com poden contribuir a la transició energètica, a la major sobirania alimentària, tot

preservant els valors mediambientals que els defineixen .

 

En el cas català seria bo revisar a fons la política forestal. Ja no estem als anys 60 on la mecanització va impulsar la colonització de zones forestals o productivament bastant marginals, i que va portar a unes polítiques forestals totalment proteccionistes amb la arribada de la democràcia. Ara patim la situació inversa: una expansió i continuïtat de les masses forestals, amb un baix nivell de gestió que constitueixen fins i tot un perill. I una legislació continuista altament proteccionista en aquest aspecte per la que qualsevol petita actuació, rompuda, o recuperació de terrenys agrícoles recentment abandonats, sigui un autèntic viacrucis. No cal dir si es proposa actuar en terrenys forestals com una de les possibilitats en el desenvolupament d’alguna infraestructura de necessària. Sense oblidar que la excessiva densificació arbrada en la capçalera de alguns rius , junt amb el regim irregular de pluges, no fan sinó augmentar l’ estres hídric de les masses fluvials.

 

L’entorn esta canviant ràpida i profundament, i malgrat això la tendència es continuar fent el mateix, Hi ha una gran resistència al canvi i s’opta per continuar donant peu a teories simplificadores, sense tenir capacitat per oferir un nou discurs i un marc d’actuació mes adaptat a les noves realitats.

 

Quan acabarem de despertar?