Museu Picasso de Barcelona

L'exposició «Picasso. La passió del dibuix», és la primera de les grans exposicions incloses dins les propostes de Picasso2006BCN, l'especial homenatge que la ciutat de Barcelona fa a l'artista en el centenari del seu primer retorn des de París a aquesta ciutat, de la seva estada a Gósol i del 125è aniversari del seu naixement.

La mostra, que segueix un discurs cronològic que va des de 1894 a 1972, aplega més de 200 peces -dibuixos, pintures i escultures- i està organitzada pel Musée Picasso de París, la Réunion des Musées Nationaux de París i el Museu Picasso de Barcelona, sota el comissariat de Dominique Dupuis-Labbé, conservadora del museu parisenc, on s'ha presentat prèviament amb motiu del 20è aniversari de l'obertura de les seves sales.

El conjunt de dibuixos que es presenta a l'exposició, seleccionats entre les més de mil cinc-centes peces que conformen la col·lecció del Musée Picasso de París, permet captar l'essència de la trajectòria de l'artista, essent el testimoni d'una gran qualitat artística i, a la vegada, del seu entorn més íntim, ja que formen part d'un llegat que ell va guardar sempre.

El recorregut de l'exposició mostra la seva experimentació dins l'art i la gènesi i l'evolució de les seves obres essencials, alhora que posa de manifest que la figura humana era el centre de la seva obra.

Seguint amb la seva línia expositiva centrada en Picasso i les avantguardes històriques del segle XX, aquesta retrospectiva, la primera d'aquesta importància des del 1950, mostra el treball d'un dels destacats representats del cubisme francès, Roger de La Fresnaye (1885 - 1925), i és fruit de la col·laboració entre el Musée de Tessé de le Mans i el Museu Picasso de Barcelona. Comissariada per Françoise Lucbert, professora d'Història de l'Art Contemporani a la Université du Maine, aquesta mostra presenta prop de 150 obres, entre pintures, escultures i dibuixos procedents, entre d'altres centres, del Metropolitan Museum of Art, Nova York, la National Gallery of Art, Washington i el Centre Georges Pompidou, París.

El recorregut cronològic de l'exposició permet resseguir el conjunt de la trajectòria artística de La Fresnaye. El treball de Lucbert ha permès localitzar obres inèdites de l'autor, la majoria de les quals es podran veure en aquesta exposició.

Aquesta presentació excepcional de la col·lecció permanent del Museu, es veu enriquida amb préstecs procedents de col·leccions particulars i amb la incorporació de l'oli Barraca de fira (1900), l'última adquisició del Museu, que es mostra per primera vegada al públic.

La proposta, com ja succeeix en la configuració habitual de la col·lecció permanent, segueix un discurs cronològic que va des de 1894 a 1972 però, en aquesta ocasió, aplega un total de 383 obres -73 més de les habituals- i s'estructura en 13 àmbits en els que, a més de ressaltar l'especial vinculació de l'artista amb la ciutat de Barcelona, es mostren treballs derivat de la seva estada a Gósol i de les seves propostes dins el cubisme. Així, el conjunt d'obres que es presenta, permet captar l'essència de la trajectòria de l'artista i, de manera especial, la seva relació amb la nostra ciutat. En el recorregut d'aquesta nova presentació, a més dels seus antecedents d'infància, la seva primera arribada a Barcelona, els cercles artístics que va freqüentar a la ciutat, el seu primer viatge a París o l'època blava, es mostren, gràcies als préstecs rebuts, obres que pertanyen a la seva etapa a Gósol i obres cubistes que habitualment no poden ser contemplades al Museu.

Aquesta nova proposta expositiva, emmarcada dins de la programació de PICASSO2006BCN, està organitzada conjuntament pel Musée Picasso, Antibes, el Museo Picasso Málaga i el Museu Picasso, Barcelona, sota la direcció de Jean-Louis Andral, director i conservador en cap del Musée Picasso, Antibes. L'exposició compta amb la col·laboració de la Sociedad Estatal de Conmemoraciones Culturales, adscrit al Ministerio de Cultura, i el patrocini en exclusiva de l'empresa naviera italiana Gandi Navi Veloci.

La proposta, com ja succeeix en la configuració habitual de la col·lecció permanent, segueix un discurs cronològic que va des de 1894 a 1972 però, en aquesta ocasió, aplega un total de 383 obres -73 més de les habituals- i s'estructura en 13 àmbits en els que, a més de ressaltar l'especial vinculació de l'artista amb la ciutat de Barcelona, es mostren treballs derivat de la seva estada a Gósol i de les seves propostes dins el cubisme. Així, el conjunt d'obres que es presenta, permet captar l'essència de la trajectòria de l'artista i, de manera especial, la seva relació amb la nostra ciutat. En el recorregut d'aquesta nova presentació, a més dels seus antecedents d'infància, la seva primera arribada a Barcelona, els cercles artístics que va freqüentar a la ciutat, el seu primer viatge a París o l'època blava, es mostren, gràcies als préstecs rebuts, obres que pertanyen a la seva etapa a Gósol i obres cubistes que habitualment no poden ser contemplades al Museu.

Ja a la Barcelona de finals de segle XIX, Picasso freqüenta els circs que es presenten a la ciutat, tot i que en les obres d’aquest període no en trobem cap referència. Els circs ambulants dels bulevards de París es converteixen en espais sovint visitats pel jove Picasso i els seus amics al llarg de les seves primeres estades en aquesta ciutat.

Al final de 1904 i al començament de 1905 és quan el tema del circ, concretament el de Medrano, esdevé un referent en la seva vida i obra i es converteix en el centre de les composicions del moment.

L’artista crea un escenari fictici, en el qual acròbates i equilibristes –que ja apareixien al llarg de la tradició literària i pictòrica del Romanticisme simbolitzant l’aïllament i el patiment humà– interpreten papers de la vida quotidiana, manifesten els seus problemes domèstics i l’aïllament i la incomprensió dels seus sentiments. Les escenes familiars en les quals els saltimbanquis i els arlequins s’alcen com els autèntics protagonistes d’aquest període són herència dels retrats de grups familiars, les arrels dels quals se situen a l’època blava. Aquestes composicions seran l’origen d’una gran obra que Picasso perseguia des de feia temps, “Família de Saltimbanquis”, de 1905. L’Arlequí, com passarà als anys 30 amb el Minotaure, es converteix en l’alter ego de l’artista. L’Arlequí, la gènesi del qual es troba a l’època blava, serà l’autèntic protagonista de l’anomenada època rosa.
Durant els anys del cubisme analític, la família d’Arlequí reapareix aïlladament en un conjunt d’olis que realitza l’any 1909, com ara la natura morta “Pans i fruitera sobre una taula”, la disposició dels elements de la qual ens remet a una composició anterior, “Carnaval a la taverna”. L’any 1915, Picasso realitza una sèrie d’investigacions a través de les quals continua la seva anàlisi de la representació de l’Arlequí i que tenen el seu colofó en la pintura “Arlequí”, propietat del Museum of Modern Art de Nova York, entorn de la qual pinta una sèrie d’aquarel·les i que culmina, segons paraules de l’artista, la seva interpretació d’aquest personatge. Aquest intens treball revertirà dos anys més tard en la seva primera i audaç col·laboració teatral, “Parade”, en què la recreació de la vida d’una barraca de fira servirà a l’artista per a fer del món circenc el motiu d’una sèrie d’experimentacions plàstiques. D’aquesta manera, els triomfs cubistes alternaran amb un naturalisme que insinua monumentalitats clàssiques que desenvoluparà en anys posteriors i en les quals la personalitat de l’Arlequí continuarà acaparant una posició central.
A partir de l’any 1920 el tema de l’Arlequí i el Pierrot adquireix força de nou i, lligades als personatges de 1917, sorgeixen les dues grans i decisives versions de “Els tres músics” –en què l’artista assumeix una vegada més la identitat d’Arlequí–, que constitueixen un esplèndid colofó de les ensenyances que li va proporcionar el seu viatge a Itàlia. Als anys 30, la personalitat del Minotaure amb el qual l’artista s’identifica fins al punt de convertir-se també en el seu alter ego, va desplaçant gradualment la de l’Arlequí, fins a recollir les seves despulles en el simbòlic dibuix “Minotaure i Arlequí”.

En les seves últimes obres, l’espectacle circenc adquireix una especial rellevància i l’artista exorcitza els números de circ de la seva joventut. Ressorgeixen les amazones i els pallassos en un ric i variat exercici en el qual la seva obra desafia l’inexorable fugacitat de la vida. No dubta en deixar-se fotografiar en diverses ocasions assumint la identitat d’un pallasso, símbol alhora de l’heroica i trista personalitat de l’artista, en unes magnífiques fotografies preses per fotògrafs amics com David Douglas Duncan, André Villiers i Edward Quinn.
L’exposició Picasso i el circ revisarà el tractament que del món circenc va fer Picasso al llarg de tota la seva trajectòria artística. L’exposició es presentarà a continuació a la Fondation Pierre Gianadda de Martigny (09.03.2007-10.06.2007).