Museu Picasso de Barcelona

Lee Miller (Estats Units, 1907 – Regne Unit, 1977) va fer més d’un miler de fotografies de Picasso durant els trenta-sis anys que va durar la seva amistat. L’exposició presenta una selecció de més d’un centenar d’aquestes fotografies i ofereix també un tast de la producció de Lee Miller com a fotògrafa documental i publicitària i com a corresponsal de guerra.

Les fotografies de Miller, juntament amb els textos de Roland Penrose –artista surrealista, marit de Miller, i un dels biògrafs més importants de Picasso–, són uns dels registres més extraordinaris que s’han fet mai d’un artista de la talla de Picasso. La seva mirada perspicaç va saber captar a través de la lent l’energia magnètica de Picasso en les múltiples facetes de la seva vida.

A més de les fotografies, l’exposició al Museu Picasso de Barcelona reuneix per primera vegada cinc dels retrats que Picasso va pintar de Lee Miller, vestida d’arlesiana, realitzats l’estiu de 1937 que tots tres –Miller, Penrose i Picasso– van estar junts a Mougins.

Ja a la Barcelona de finals de segle XIX, Picasso freqüenta els circs que es presenten a la ciutat, tot i que en les obres d'aquest període no en trobem cap referència. Els circs ambulants dels bulevards de París es converteixen en espais sovint visitats pel jove Picasso i els seus amics al llarg de les seves primeres estades en aquesta ciutat.

Al final de 1904 i al començament de 1905 és quan el tema del circ, concretament el de Medrano, esdevé un referent en la seva vida i obra i es converteix en el centre de les composicions del moment. L'artista crea un escenari fictici, en el qual acròbates i equilibristes -que ja apareixien al llarg de la tradició literària i pictòrica del Romanticisme simbolitzant l'aïllament i el patiment humà- interpreten papers de la vida quotidiana, manifesten els seus problemes domèstics i l'aïllament i la incomprensió dels seus sentiments. Les escenes familiars en les quals els saltimbanquis i els arlequins s'alcen com els autèntics protagonistes d'aquest període són herència dels retrats de grups familiars, les arrels dels quals se situen a l'època blava. Aquestes composicions seran l'origen d'una gran obra que Picasso perseguia des de feia temps, "Família de Saltimbanquis", de 1905.

L'Arlequí, com passarà als anys 30 amb el Minotaure, es converteix en l'alter ego de l'artista. L'Arlequí, la gènesi del qual es troba a l'època blava, serà l'autèntic protagonista de l'anomenada època rosa. Durant els anys del cubisme analític, la família d'Arlequí reapareix aïlladament en un conjunt d'olis que realitza l'any 1909, com ara la natura morta "Pans i fruitera sobre una taula", la disposició dels elements de la qual ens remet a una composició anterior, "Carnaval a la taverna".

L'any 1915, Picasso realitza una sèrie d'investigacions a través de les quals continua la seva anàlisi de la representació de l'Arlequí i que tenen el seu colofó en la pintura "Arlequí", propietat del Museum of Modern Art de Nova York, entorn de la qual pinta una sèrie d'aquarel·les i que culmina, segons paraules de l'artista, la seva interpretació d'aquest personatge. Aquest intens treball revertirà dos anys més tard en la seva primera i audaç col·laboració teatral, "Parade", en què la recreació de la vida d'una barraca de fira servirà a l'artista per a fer del món circenc el motiu d'una sèrie d'experimentacions plàstiques.