Nenes amb cotilla

Després de veure la sèrie Marie Antoinette vaig mirar amb altres ulls aquesta nena que els espinosos camins del poder la van portar a ser reina.

Les creences que tenia sobre ella van anar transformant-se i vaig descobrir el seu cos més intern i emotiu.

Per la finestra de casa meva, la tardor em mostrava el viatge suau de les fulles grogues mentre observava, a la pantalla, l'eterna primavera dels jardins de Versalles.

Em vaig sentir a prop de Maria Antonieta encara que tan llunyanes fossin les nostres vides; això sempre em meravella, tocar la mà daltres dones travessant les fràgils capes del temps.
 

La sèrie porta una mirada que m'uneix amb afecte aquesta nena de catorze anys, emigrada de la seva terra i enviada com a regal atractiu, fèrtil i submís a una altra terra que l'esperava així: un objecte de reproducció de la monarquia.

D'Àustria a França

Complint amb la missió que et van encarregar, calladeta la boca, abaixant el cap a les reverències, fent-te mal la cotilla, i que ningú sàpiga si vas plorar.

Frase digna, aquesta, de quadrar a la vida de moltes dones, qualsevol sigui la seva època i condició.

Vaig buscar llavors saber més sobre Maria Antonieta.

I el que vaig trobar va ser contundent:

Dona frívola i voluble, reaccionària i malbaratadora, de gustos opulents i envoltada d'una camarilla intrigant. Va exercir una forta influència sobre el seu marit, el rei Lluís XVI (al qual mai va estimar), va ignorar la misèria del poble i, amb la seva conducta llicenciosa, va contribuir a la fi de la monarquia.

La informació abraça complaentment a Lluís XVI:

Home de bones intencions però feble de caràcter, poc interessat en els assumptes polítics, es va deixar influenciar per la seva dona, Maria Antonieta i per una camarilla de cortesans.

Per això m?agrada la sèrie.

Perquè la mira a ella amb altres ulls.

Mira el seu ésser silenciat i atrapat en una sumptuosa gàbia d'or.

Escolta la veu amb què ella es parla a si mateixa.

Aquesta veu que li replica la veu de la seva mare: No fallis! O m'hauràs fallat a mi.

Una nena sola, entronitzada reina, vivint entre luxes i opulències.

Què se n'esperava?

Es veu que una cosa molt diferent que el que se n'esperava.
 

L'afitxe de la sèrie la mostra aterrant a Versalles, arriba en un planeig gràcil però la porten tots els vents, s'endevina una respiració continguda.

Catorze anys i dret al llit, a buscar la continuïtat de la monarquia amb l'hereu del tron, nen també, que amb quinze anys té almenys, una cosa clara: no hi tindrà relacions maritals.

No ho vol i no pot.

Quan ell decideix resoldre el seu problema, set anys després (un tall precís i ràpid que no faci mal) expressa que no ho va fer abans perquè no estava llest, encara .
 

Homes que s'espera.

Dones que cal esperar, callades.

Maria Antonieta va celebrar massa, sí, copiosament.

Tot i que, per dir els llums i les ombres, el seu bell vestuari i estil de vida va reditar enormes guanys a la cort, França es va convertir en un far de la moda i això va ingressar moltes monedes d'or a la monarquia.

Ella va heretar exuberàncies per tot arreu i no van ser precisament les seves accions les que van portar l'imperi a la ruïna, que ja tenia un futur dubtós abans que arribés.

Les reines i els reis no tenien consciència social ni una mirada sensible cap al poble.

Maria Antonieta no en va ser l'excepció.

Em sona tan proper això de demonitzar alguns, dones sobretot, per salvar la pell dels altres, amb poder.
 

Sé que hi ha moltes Maria Antonieta sense ni perles ni robins vivint entre nosaltres.

Nenes, gairebé.

Adultes, sí, també.

Aterrant molt soles en realitats que no van poder triar.

Estretes sense cotilla, sense la humitat de l'amor, escoltant internes veus, veus com cadenats tancats i la clau lluny, perduda en territori d'indiferència.
 

La reina nena corria entre els laberints de falgueres dels jardins de Versalles.

Corria buscant-se, potser.

Bé seria estendre la mà, mirar els ulls, benvinguda!, a qualsevol Maria Antonieta que vegem a prop de la sortida.

*Marie Antoinette

Sèrie.

Creació i guió: Deborah Davis; direcció: PeteTravis i Geoffrey Enthoven.

Protagonista: Emilia Schule.

*Recomano especialment la biografia de Maria Antonieta continguda al llibre Reinas malditas de Cristina Morató, editorial DeBolsillo.