Evocació de la “claque” que ens va ensenyar a estimar el teatre

Als vells espectadors de teatre no deixa de sorprendre'ns la benèvola acollida amb què el públic actual reacciona al final de qualsevol representació. Quan cau el teló -si n'hi ha- sonen aplaudiments amb molta freqüència estrepitosos i els intèrprets surten a escena -en les estrenes, totes les que han intervingut d'una manera o altra- per agrair aquest tribut de reconeixement a la seva tasca. El cas és que, si bé la major part de les ocasions aquesta felicitació pot estar perfectament justificada, en altres no passa exactament així, bé per la feblesa del text, pels defectes de la seva interpretació o muntatge o per qualsevol altra raó.

En temps pretèrits hi havia tres maneres d'externalitzar els sentiments del respectable: els aplaudiments, el silenci i… els pateigs. I el públic abans les sabia administrar gairebé sempre amb mesura, tot i que existia el perill dels anomenats “rebentadors”, gent d'avisa intenció que acudien, sobretot a les estrenes, per enfonsar l'obra que es presentava per interessos espuris de la més variada índole o senzillament pel malèvol afany d'incordiar. Els cronistes teatrals del segle XIX es lamentaven de l'anomenada “gent de bronze”, l'actuació del qual podia sentenciar el fracàs d'una obra, fins al punt que moltes vegades no es feia públic el nom del seu autor fins que no coneixia la reacció del respectable a la primera nit. Cosa que ara seria impossible perquè els que acudeixen a una premiere solen participar convidats per l'empresa i de vegades amb dret a gaudi posterior de copet.

En el passat i amb el propòsit d'“orientar” en sentit favorable les reaccions dels espectadors, va existir una institució anomenada “clac”. Era un col·lectiu que rebia entrades de favor -generalment un cartonet mugrient- que permetien accedir a la sala amb l'única condició de seguir les indicacions del responsable d'aplaudir als entreactes i al final de l'obra ia vegades també alguns mutis o, a les revistes, quan es produïa l'aparició de la supervedet. Aquest col·lectiu, llavors exclusivament masculí -eren altres temps- estava format majoritàriament per dos subgrups: el dels vellets jubilats i el dels joves estudiants que, d'aquesta manera, modelaven per un escàs cost -havia de donar una propinilla de tres a cinc pessetes al cap de la claque- la seva afició a l'art de Tespis. El del teatre Barcelona, que administrava també els cartrons del Windsor, es col·locava mitja hora abans de l'inici de la funció a la sortida del metro -ara encegada- situada davant de la farmàcia del xamfrà de Rambla Catalunya amb Rambla Universitat; el del vell Calderón calia agafar-lo passejant pels jardinets alineats entre Rambla de Catalunya i Passeig de Gràcia; el de l'Apolo es guarnia al bar Play Pay de la Bretxa de Sant Pau i el del Victòria, en un cafetí limítrof al mateix teatre el nom del qual no sóc capaç de recordar.

Un cop dins del teatre, tots els premiats amb aquesta gratuïtat s'acomodaven a l'anomenada “general” o més popularment “galliner”, encara que si aquell dia havien acudit pocs espectadors podien ser autoritzats a asseure's en platea durant el segon acte. I estiguessin amunt o avall, seguien disciplinadament les indicacions d'aplaudir quan començava a fer-ho el cap de clac, que prenia bona nota si detectava algun díscol que es feia el distret per incloure'l en una llista negra mental que li impediria gaudir d'aquest privilegi al futur.

Confesso que el meu amor a l'art de Talia va sorgir com a participant actiu a les clacs de diversos teatres barcelonins, seguint els savis consells del meu primer professor i després entranyable amic fins a la seva mort, el Dr. Manuel Castell. Vaig aplaudir en les funcions que vaig gaudir i en altres ho vaig fer potser amb menys entusiasme per tal de complir amb el meu compromís moral. I vaig aprendre així a conèixer ia estimar el teatre gairebé des de dins perquè si bé els “claquers” estàvem al pati de butaques, comentàvem les incidències que passaven entre bastidors i ens arribaven amb força nitidesa les xafarderies dels camerinos. Quan ara vaig al teatre em ve el record d'aquella etapa iniciàtica amb nostàlgia i afecte, encara que sóc conscient que els temps han canviat i la claque, com molts altres oficis teatrals -l'apuntador, el partiquí, l'avisador, el “representant” , la “viosa” i un llac etcètera- han desaparegut. Avui l'èxit i el fracàs d'una obra determinen altres factors. Que no sempre és necessàriament la qualitat.