S'ha acabat la pandèmia?

La resposta hauria de ser: encara no. Caldria, però, matisar-la des de dues perspectives molt diferents, l'epidemiològica i la social.

Des del punt de vista epidemiològic, cal recordar que el gener del 2023 va ser la data escollida per l'Organització Mundial de la Salut (OMS) per començar les discussions sobre com posar fi a la declaració d'emergència global. Així ho havia declarat, el 10 de desembre del 2022, el director general de l'OMS, Tedros Adhamon Ghebreyesus. L'òrgan rector de la salut global havia de decidir, en aquesta data, quin seria el millor moment per donar per acabada la crisi de la COVID-19. Poques setmanes després d'aquella declaració d'intencions, aquelles intencions han deixat de tenir sentit a causa de l'espectacular evolució de la malaltia a la Xina i del creixement de la transmissió de la variant XBB.1.5 als EUA La viròloga consultora de l'OMS, Marion Koopmans, ha estat molt clara afirmant que no podem ni tan sols pensar a parlar de postpandèmia quan una part tan gran del planeta està experimentant un creixement fins ara no vist dels casos. I és que la nova onada de contagis podria produir 800 milions de nous casos i prop d'un milió de morts només a la Xina. Això significaria la possibilitat que el SARS-CoV-2 posés en risc d'emmalaltir el 60 per 100 de la població xinesa, cosa que és el mateix que dir que es podria contagiar un de cada deu habitants del planeta.

La pregunta que es pot fer el ciutadà és doble. D'una banda, com afectarà això les pretensions de l'OMS de donar per acabada l'epidèmia el 2023? i de l'altra, preguntar-nos si estem condemnats a mantenir-nos un any més sota l'estat d'emergència global o què és el mateix si el 2023 serà també un any COVID.

El que ens obliga a ser prudents, parlant epidemiològicament, és la probabilitat que l'explosió de contagis xinesos afavoreixi l'aparició d'una nova variant més contagiosa i letal. No oblideu que cada nova infecció genera replicació del virus i us ofereix una nova oportunitat de mutar. En conseqüència, si hi ha milions de casos, hi haurà milions d'oportunitats que el virus s'adapti. Atès que la població xinesa té un alt nivell de vacunació en primera i segona dosi, però una taxa de vacunació bivalent de reforç baix i que les vacunes amb virus atenuats utilitzades localment s'han demostrat menys efectives davant de la infecció greu que els models de vacuna d'ARNm usats a occident, el futur immediat manté una lògica incertesa que ens obliga a no abaixar la guàrdia. Però incertesa i vigilància no han de comportar alarmisme ni por atès que, fins ara, les variants que circulen són més transmissibles però també més lleus que el cep original, exceptuant per a la població més vulnerable (ancians i immuncompromesos).

I encara hi ha més obstacles perquè l'OMS deixi de considerar la malaltia com una emergència global. Abans cal resoldre un altre problema. La ciència encara no coneix bé quina serà l'evolució dels milions d'afectats al món per COVID persistent les seqüeles dels quals, segons dades dels Centres de Control de Malalties (CDC) dels Estats Units, podrien explicar el 0,3 per 100 de les morts tardanes per coronavirus. Sense resoldre la situació d'aquests malalts serà difícil que l'OMS declari la fi de la pandèmia i en certifiqui la conversió en una altra malaltia endèmica com la grip o el VIH.

Molt diferent és la perspectiva social de la pandèmia. Perquè les pandèmies no on un simple fenomen biològic. Estan inevitablement emmarcades i modelades per les nostres respostes socials. Per tant, a parer meu, el final de la pandèmia és més una qüestió d'experiència viscuda i de percepció social i per tant és un fenomen encara més sociològic que biològic.

Les pandèmies tenen un final epidemiològic que es basa que l'evolució de la taxa de contagi de la malaltia i extensió geogràfica s'aturen o que les mesures implementades per l'ésser humà (vacunes, tractaments o intervencions no farmacològiques) li prenen la perillositat. Però també té un final sociològic quan els ciutadans deixen de donar importància al virus, cosa que no necessàriament es deriva de les dades epidemiològiques. En el cas de la COVID-19, si bé esperem tots dos finals, es percep molt més a prop un final sociològic, almenys a tot el món occidental on s'ha decidit que la morbimortalitat actual ja no justifica cap modificació de l'ordre existent.

En aquest sentit, cal llegir l'historiador John M. Barry, professor de Salut Pública i Medicina Tropical a la Universitat Tulane de Nova Orleans. Barry és, per mi, el millor analista de l'última pandèmia, la mal anomenada "grip espanyola del 1918". Una brutal pandèmia que no va sorgir a Espanya, sinó en un poble de Kansas, del qual es va propagar a una base militar nord-americana i va viatjar a la resta del món amb els soldats que van lluitar a Europa durant la I Guerra Mundial. Al seu llibre, "La gran grip" ens proporciona un model precís i aclaridor de com acaba una pandèmia, exemple molt útil ara que ens hem enfrontat a una de nova. El text assenyala que l'arma més útil contra la pandèmia de desinformació que acompanya sempre l'epidemiològica és la veritat i la transparència informativa. Barry assevera que la principal lliçó del 1918, la més simple però també la més difícil d'executar, és que els qui tenen autoritat o influència (polítics, científics, periodistes...) han de conservar la confiança del públic. L'única manera de fer-ho és presentar als ciutadans informació clara, contrastada i veraç que no distorsioni res. No ha de ser innecessàriament alarmista sembrant una mena de terror informatiu ni actuar de la forma contrària amagant la veritat en mostrar només la millor cara de la malaltia. El millor és una postura equidistant i una actitud prudent i realista que respecti el ciutadà i no tracti en cap moment de manipular ningú.

Comparteixo la perspectiva d'aquest autor respecte al fet que el final social d'una pandèmia no té tant a veure amb la ciència com amb la percepció del ciutadà. La pandèmia social acaba quan la gent deixa de prestar atenció continuada a la malaltia. Quan deixa de tenir una por infundada i pot reprendre la vida diària amb relativa normalitat.

Des d'aquest punt de vista, crec que si a Espanya encara no s'ha acabat la pandèmia, no sembla que li quedi gaire.