En el marc de la pandèmia i de l'estat d'alarma, es fan evidents diversos aspectes de la vida personal, familiar i social. A qui més, a qui menys, ha fet pensar sobre qüestions inèdites, algunes tan bàsiques i fonamentals com l'adquisició d'aliments i productes de primera necessitat. D'altres, més lligades a la vida que portàvem i a la qual portarem, a la transformació del món tal com cadascú s'ho representava.

Vista de Madrid, amb Torrespaña i les Quatre Torres a el fons, una vegada que el desconfinamiento durant la desescalada instaurada pel Govern a causa de l'coronavirus ha provocat un augment de l'trànsit de vehicles de combustió, el que es tradueix en un

Vinicius Vaig donar Moraes, poeta i ex-diplomàtic com es definia, parlava de tenir calma per pensar i temps per somiar. La pèrdua de llibertats i drets individuals en el context de l'estat d'alarma pot haver donat més temps per pensar però amb molt poca calma, i poc espai per somiar. Potser els somnis van ser del primer que es va perdre, inclosos aquells que havien esdevingut plans i projectes per als mesos següents; i la calma lligada a les certeses i seguretats.

Les circumstàncies excepcionals i traumàtiques que ens han tocat viure posen en escac el benestar emocional, i a prova a la salut mental de les persones. Les mesures sanitàries i socioeconòmiques han tingut un alt cost a nivell psico-afectiu i psicosocial, encara que poc sembla haver-se tingut en compte més enllà del que és obvi. A les rodes de premsa de govern informaven ministres i epidemiòlegs, fins i tot ho van fer militars que ni eren ministres, però cap figura o estament que parlés sobre l'impacte i els costos psíquics de la situació i de les mesures decretades. L'aposta per un estat d'alarma -amb els seus aspectes coercitius i amenazantes- ha fet la por un factor principal. Altres països com Andorra o Suïssa van apel·lar a la consciència ciutadana i a la responsabilitat cívica, potser perquè les seves respectives cultures li ho permetien.

L'absència d'una veu autoritzada a nivell psico-sanitari pot ser que sigui un reflex de la poca presència de la dimensió psíquica al panorama existencial de la nostra cultura. És particularment preocupant quan es tracta de la infància, per la seva dependència dels adults. Les passejades dels gossos es prioritzen a les passejades dels nens. Després de setmanes tancats a casa, sortir a l'exterior va passar a ser una prioritat social quan als adults se'ls va fer insostenible la convivència familiar. Probablement els pares han estat els més afectats per tota aquesta situació, havent de tenir cura dels seus fills a tot nivell estant ells mateix travessats per les circumstàncies i preocupacions pel sosteniment familiar en el present i en un futur immediat. El reclam dels pares era lícit i pertinent, però no sembla que la salut mental i el benestar emocional dels nens "per se" hagi estat el factor principal en la mesura adoptada.

Del confinament al desconfinamient, l'afectació i els efectes psíquics són inevitables, encara que des de la vivència subjectiva puguin aparèixer de manera silenciosa. Moments de sensació de buit, certa tristesa, menys energia disponible, sense causa aparent però probablement vinculats a les frustracions, les pors i les pèrdues experimentades. Costa saber sobre les pèrdues subjectives, sobre la seva dimensió i transcendència. Els esforços per relativitzar allò del que hem hagut de prescindir i al que hem hagut de renunciar fan més complex el seu reconeixement.

Són més les preguntes que les respostes. Amb el temps se sabrà més de l'afectació psíquica, de la general i de la particular. A mesura que disminueix l'aïllament i la manera defensiu/supervivent, el desig i les necessitats pel que fa al món exterior reclamen el seu lloc. Forçosament requerirà d'adaptacions i canvis, acompanyades d'incerteses i de preguntes. Finalment, són les preguntes de cada qui pel sentit de la seva vida, la de la pre-pandèmia i la de la post-pandèmia.