John Lennon el va anomenar “Turisme fosc”

Molts viatgers troben més enllà del turisme de sol i platja, una oportunitat per acostar-se a altres cultures. El viatge per la vida cadascú ho fa com pot o com li ve de gust i si per desconnectar del tràfec rutinari ho fa descansant i amb activitats en zones de platja, el felicito, perquè estarà donant, com canten Los del Río, “alegria al seu cos” i recuperant-se per als propers desafiaments que aguaiten a les cantonades. Altres, aprofiten el seu temps lliure per conèixer altres llocs i maneres de viure i, quan en parlem ens referim a altres costums, gastronomia, religió, arquitectura, clima, idioma… Al meu entendre, no hi ha un turisme millor o pitjor perquè el que importa és com torna un del viatge. Tal com va escriure Cavafis, «l'important és gaudir del camí perquè, en arribar al final, sentim que som mereixedors de la vida que ens ha estat regalada».

Estant d'acord que no hi ha un turisme millor o pitjor, seria raonable admetre que una combinació de les diferents modalitats seria l'idoni, encara que només sigui per no perdre's més de la meitat de la pel·lícula. A l'article actual em centraré en una modalitat turística que John Lennon i Malcolm Foley van anomenar “Dark tourism” (turisme fosc). El tanatoturisme, o turisme de dolor com en diuen altres, es refereix a aquelles activitats que es duen a terme a diferents països relacionades amb el final de la vida, és a dir, el del trajecte en què cos i ànima viatgen junts. Sobre el que ve després s'encarreguen d'explicar-ho, entre d'altres, les religions que, amb la seva filosofia, han anat guanyant creients en facilitar explicacions i crear expectatives en relació amb el més enllà. En primer lloc, se situa la de “anar al cel”. Moltes cultures coincideixen a “a on” se'n va, però no a “com”. Quan parlo de “cel” no em refereixo a la promesa del vell catecisme, sinó a aquest lloc simbòlic al qual, d'una manera o altra, viatgem quan finalitza la vida.

Un es pot sorprendre, inicialment, amb aquest tipus d'activitat turística, però quan parlem de les tombes dels faraons egipcis, dels mausoleus sumptuosos d'un o altre país, del memorial del mateix John Lennon a Central Park, dels funerals a Tana Toraja a Indonèsia, del panteó de la Vall dels Caiguts de què es parla tant aquests dies…, aleshores, el terme “tanatoturisme” no ens resulta tan estrany. Sense anar més lluny, a la cosmopolita ciutat de Barcelona es fan visites guiades al cementiri de Montjuïc, tant de dia com de nit, fins i tot a l'entrada hi ha un codi QR que ajuda a seguir l'itinerari cultural. Al llarg de tots els temps i en totes les cultures, no hi ha res que susciti més reflexions que la mort, dolça, com el tercer te dels sahrauís o amarga, perquè tal com va dir Publio Cyro «El temor a la mort és pitjor que la mort mateixa».

El temple de Pashupatinath, declarat el 1979 Patrimoni de la Humanitat per la UNESCO, és el temple sagrat més important per als nepalesos. Es troba a una i altra riba del riu Bagmati, als afores de la ciutat de Katmandú. Està dedicat al déu Shiva, un dels déus més importants dels hinduistes, i la seva funció és equilibrar l'univers. La forma de l'edifici principal és una pagoda nepalesa amb dues cobertes revestides d'or. Al costat de l'edifici principal es troben al voltant de 500 petits santuaris i diversos ghats en què es duen a terme els tradicionals ritus funeraris. Segons les seves creences, el cerimonial que s'hi realitza té per objectiu purificar les ànimes perquè entrin al cel.
 

Al Nepal hi ha dues maneres d'arribar al cel, una, baixant per les aigües tranquil·les del riu Bagmati i l'altra, pujant a l'Annapurna, al K2 oa la muntanya de l'Everest. En tots dos casos un no ha d'oblidar la moneda per pagar Caront, “el barquer”. El riu Bagmati és un afluent del Ganges, neix a la serralada de l'Himàlaia i les seves aigües, en passar pel temple de Pashupatinath a la vall de Katmandú, acullen les ànimes despreses dels cossos per portar-les al cel. Poc abans d'iniciar aquest viatge, els hindús, i també en altres cultures, preparen el viatger: li tanquen els ulls i la boca, li endrecen, el vesteixen, i cobreixen el cos amb un llençol de color groc ataronjat, el color de la transformació per als hindús.

Després del ritu de purificació a les aigües del Bagmati, els familiars porten el cos en llitera fins a la pira de fusta on es durà a terme el procés de cremació. Sobre fusta de sàndal col·loquen el cos embolicat amb teles, vermelles, blanques i l'envolten de flors. A la cerimònia que vaig assistir, els familiars van humitejar els seus llavis amb aigua i van col·locar un dolç a la boca, i, sobre el seu pòmul, una moneda per al “barquer”. «El nom de Déu és veritat» reciten al llarg de la cerimònia. Tot es va realitzar amb molt de sentiment i respecte. Si a la nostra cultura les cendres es dipositen i lliuren als familiars en una urna, a la hinduista són llançades al riu. Per a ells, el final de la vida, la mort, no és un tema tabú com ho sol ser a occident.

Estant al Nepal un no pot deixar de visitar llocs com Pashupatinath, l'estupa budista de Boudanath, la ciutat de Katmandú i el seu famós barri de Thamel. A uns 200 km es troba la localitat de Pokhara, al costat del llac Phewda i des de la pagoda de la Pau Mundial situada en una cimera, es pot gaudir contemplant com el sol, al clarejar, desperta a poc a poc la serralada de l'Himàlaia. Entre els seus cims altíssims, destaca l'Annapurna, la desena muntanya més alta de la terra (8.091 m), la de més difícil accés i en què es produeixen el nombre més gran de morts d'alpinistes. Diuen que de les 191 persones que han intentat arribar al cim per la cara sud, en van morir 61, la majoria per despreniments de neu i gel. Tots ells, sens dubte, són al cel.

Ja gairebé ets al cel, però per fregar-lo amb els rovells dels dits has d'anar a l'Everest, la muntanya més alta del nostre planeta (8.849 m). Pujar al cim no té la dificultat de l'Annapurna i, amb l'equip adequat, es pot aconseguir. Això sí, amb l'ajuda de xerpes i estant en excel·lent estat físic per afrontar les baixes temperatures, els forts vents i la manca d'oxigen. Tot i així, hom pot morir en l'intent. Ah, se m'oblidava, no és gratis, “el barquer” et pot cobrar més de 45.000 €. Si un no reuneix algun d'aquests requisits no s'ha de desanimar perquè hi ha un pla “B”. Des de l'aeroport de Katmandú surten uns vols que t'acosten fins i tot superen la seva altura, vaja, que ets al cel. Tampoc no és gratis, però en aquest cas “el barquer” cobra entre 50 i 150€, et deixa rondar pels cels durant un parell d'hores i t'assegura el retorn. Per si no n'hi hagués prou, t'entreguen un diploma que acredita que vas estar a l'Everest.

La vida és plena de contrastos, d'experiències que se succeeixen en un continuum que, moltes vegades, escapen al nostre control. Al viatge d'aquesta vida que ens ha estat regalada hi ha, com a tot viatge, un principi i un final i hem de mostrar la nostra millor disposició tant en sortir com en arribar. Al preàmbul del llibre “El ball de les fulles” , que reuneix una vintena d'articles sobre temes turístics que van ser publicats a Catalunya Press, vaig escriure:

«Sota la parca llum del solstici d'hivern, ja no ens preguntarem sobre el propòsit de la nostra vida i quan caiguin les parpelles amagant l'horitzó, viurem el desamor entre una ànima i un cos que van compartir els colors i els rigors dels dies certs i de els incerts. Allí, en l'atemporalitat que impera als confins de l'existència, on les emocions descansen en caixes de pi blanc sobre estores de vellut negre, seguirem sent el que vam ser en vida i el que serem morts, perquè el ball dels records com el de les daurades fulles de tardor perduraran més enllà del nostre darrer alè».