Cinque Terre

Compte! Que la cosa no està per prendre-se-la de broma. Es tracta d'aquest nou article que publica CatalunyaPress a la secció de Turisme i Viatges. És el número 50 i, segons les cartes del Tarot, «El 50 és un número de gran significat. Representa l?equilibri entre el món material i el món espiritual». Uff!, em dic, on trobo jo una experiència d'aquest tipus per celebrar aquesta aventura? El número m'ho estava dient i el rastrejador no parava de donar voltes pel laberint del meu cervell repetint una vegada i una altra 5, 5, 5…, fins que es va aturar i em va dir, amb aquella veu dolça que caracteritza els hàbils ja els polítics en període electoral, “Cinque Terre”, al mar de Ligúria, aquell que bressola les seves aigües mediterrànies entre Gènova i la Spezia. Aquesta zona costanera italiana amb els seus “5” poblets ha estat declarada per la UNESCO Patrimoni de la Humanitat.

A Cinque Terre trobes aquest equilibri entre el món material i l'espiritual que tots desitgem i que els filòsofs consideren l'estat “normal”. El “enrenou” no és més que un estat passatger i és convenient sempre que ens condueixi a l'estat “normal”. Enrenou per tràfec, com es practica en seu parlamentària, no condueix a res. Alguna cosa de tràfec hi ha per arribar a Cinque Terre i si vols reduir-lo a la mínima expressió (que Déu t'agafi confessat si vas amb cotxe), el millor és deixar aparcat el vehicle a la localitat de Spezia o Levanto, agafar el tren i en menys de mitja hora et plantes al paradís. Un cop allà i, des de la costa escabrosa del Parc Nacional de Cinque Terre, es gaudeix d'una vista privilegiada d'aquest mar situat al nord-oest d'Itàlia. Gairebé cent trens surten al llarg del dia, cosa que et permet baixar-te i visitar les “5” localitats al teu gust: Monterosso al Mare, Varnazza, Corniglia, Manorola i Riomaggiore.

Era el mes de gener quan, després d'acomiadar els Reis Mags i que la majoria dels ciutadans tornessin a la feina, vaig visitar aquesta regió que es desvesteix de turistes en aquesta època de l'any. Els carrers són buits, molts comerços i bars estan tancats, no hi ha nens saltant a l'aigua ni petites barques reflectint els seus colors a les aigües blaves del Mediterrani. Però, al seu lloc, trobes el passeig assossegat, el silenci i el descans de les barques sobre les voreres esperant que arribi el bon temps. Però el sol continua sortint aliè a les estacions de l'any i si a l'estiu la proximitat i la llum intensifiquen els colors del que es troba a l'abast de la vista, a l'hivern, els colors s'atenuen amb les ombres de les cases i les dels pocs transeünts que circulen pels carrers inclinats a les seves tasques quotidianes. En aquests moments, com deia al principi, és quan es produeix l'equilibri entre el món material i l'espiritual.

Riomaggiore és el primer poble de Cinque Terre que trobes si viatges amb tren des de Spezia. Juntament amb Monterosso, són els més grans, encara que això de la mida un es pot fer una idea amb les fotografies i el vídeo que acompanyo. Els cinc pobles de Cinque Terre es troben al mar de Ligúria entre Riomaggiore a l'extrem sud i la Punta de Mesco al nord. Riomaggiore és un poble pintoresc que convida a passejar pels seus carrers que, entre colors, et portaran fins al dic del port; a l'església de Sant Joan Baptista, del segle XIII, amb el crucifix de fusta de l'escultor Maraglià; el castell de Riomaggiore, també del segle XIII, a la zona alta del poble; la seva peculiar estació de tren amb un túnel amb parets de rajoles que us porta fins al centre de la localitat; i entre altres possibilitats hi ha la de seguir un camí que et porta a tots els santuaris de Cinque Terre.

Manarola és un dels cinc pobles que un ha de trepitjar i besar tantes vegades com l'ànima ho requereixi. Pel camí que serpenteja la rocosa costa gaudeixes d'una vista on el cel, el mar, la terra i el poble s'uneixen formant una unitat indissoluble. El poeta italià Crovara va escriure: «…un poble on el lleu murmuri de les onades acarona les orelles atentes de l'ànima». Manarola, com els altres pobles de Cinque Terre, es vesteix de colors pastís tant les cases que miren al mar, com les que són a banda i banda del seu carrer principal, la Via di Mezzo. Els bancs de l'església barroca de Sant Llorenç, del segle XIV, esperen els teus genolls i una piscina natural als peus de la muntanya el teu banyet si és la temporada. Entre una cosa i l'altra es pot visitar el castell, l'Oratori dels Disciplinats, la marina…

Seguint el recorregut de sud a nord, després de deixar Manarola arribes a Corniglia. Per cert, no hi vaig arribar. Es troba a dalt de tot de la muntanya ia diferència dels altres poblets no té els peus a l'aigua. És el menys visitat perquè has d'escollir entre agafar un autobús a l'estació de tren o pujar-hi més de tres-cents cinquanta esglaons per arribar al centre de la localitat. Imagina't si després de gaudir d'una pizza condimentada et ve de gust donar-te un banyet. En aquest moment et dius que no, deixes Corniglia per a després de la reencarnació i te'n vas per a Vernazza.

A Vernazza, com a molt l'aigua li arriba fins al melic i encara que té carrers costeruts, no necessites inhalador per al recorregut. Vernazza, un dels pobles més visitats, manté la línia dels altres pobles de Cinque Terre: cases de colors, carrers costeruts, petits restaurants i botigues d'artesans. El lloc més concorregut és la plaça del port amb la seva petita platja i el dic des d'on contemplar tant el precís poble com el tranquil mar de Ligúria. A un costat de la plaça hi ha l'església de Santa Margarida d'Antioquia, del segle XIII, amb el seu bell campanar i sobre l'esperó rocós el Castell de Doria que ofereix unes vistes espectaculars, entre elles, la del poble de Monterosso al Mare i la Punta de Mesco que posa fi a l'entorn de Cinque Terre.

Monterosso al Mare és el més gran i el més habitat dels pobles de Cinque Terre. En estar situat en una quasi plana a nivell de mar i tenir una extensa platja, és el més triat pels turistes per allotjar-se. També disposa de més allotjaments, restaurants, comerços i tot això molt accessible.

Encara que la platja de Fagina i el seu passeig sigui el plat fort de Monterosso, les vistes a la badia procuren tota la calma que un pugui necessitar. Per si no n'hi hagués prou, a Monterosso trobes una sèrie d'atractius que no el deixen a un indiferent: la Torre Aurora, del segle XVI, pendent de les incursions dels sarraïns; el centre històric, amb els seus carrers estrets i els petits comerços d'artesans; l'església de Sant Joan Baptista, segle XVII, amb una façana de marbre blanc i negre; i també, l'Oratori de Neri, l'estàtua de Neptú…

Ja vaig acabant, però no em puc acomiadar de Cinque Terre sense prendre una de les seves saboroses pizzes. Com que em queda una mica lluny, ho faré amb una de la Pizzeria del Riuet, on les Cristina's les elaboren amb precisió matemàtica. I com no, també aprofito per celebrar la fi de l'etapa dels 50 articles publicats a CatalunyaPress . Dit això, em llanço com un Kamikaze a buscar els propers 50 amb aquest nervi i ànsia que engalana els viatges i l'escriptura. Amb aquest ànim, parteixo sense demora cap al Líban i Síria, que juntament amb Palestina/Israel, Turquia i Egipte, configuren una zona geogràfica cobejada per orient i occident des que Caín li va donar la garrotada a Abel. D'altra banda, aprofitaré el viatge per supervisar les tasques de les tropes enviades al Líban per Margarita, la nostra escomesa ministra forta com a cent “Roures”.

“Tornarem a veure'ns... però encara no”. Així s'acomiadava Juba de Máximo Meridio a la pel·lícula Gladiator.