El discret encant de la dimissió

L'exercici de l'activitat política està sotmès a tota mena d'alburs. Les persones que l'exerceixen són éssers humans i per això són capaços d'encertar, d'equivocar-se i fins i tot de comprovar com alguns bons propòsits es torcen per raons que se'ls escapen. Una cosa absolutament normal que. si bé els adversaris polítics exploten amb habilitat, la ciutadania sol comprendre i fins i tot pot arribar a excusar sempre que qui ha incorregut en aquest supòsit sigui capaç de reconèixer-ho, disculpar-se i, en última instància, acceptar-ne les conseqüències.

A Espanya hem viscut una situació veritablement excepcional al voltant de la famosa llei coneguda com la del “només sí que és sí”, en la redacció del qual sembla demostrat fefaentment que es van produir errors que han ocasionat seqüeles amb tota seguretat involuntàries, però fet i fet funestes: més d?un miler de rebaixes de penes en casos de delictes sexuals i més d?un centenar d?excarceracions. Un escàndol que ha obligat el govern a promoure una reforma exprés de la llei esmentada amb el suport de l'oposició i... amb l'enemiga dels seus propis socis! en particular, la molt assenyalada de la titular de la cartera que va ser la promotora d'aquest desgavell.

El noble reconeixement de l'error comès per part del mateix president del Govern ha estat correspost per un incomprensible enrocament de la titular del Ministeri d'Igualtat que va començar negant l'evidència de les conseqüències que s'han acabat produint, va continuar acusant la judicatura d'aplicar un criteri incorrecte en les revisions de les sentències dictades amb anterioritat, es va resistir a esmenar les fallades d'aquesta norma malgrat la fèrria voluntat de Pedro Sánchez de dur-ho a terme i, quan ha arribat el recolzament final per part del Tribunal Suprem, que ha acabat confirmant la correcció de totes les revisions de sentències resoltes pels tribunals inferiors, només se li ha acudit comentar-ho dient: “Ha estat una mala notícia”. En efecte, una mala notícia, però per a Irene Montero.

Vet aquí un cas clar que la responsable d'aquest fiasco històric hagués quedat molt dignament si s'hagués limitat a reconèixer amb humilitat la seva equivocació ia actuar en conseqüència. És a dir, facilitat la correcció oportuna del mateix i seguidament presentant la seva dimissió. Cosa que ni tan sols ara, quan ja és tard, ja que no és res més que una ministra en funcions, ha evitat fer. Empecinar-se en l'error, agafar-se a la butaca ministerial com si li fos la vida, només demostra una severa incapacitat per a l'exercici de l'activitat política i, si se'ns esgota molt, una parva categoria moral.