Ja se sap que en campanya electoral els polítics solen fer tota mena de promeses que, una vegada conclosa, resulta que no es compleixen. Del que hem dit hi ha exemples en totes les eleccions. Deia Nikita Khrusxov que “els polítics són iguals sempre, prometen construir un pont fins i tot on no hi ha riu”. No exagerava l´exlíder comunista de l´antiga Unió Soviètica.

Aquests dies posteriors a les eleccions del 28-M estan sent moguts per aconseguir governar en alguns ajuntaments i comunitats autònomes, atès que els partits que han aconseguit més regidors no arriben a la majoria per governar. Cal pactar amb algunes forces polítiques. Fins aquí sembla lògic -les matemàtiques manen-, la pregunta ve quan els candidats han promès que no pactaran amb un partit o un altre. Què faran ara amb aquesta promesa?

A Barcelona, hi ha altres llocs de Catalunya i Espanya, que aquestes afirmacions segueixen vives a la memòria de la gent, no han passat tants dies per oblidar-les . L'exemple el tenim a la capital catalana on tots els candidats proclamaven per activa i per passiva que no arribarien a acords amb Ada Colau . Tots l'han posat a brou: des de Trías, passant per Maragall, Alejandro Fernández i fins al mateix Collboni, que fins i tot ha arribat a dir que se n'aniria si no era alcalde.

La candidata de BComú i alcaldessa en funcions de Barcelona, Ada Colau

Doncs bé, després dels resultats, en què la primera força ha estat Junts, seguida de socialistes, Comunes, PP i Vox , ara resulta que els que afirmaven que no pactarien amb l'encara alcaldessa -a excepció de Trías-, han oblidat les paraules. Colau s'ha emportat una patacada, encara que no ho reconegui, i reclama un dia sí i un altre també la formació “d'una majoria progressista forta i estable” d'esquerres, és a dir, Comunes, PSC, i ERC - Liderada per ella? -. De moment, la cosa està complicada. Trías pot governar en solitari fins després de les eleccions generals, a partir del 23-J les coses canviarien. ERC està disposada -per això de no abandonar el seu independentisme- a donar suport a Trías i formar part del govern. Els socialistes per la seva banda volen l'alcaldia Colau també? Els republicans de moment, es neguen a donar els seus vots als socialistes. Mentre que els populars s'inclinen per l'abstenció i Vox en contra de tots

Amb aquest panorama, hi ha una cosa que queda clara: la promesa de no pactar amb Colau en alguns casos no es complirà i queda manifest que poc val una promesa. Se sol dir que no hi ha frau més gran que una promesa incomplerta.

Colau, ara mateix, és un obstacle per arribar a pactes. Hauria de marxar per facilitar un acord. Ho farà? Aquesta és la pregunta que només ella coneix. De totes maneres, tenim dubtes que ho faci, no n'és l'estil.

Com que hi ha més institucions en joc els pactes arribaran, encara que potser no agraden. ERC no vol que la titllin de traïdora amb l'independentisme, Junts, fins que no passin les eleccions generals, estan jugant a despistar. Coneixen els de Puigdemont i encara no s'han curat de la ferida que els va produir la marxa del govern de Junts, les acusacions abocades contra ells i no donar suport als pressupostos. És clar que la política no és com les matemàtiques que dos i dos són quatre. En política pot ser cinc o tres, depenen de com importi quadrar els comptes. Hi ha massa interessos en joc per dir que estan fent una cosa i la realitat és una altra de ben diferent. No sé qui va dir que “és curiós com la majoria de la gent es converteix en qui va prometre que mai no seria”. És la “grandesa” del teatre de la política. La gent es pregunta: Quina credibilitat té una promesa electoral?