Relació Colòmbia-Veneçuela: Petro al seu laberint

Per a Petro, el primer president d'esquerra de Colòmbia, després de gairebé un any de govern sense cap èxit, és molt important no seguir amb les mans buides.

El seu primer interès, aleshores, era vendre's al món com un president prodemocràtic, promotor del diàleg i la civilitat (potser en un intent de netejar el seu fosc passat guerriller i la seva activa participació a la matança del Palau de Justícia) però, principalment, aconseguir mantenir una bona relació amb el govern veneçolà, ja que el seu problema intern més gran és la situació amb els grups armats irregulars que abans eren les guerrilles i que ara són bandes de depredadors i narcotraficants.

Per comprendre la importància d'aquesta relació, he de dir que aquests grups irregulars tenen prop del 60% dels seus efectius fent vida i negocis als Estats fronterers amb Veneçuela, i compten amb l'anuència i l'empara del nostre govern.

Així, el president colombià ha transmès la idea de voler donar suport al retorn de Veneçuela a la democràcia mitjançant el retorn o la ratificació de la Convenció Americana sobre Drets Humans i la seva reincorporació a la Comunitat Andina de Nacions ia l'OEA, coses que no han passat, i arran del que ha passat a la Cimera brasilera, sembla que no passaran.

No en va, el discurs internacional del govern de Petro, encara que amb freqüència ambigu, va tenir sempre l'aconseguiment “ més democràcia, zero sancions ”, i com a propòsit, vendre al règim de Maduro amb una altra imatge.

Però al final sembla que tot es redueix a tenir una relació fluida amb Miraflores per aconseguir avenços en les seves negociacions amb els grups guerrillers i el seu únic i principal “ projecte de Paz Total ”, ara fracassat estrepitosament.

Tot i això, també hi ha hagut interès per resoldre el tema de l'empresa Monòmers, així com abordar el que fa referència a la seguretat fronterera, l'impacte de la migració i les traves de comerç bilateral, tan importants per a Colòmbia.

Però el seu intent d'actuar com a mediador autoproclamat en el diàleg sobre Veneçuela, no va acabar bé, ja que la resposta de la genuïna oposició veneçolana i dels seus aliats, ha estat advertir que es mantindran les sancions fins que es vegin "passos concrets" cap a una democratització i insisteixen, que el seu objectiu són eleccions “lliures i justes”.

Per la seva banda, el govern veneçolà segueix supeditant el diàleg a l'aixecament de sancions, que lliurin els diners confiscats als corruptes, que lliurin el control dels béns nacionals a l'exterior, que alliberin Alex Saab i ara afegeix l'exigència de l'eliminació de l'expedient de la CPI pels crims de lesa humanitat. "No acceptem menys d´aquesta conferència de Bogotà que l´aixecament de totes les sancions perquè Veneçuela tingui la llibertat comercial, la llibertat financera, la llibertat econòmica de la seva activitat normal", ha dit.

Però, a més, en recents declaracions el president Maduro li va tancar la porta als nassos a Petro amb la seva rotunda negativa a tornar a l'OEA i integrar-se al Sistema Interamericà de Drets Humans: “ Ens vam anar per sempre i no vam pensar tornar a l'OEA ”

Aquesta política li ha donat bons resultats ja que amb ella va aconseguir els beneficis de la flexibilització de les sancions amb l'autorització dels EUA a Chevron per extreure i vendre petroli veneçolà i el canvi de presoners l'any passat que va alliberar els nebots del president madur, acusats de narcotràfic, sense haver de donar res a canvi.

Els presos polítics segueixen presos, les morts per tortura continuen juntament amb la persecució i acovardiment de periodistes, opositors o dissidents.

Tampoc no hi ha cap avenç que faciliti el procés electoral i la crisi econòmica segueix campant i s'agreuja cada dia.

Ara és clar que els països participants en la suposada “cimera”, enfronten la percepció general d'haver estat part d'un procés que va intentar legitimar i donar alè a un govern autoritari, corrupte, repressiu i violador dels drets humans, en permetre'l seguir utilitzant aquest tipus de trobades per dilatar la transició a la democràcia i guanyar temps i terreny polític a nivell internacional.

Per al president Petro l'esdeveniment va resultar un desastre polític de tal magnitud, que va influir en la implementació d'una reforma total del seu gabinet i en un canvi de política interna, amb un perillós viratge a una radicalitat esquerrana ia l'amenaça amb una guerra civil ” si no es complauen els seus anomenats programes socials.

Petro oblida que la societat colombiana encara paga les terribles conseqüències de la guerra civil que va començar el 1948 amb l'assassinat de Gaità, i que encara és viva, ja que el conflicte amb l'ELN, les FARC, els grups criminals dissidents i del narcotràfic, continua .

El fracàs del seu projecte de “Pau Total” va provocar una declaració dels líders guerrillers on amenacen de fer realitat la continuïtat de la guerra que el poble colombià tant tem.

Tal és la seva desesperació, que va cometre el greu error de carregar contra el Fiscal General de la República, desconeixent la independència de poders consagrada a la Constitució colombiana i fent un pas endavant en el seu procés de declinació cap a l'autoritarisme.

Així doncs, el president Petro segueix atrapat en el seu laberint, i cada vegada està més lluny d'avançar cap a un futur de pau, democràcia i prosperitat per a Colòmbia, ja que el que sembla és que torna al passat que encara pesa sobre les espatlles.

L'escàndol recent que va conduir a la renúncia del cap de Gabinet ia la destitució del seu ambaixador a Veneçuela, constitueix un terrible esdeveniment en el camí cap al desastre que constitueix el seu govern.

Mentrestant, com a conseqüència dels seus fracassos, el seu govern perd força i juntament amb ella gairebé tots els suports que tenia al Congrés colombià, juntament amb les esperances del poble colombià en un futur millor amb Petro.