Els oblidats, o no hi ha pitjor cec que el que no vol veure

Més d'un recordarà haver vist o, al menys, hi haurà sentit parlar de la pel·lícula Los olvidados, de Luis Buñuel, rodada el 1950 i que va obtenir el premi a la millor direcció al Festival de Cannes d'aquell any. Tractava de la pobresa i la criminalitat juvenil en els suburbis de Ciutat de Mèxic. Per descomptat, hi va haver reaccions molt negatives enfront d'aquesta pel·lícula, però l'aval del premi de Cannes va possibilitar la seva exhibició a nivell mundial.

Aquest títol d'«els oblidats» m'ha vingut al cap pensant en les flagrants desigualtats socials que s'han posat en relleu, més encara si és possible, amb la pandèmia del coronavirus.

I dic més encara si és possible perquè aquestes desigualtats ens són perfectament conegudes: una altra cosa és que vulguem assabentar-nos, i una altra encara, que fem alguna cosa al respecte. Volia esmentar, per citar tan sols algun, els interessantíssims articles publicats per Helena López i Elisenda Colell, a El Periódico de Catalunya, sobre les diferències de salut als barris de Barcelona, les residències de gent gran i les persones que viuen en situació precària en barraques, fàbriques abandonades o amuntegats en habitacions rellogades. Aquests són alguns dels oblidats, però hi ha molts més.

Fa molt poc, al febrer d'aquest mateix any, el «relator» de l'ONU sobre l'Extrema Pobresa i els Drets Humans, Philip Alston, convidat pel Govern de Pedro Sánchez, va lliurar el seu informe després d'haver visitat sis comunitats autònomes i haver-se documentat al llarg d'un any. No només ha requerit documentació o ha parlat amb les autoritats sinó que, sobretot, s'ha reunit amb persones, organitzacions socials de tota mena, sindicats, etcètera, visitant i trepitjant el terreny en sentit literal.

Alston ha fet un informe breu però demolidor, de què em limitaré a triar algunes de les seves conclusions, diverses d'elles exposades en entrevistes: «Les polítiques socials en aquest país estan trencades, són ineficients»; «L'Espanya post-crisi registra més pobresa i exclusió, més atur i més abandonament escolar, mentre que els rics cada vegada tenen més diners i paguen menys impostos»; «La gran solució és acabar amb el frau fiscal i abordar de manera urgent el tema de l'habitatge»; «La llei catalana contra la pobresa energètica és un pas en la bona direcció»; «El 26% de la població i el 29,5% dels nens es troben en risc de pobresa o d'exclusió social»; «L'Estat hauria d'establir una renda mínima per a tota la població»; «A Espanya he vist barris -al·ludint segurament als assentaments de temporers de Huelva o a la Canyada Reial de Madrid- que són pitjors que un camp de refugiats»; «La gent es veu abandonada, simplement senten que estan a la seva sort».

Es diria que el Govern central i també alguna administració municipal han entès a l'almenys una part del seu missatge: cal actuar i abandonar la retòrica. Estem en una situació d'emergència pel coronavirus, però hi ha reformes estructurals a fer, molt més enllà d'aquesta pandèmia.

Deixant de banda de moment l'actuació dels principals responsables, l'Administració, penso en tants professionals de la cura i en una àmplia gamma d'organitzacions de la societat civil, amb la col·laboració de moltíssims voluntaris, que s'interessen per aquesta realitat i lluiten diàriament per canviar-la. Però cal que siguin molts, molts més, perquè, al costat d'ells hi ha àmplies capes de la població que, simplement, miren a una altra banda (afegiré que alguns d'ells tenen ja molta feina sobrevivint, tirant endavant amb treballs precaris: són els treballadors pobres, que poc més poden fer); com diu el refrany: «No hi ha pitjor cec que el que no vol veure».

Les teories neoliberals de l'individualisme a ultrança han calat fortament en la nostra societat, fins arribar a «capturar» el pensament i la capacitat crítica de moltíssimes persones. Han aconseguit que vam crear el que incansablement prediquen: que si ens va malament en la vida és perquè no ens ho muntem bé, perquè no gestionem bé el nostre dia a dia, perquè no tenim prou confiança en nosaltres mateixos, perquè no som capaços de reinventar-nos ...

La realitat és que les circumstàncies i el context social i econòmic en què un neix determinen en gran mesura la seva vida, les seves possibilitats, les seves opcions, la seva salut ... i també la seva mort. És així com m'explico, una mica, aquest mirar a una altra banda, aquest «campi qui pugui», aquesta fragmentació social (cada un a la seva), aquest desinteressar o mantenir-se al marge del col·lectiu, del bé comú, que ens beneficiaria a (gairebé) tots. Segurament, en molts aspectes sempre ha estat així: el mateix, el més immediat, ens concerneix i ens afecta de manera directa; el col·lectiu sempre és més abstracte, més llunyà, més complex.

Aquesta pandèmia ha posat en relleu fins a quin punt som vulnerables i interdependents: el que un altre fa o deixa de fer ens afecta a tots. Potser per això s'ha generat un moviment de solidaritat i d'ajuda mútua no només amb els més estimats o més pròxims, sinó també amb aquells als que no coneixem. A més d'un, el confinament l'ha ajudat a informar-se més i millor, a pensar una mica, a reflexionar.

Però ¿serem capaços de recordar totes aquestes reflexions i de mantenir aquestes bones pràctiques quan acabi l'actual crisi? Sabrem defensar allò públic, del comú, i lluitar per això? Sabrem defensar un Estat de benestar consistent, que no sigui objecte de mercadeig? Ens seguirem acordant, per posar un exemple, de la feina dels sanitaris i donant suport de veritat les seves reivindicacions? Ens seguirem interessant per la política com estem fent ara, o es la deixarem en exclusiva als professionals de la mateixa? M'agradaria molt respondre afirmativament a totes aquestes preguntes, encara que tinc seriosos dubtes.

Per acabar, voldria reproduir una cita de la meva col·lega Pilar Gómez en un article publicat recentment en aquest mateix blog i titulat «Mare Nostrum». Són paraules d'Edmund Burke, un escriptor i polític irlandès de segle XVIII, qui fa la següent reflexió: «Perquè el mal triomfi, només es necessita que els homes bons no facin res».

Doncs això: fem alguna cosa.