Volem lectors informats. I tu?
Apunta't als butlletins de Catalunyapress per rebre informació de qualitat i rigorosa. "Catalunyapress t'informa"
|
Tancar Ajuda |
Ressenya del llibre escrit per Miguel del Rey i Carlos Canales
L'arxipèlag filipí ha estat sens dubte la colònia espanyola més excèntrica i allunyada ia la qual durant tres segles s'hi va accedir des de la metròpoli travessant dos oceans (Atlàntic i Pacífic) i un continent (Amèrica). Tot i això, va ser, amb Cuba i Puerto Rico, l'última a separar-se i no perquè obtingués la independència, sinó perquè la va ocupar els Estats Units. Però entre 1564 i 1898 va romandre sota sobirania espanyola i són aquests una mica més de tres-cents anys els que Miguel del Rey i Carlos Canales han explicat al seu llibre “Historia de Filipinas. Las islas del rey” (Almuzara).
Aquesta llunyania va condicionar completament la manera com es va desenvolupar la colonització d'un país per un altre complex ja que estava -i està- format per més de set mil illes. De fet i fins a la independència de Mèxic, el mitjà de transport de persones i mercaderies en un sentit i l'altre era el galió que anava una vegada a l'any d'Acapulco a Manila i que va funcionar entre 1565 i 1815 quan amb la independència del país asteca, va caldre accedir pel cap de Bona Esperança fins a l'obertura del canal de Suez.
Va ser una història complexa i assenyada en què les autoritats espanyoles amb molt escassos mitjans militars -la major part de la tropa era indígena- les va haver de veure amb quatre grans perills: les eternes i ininterrompudes lluites contres els pirates moros de Joló, Mindanao i Brunei , les insurreccions dels sagnais (xinesos residents) i també d'algunes ètnies insulars, les apetències expansionistes d'Holanda. Gran Bretanya (que va ocupar la capital de l'arxipèlag el 1762 i va ser un toc d'atenció al punt que els autors diuen que “el govern no es va ocupar gran cosa de les Filipines fins al greu succés que va suposar la presa pels anglesos de Manila”) i França, a més d'algunes epidèmies, com la del còlera del 1820. Va ser, a més, una societat colonial molt atípica formada per escassos funcionaris peninsulars, nombrosos frares, novohispans (espanyols originaris de Mèxic), criolls (fills d'espanyols nascuts a les Filipines) i mestissos, així com una població local formada per nombroses ètnies amb cultures i llengües diferents (tagals, igorrots, pampangos, pangasinesos, lumad, mangyan, baixau, ibanags, ivatans i “negrets”, que eren els veritables oriünds des de feia milers d'anys ) A tots ells cal sumar els moros de religió musulmana que mai van arribar a sotmetre's del tot a Espanya (i que segueixen encara sense fer-ho en ple segle XXI a la República).
Els autors dediquen bona part del seu estudi al segle XIX que fou molt peculiar. D'una banda, per la repercussió que va tenir la invasió francesa d'Espanya (a les Corts de Cadis ja hi va haver un diputat filipí, Ventura dels Reis) i després les guerres carlines (se sospitava de la simpatia dels frares pel senyor Carlos María Isidro i fins i tot es va témer una invasió de partidaris) Per una altra, la interrupció de la relació amb Mèxic: el galió va deixar de navegar i fins i tot es va evitar el contacte entre els dos països per evitar el contagi separatista. Tot això va obligar a emprendre nombroses reformes i en bona mesura l'inici d'una política de colonització que mai abans no s'havia intentat desenvolupar. El governador Clavería va “espanyolitzar”, almenys patronímicament, el 1847 als nadius imposant cognoms espanyols (que encara es conserven) A més d'ampliar les línies de forts espanyols i el control de la població i per tal d'augmentar el control de les illes , que l'exèrcit s'havia mostrat incapaç d'aconseguir, es va encomanar aquesta funció a l'armada com a millors, encara que no òptims, resultats, sobretot en el cas dels moros, per la qual cosa Rei i Canales diuen que “el conflicte amb ells seria etern”. Però “per fi semblava que Luzón sencer quedava sota sobirania espanyola” i que aquests èxits, si haguessin tingut més homes (no hi va haver més de 13.500, la majoria nadius), haurien permès fins i tot assentar-se a la costa nord de Borneo.
A més, l'obertura del canal de Suez va facilitar l'arribada de molts colons peninsulars, la creació de noves línies marítimes, tot i que també es va produir l'arribada d'idees liberals que serien el ferment d'un moviment emancipador. Per tot això, els autors consideren que el segon terç d'aquest segle Filipines va viure una veritable “edat d'or” que va començar a empal·lidir amb l'emergència dels moviments nacionalistes protagonitzats per Rizal, Marcelo del Pilar, Bonifacio i Aguinaldo i l'inici de la lluita armada de guerrilles del Katipunan, amb la consegüent deserció de la tropa nativa, que era majoritària (el 1896 només hi havia 309 soldats europeus), cosa que va obligar a enviar nombrosos reforços des de la península i prendre mesures draconianes com la imposició per Weyler del sistema de troches. Però el general Polavieja finalment va aconseguir la pacificació i gràcies a ella la signatura del tractat de pau de Biacnabató amb els rebels que els autors consideren “un error”.
En tot cas, una pau efímera que es va desarborar l'any següent amb la declaració de guerra dels EUA i la conquesta de Manila en què es van enfrontar “vaixells una mica més vells que els nord-americans… (però) que no estaven obsolets com explica la tradició, ni es tractava d'una esquadra de vaixells de fusta… el principal problema espanyol, com tantes altres vegades, era la desídia. Els vaixells estaven en unes condicions pèssimes de manteniment”.
El tractat de París va obligar a cedir les Filipines als vencedors. Trist final no només per a la metròpoli, sinó també per als filipins, que van ser ocupats per un altre país molt més contundent que l'anterior i van haver d'esperar mig segle més per a la independència. La conseqüència més trista va ser la pèrdua de l'idioma espanyol motivada per dues concauses: la no-utilització com a llengua franca de l'arxipèlag i la imposició de l'anglès, cosa que no ha pogut evitar la incorporació de moltes paraules espanyoles als idiomes locals. Els filipins avui han de llegir l'obra de Rizal en traducció ja que l'idioma d'expressió literària del seu heroi nacional era… l'espanyol.
Apunta't als butlletins de Catalunyapress per rebre informació de qualitat i rigorosa. "Catalunyapress t'informa"