UNASUR: avui, encara més necessària

Jaime Ensignia
Jaime Ensignia, sociòleg, Dr. en Ciències Socials i Econòmiques de la Universitat Lliure de Berlin

Jaime Ensignia, sociòleg, Dr. en Ciències Socials i Econòmiques de la Universitat Lliure de Berlin. Va ser director sociopolític de la Fundació Friedrich Ebert a Xile (1994-2014). Director de l'Àrea Internacional de la Fundació Xile 21. Collaborador del Baròmetre de Política i Equitat.

UNASUR (Equador)
UNASUR / Wikipedia Commons

La integració regional sempre ha estat un deute no cancel·lat a Amèrica del Sud. Molts han estat els esforços per assolir-la, com a genuïna política destinada a l'avenç dels pobles de la regió. Des de la creació del Pacte Andí el 1969, hi va haver la idea d'enfortir una institucionalitat regional que vetllés pels interessos globals dels països llatinoamericans. Tot i això, fins ara l'objectiu de mancomunar esforços d'integració regional no ha aconseguit l'èxit esperat. Una de les permanents crítiques a les múltiples iniciatives darrere de la integració regional, és haver quedat atrapada en el pla retòric, sense propostes concretes i plausibles. Fins i tot les de tall comercial i/o econòmic que han aconseguit certs nivells d'avenç i de permanència, enfronten problemes importants o censures polítiques. Aquest és el cas recent de l'Aliança del Pacífic, la presidència del qual pro tempore corresponia al Perú, però ha estat qüestionada per Mèxic per raons de violacions de DDHH després de l'empresonament de l'expresident Pedro Castillo a principis d'aquest any.

 

En les dues darreres dècades s'han observat avenços i reculades de la integració. D'una banda, es veu amb més nitidesa que els governs progressistes tendeixen a impulsar processos robustos d'integració, que s'afebleixen o s'esvaeixen quan queden en mans de governs de dreta, que prioritzen acostaments als EUA. Així veiem com descarten organitzacions regionals, com la Unió de Nacions Sud-americanes (UNASUR), o bé creen organitzacions alternatives, com l'efímera i fallida iniciativa del Fòrum per al Progrés d'Amèrica del Sud (PROSUR), proposada pel govern de Sebastián Piñera ( Xile) i Iván Duque (Colòmbia), en ple auge del fugaç gir a la dreta a Amèrica del Sud. Com a conseqüència d'aquests desacords, la regió va veure afectada la possibilitat d'enfrontar de manera comuna i efectiva situacions com ara la pandèmia del COVID-19; la migració massiva veneçolana i la d'altres països sud-americans; els problemes del narcotràfic i del crim transnacional organitzat. En termes generals, la dreta i la ultradreta a la regió sempre han resistit tota mena d'integració política, social, cultural i ambiental. Encara més: malgrat privilegiar algunes instàncies d'intercanvi comercial i econòmic, la seva visió miop del potencial de la regió tendeix a limitar-los a les fronteres nacionals. Està lluny de l'experiència de la dreta europea que fos partícip de la creació de la Comunitat Econòmica Europea en una primera etapa, i després de la conformació de la Unió Europea (UE). En aquest sentit, la dreta política i econòmica de la regió no té perspectiva històrica i projecció futura, i ha perdut la possibilitat de ser un actor important a l'escenari regional.

 

Pel món progressista i de l'esquerra llatinoamericana, la integració regional és part de la identitat política. Ha conformat processos regionals que han tingut un èxit no menor, com és el cas d'UNASUR i d'altres que han fracassat, limitats a les bones intencions o la grandiloqüència retòrica. Avui, davant l'ofensiva de la ultradreta i de la dreta d'anar a la conquesta de governs a la regió, el tema de la integració regional esdevé un must per al progressisme, per a l'esquerra i, per cert, per als governs progressistes del continent.

 

En la seva creació el 2008, UNASUR va comptar amb dotze consells temàtics constituïts. La seva refundació en el marc d'una política flexible, àmplia en matèria de continguts polítics, econòmics i socials, i d'altres temes d'interès regional, com les migracions, el desenvolupament d'una economia productiva i infraestructura. A més, haurà de vetllar per l'enfortiment dels sistemes democràtics, les seves institucions i, de manera primordial per la defensa dels DDHH. Amb una organització regional massissa als seus fonaments, els moviments d'ultradreta tindran molt poc espai per expandir-se.

 

A l'escenari descrit, la iniciativa i invitació del president Lula a la Cimera de Presidents Sud-americans realitzada aquest 30 de maig a Brasília va ser molt ben rebuda pels mandataris d'Amèrica del Sud. Després de més d'onze anys sense reunir-se, en aquesta trobada van participar tots els presidents i els caps d'Estat de la regió, excepte la mandatària del Perú, absent per raons de per raons de política interna.

 

Un focus d'especial interès i tensió a la Cimera va ser donat per la participació del president de Veneçuela, Nicolás Maduro. Davant de declaracions de Lula da Silva, amfitrió de la reunió, subratllant que s'hauria “construït una narrativa antidemocràtica respecte a Veneçuela”, el president de Xile, Gabriel Boric, va objectar a l'actual govern veneçolà per la violació als DDHH que implica, entre d'altres fets, la constant persecució política a opositors i la vulneració de drets socials i polítics. El president d'Uruguai, Luis Lacalle Pou, va argumentar a la mateixa direcció que el president xilè.

 

Més enllà d'aquestes discrepàncies, es va aconseguir acordar un document plataforma, el Consens de Brasília, que entre els nou punts destaca necessitats com reconèixer la importància de mantenir un diàleg regular per impulsar el procés d'integració a la regió; establir un grup de contacte encapçalat pels cancellers per avaluar les experiències dels mecanismes sud-americans d'integració; elaborar un full de ruta per a la concreció de la integració a Amèrica del Sud amb l'objectiu de ser sotmès a la consideració dels caps d'estat en un temps breu.

 

El Zeitgeist és i serà la integració regional, que va marcar la Cimera a Brasília i, segurament, recorrerà les properes reunions dels líders d'Amèrica del Sud. En aquest context, cal un redisseny i posada en marxa d'UNASUR, de manera que estigui a l'altura dels temps i desafiaments dels actuals escenaris mundials. Dels seus dotze membres originals, en persisteixen vuit, mentre que quatre més encara no fan aquest pas: es tracta dels governs conservadors d'Uruguai, Paraguai, Equador i el govern de centreesquerra de Xile.




Més autors

Opinadors