Com és ben sabut la política és un joc complicat de presa i arronsa en què no hi ha normes preestablertes i passa com el pòquer: tots els envits i enganys a l'adversari són possibles, probables i gairebé sempre inevitables. Cadascú juga amb les cartes que té -o amb les que es treu de la màniga- ia vegades qui sembla el menys afavorit en una aposta és el que s'acaba emportant el gat a l'aigua. Tal com acaba de passar a l'Ajuntament de Barcelona on el ple de constitució ha acabat investit com a alcalde -qui ho hagués dit!- al socialista Jaume Collboni. Semblava que l'acord entre els separatistes era cosa feta, però al final hi ha hagut un acord que semblava inimaginable: el suport de comuns i populars al candidat socialista, amb renúncia expressa dels primers a formar part del nou equip del govern.

Els que van anar al ple o el van veure per televisió van comprovar que aquest àrdit li va saber a Xavier Trias a banya cremada. L'exalcalde, que se sentia novament en possessió de la vara de comandament, sembla que portava el discurs apropiat a la seva nova investidura a la butxaca… d'on no va sortir. Va haver d'improvisar una oració completament diferent que va revestir tots els aspectes de rebequeria indissimulada. Més encara, de grollera descortesia envers tots els regidors que van haver de sentir estupefactes allò de “que us donin a tots”.

El polític de fust ha de reunir algunes condicions indispensables i tinc per mi que una d'elles, i no la menys important, és saber perdre. Perquè en política, com en tot, no sempre es guanya i justament és en els moments en què no compleixen les expectatives que tenim posades en alguna cosa quan es manifesta i es mesura la grandesa moral de les persones. O, ho prefereixen, la seva habilitat per dissimular decepcions, desercions o fins i tot traïcions, actitud que de vegades serveix eficaçment per minorar l'efecte produït pel triomf de l'adversari.

L'acceptació de la derrota és, en tot cas, signe evident de maduresa i d'instint polític. Que bé que hagués quedat Trias si en comptes d'expressar-se com ho va fer hagués amagat la seva frustració acceptant el resultat de la votació, felicitant el nou alcalde amb un somriure als llavis –“dents, moltes dents”, com aconsella la veterana Isabel Pantoja- i evitant deixar a l'ambient un pòsit d'insatisfacció, quan no de continguda revenja!

Xavier Trias recordarà que al Col·legi de Sant Ignasi de Sarrià on va estudiar el Batxillerat els venerables jesuïtes qualificaven els seus alumnes (tots dos vam ser condeixebles d'aquest centre, ell un o dos cursos per davant d'un servidor perquè és una mica més) vell) a més de les notes d'aprofitament en les diferents matèries, amb altres que feien referència a les actituds de cadascú. I així n'hi havia que avaluaven la Pietat, l'Aplicació i la Urbanitat. Si hagués pronunciat les paraules que va pronunciar al saló de Cent, sembla més que segur que a Xavier Trias l'haguessin qualificat amb un suspens en aquesta última matèria, cosa que suposava creuar el butlletí de qualificacions amb una ratlla vermella, suprem baló només comparable a un capirot de la Inquisició.