Volem lectors informats. I tu?
Apunta't als butlletins de Catalunyapress per rebre informació de qualitat i rigorosa. "Catalunyapress t'informa"
|
Tancar Ajuda |
Ressenya del llibre escrit per Anton van der Lem
La cordialíssima trobada entre els monarques regnants a Espanya i Holanda ens demostra que la història té falltes que van ser amb seguretat imprevisibles segles enrere. En efecte, els Àustries espanyols van mantenir la seva més llarga guerra precisament als Països Baixos. El que va ser conservador d'impresos anteriors a 1801 a la biblioteca de la Universitat de Leiden Anton van der Lem explica aquella llarga i assenyada contesa que va durar vuitanta anys al seu llibre “La guerra en los Países Bajos. Historia ilustrada del conflicto 1568-1648” (Marcial Pons editor) que ha intentat redactar com una obra divulgativa destinada no als experts, sinó al lector en general.
Vaig tenir ocasió d'entrevistar fa uns anys el príncep de Ligne al seu castell de Beloeil, a Valònia ia la nostra conversa va evocar que “durant uns quants segles vam ser espanyols”, un comentari amable, però en realitat inexacte. Els comtats i senyorius dels Països Baixos van pertànyer certament al patrimoni de casa d'Àustria espanyola com recorda Van der Lem, però van ser sempre entitats políticament sobiranes que només compartien amb Castella i Aragó (i amb els regnes d'Itàlia o el Nou Món i durant algunes dècades amb Portugal) el mateix sobirà. Cosa que Carles I -nascut a Gant- va entendre molt bé, però no així el seu fill Felip II, entestat a administrar el seu imperi de forma molt més centralitzada. “Els habitants dels Països Baixos no volien en absolut alçar-se en rebel·lió. No es consideraven a si mateixos rebels i buscaven simplement defensar el sistema tradicional de govern pel qual el sobirà governava mitjançant consultes amb els seus representants i d'acord amb els drets i els privilegis que havia jurat respectar en la seva investidura”. Les causes de la guerra van ser, per tant, pel dret a l'autodeterminació, la participació política i la llibertat de culte, cosa últim que li va resultar impossible d'acceptar Felip II, cosa que va provocar dissensions entre alguns prínceps locals (el d'Orange es va negar a perseguir els protestants quan encara era catòlic (és clar que després es va fer calvinista…).
El disgust de la noblesa després del nomenament del cardenal Granvela i l'increment de les persecucions als reformats va promoure el Compromís dels Nobles de 1566 en què es va demanar al monarca que les detingués i que convoqués Estats Generals. Però a la Cort hi havia dos partits enfrontats: el dels moderats, amb Éboli i Eraso i el “dur”, capitanejat per Alba. Que va ser l'elegit pel rei per anar com a governador a Brussel·les i aixafar la insubordinació. La seva gestió, extraordinàriament violenta amb la creació del Tribunal dels Tumults o de la Sang, va tenir com a resposta l'inici el 1568 de les hostilitats pel príncep d'Orange, que sempre va dir que no feia la guerra al seu rei, sinó als els seus mals consellers. “No va trencar mai amb el monarca, sinó que havia rescindit la seva col·laboració amb el govern perquè se sentia insatisfet amb la seva gestió”. Quan el duc va abandonar el govern Felip II diria que “Alba li havia costat els Països Baixos”.
Encara haurien de passar moltes coses. Nombroses campanyes militars, principalment setges més que batalles en camp obert (en què algunes poblacions es defensaven dels seus assetjadors inundant el territori circumdant), creixent predomini marítim dels revoltats, amotinament de tropes per falta de pagament dels seus soldats, saquejos i violacions a les ciutats conquerides, amb enorme salvatjades de les tropes del rei -en què els espanyols no eren més del deu per cent de la tropa-, però també dels calvinistes o dels captaires del mar. Es van produir intents de mediació, com la Pacificació de Gant de 1579, el fracàs del qual va suposar la partició dels Països Baixos en dos, la Unió d'Arras al sud i la Unió d'Utrech al nord, al que va seguir la definitiva ruptura de aquesta última amb la corona quan els Estats Generals de 1581 van deposar Felip II com el seu sobirà i van proclamar com a tal el duc d'Anjou (que va durar molt poc, “era un canalla” diu l'autor).
El cansament d'un conflicte tan llarg va afavorir la Treva de 1604-1621, que de totes maneres va suposar “el triomf més gran per a la República doncs “els arxiducs reconeixien en nom del rei espanyol les Províncies Unides com a regions, províncies i Estats Lliures sobre els quals no tenien potestat” el que “va suposar una pèrdua de reputació significativa per a la corona espanyola”.
Hi va haver una segona fase d'operacions després de la fi de la treva amb diferents estratègies, però la consolidació de la força dels revoltats –encara que també l'esgotament dels seus recursos–, el suport de França i els problemes peninsulars sobrevinguts –separació de Catalunya i independència de Portugal, van afavorir un acord de pau que es va signar el 30 de gener de 1648. Va ser la Pau de Münster amb què es va posar fi no només a un enfrontament entre el monarca espanyol sinó una veritable guerra civil entre neerlandesos doncs n'hi va haver en tots dos bàndols i de fet va marcar, amb la identificació religiosa dels uns amb la reforma protestant i dels altres amb el catolicisme, dues personalitats diferents ,circumstància que demostra que ”la separació no era només política i militar, sinó que el Nord i el Sud tenien una mentalitat diferent”. La història ha acabat ratificant-ho: avui, amb algunes variacions a les fronteres d'abans, són dos estats: Holanda i Bèlgica.
Apunta't als butlletins de Catalunyapress per rebre informació de qualitat i rigorosa. "Catalunyapress t'informa"