El rus errant

Els mercenaris del Grup Wagner han començat a tornar-se cada vegada més protagonistes als mitjans de comunicació, cosa que es deu al seu pes en la batalla de Bajmut.

El nom d'aquesta organització paramilitar és en honor al gran compositor alemany, suposadament com a conseqüència que el seu fundador, Dmitri Utkin, admirava els nazis i la seva banda sonora.

Avui, el seu líder, Yevgueni Prigozhin, sembla que és el més crític amb el govern rus. La seva relació amb Putin i la seva història d'èxits a l'Àfrica, aprofitant la feblesa francesa a la seva àrea d'influència, li han donat aquest dret.

Encara subscrivint la sentència de Maquiavel: “Contractar mercenaris és cosa reprovable i perniciosa”, es poden acceptar certs avantatges de comptar amb exèrcits privats segons les seves funcions i els seus vincles amb les forces armades. Tot i això, el cas rus projecta la imatge esperpèntica d'uns ramaders guiats per un deslenguatat oligarca que posa en evidència el Kremlin saltant-se part de la propaganda oficial. Com a colofó, el geni neci que dóna nom al grup tampoc ajuda a l'estrafolària versió russa dels ucraïnesos nazis.

De tota manera, el problema no rau només en la mala imatge donada o en l'ús de mercenaris, sinó en com i on estan sent usats; en una guerra que significa molt per a un país que teòricament compta amb el segon exèrcit més poderós del món.

Serguei Shoigú, ministre de Defensa rus i principal blanc dels retrets de Prigozhin, amb prou feines intenta controlar aquest vers lliure de les forces invasores.

Moscou pot triar la paciència, la resignació o la guerra total, però els soldats privats no semblen representar un paper determinant en cap teatre on l'estrèpit de l'obertura vagi desapareixent ràpidament. Com sigui, al concert mundial, amb la seva veu cascada, Rússia continua lluny de tornar a ser aquell protagonista d'òperes passades.