L'herba a les teulades

Miquel Escudero

Suarez

A propòsit de la devolució d'Espanya als espanyols que van efectuar el rei Joan Carles i el president Adolfo Suárez, el filòsof Julián Marías va escriure una frase inoblidable que va estampar en un dels llibres sobre l'Espanya real. S'estava possibilitant amb plena consciència allò que és sa i natural de la condició humana, cosa que al nostre país havia estat reprimit d'arrel: la llibertat, el sistema de llibertats. Entre nosaltres s'havia implantat la no-llibertat, atès que els espanyols no érem governables, no estàvem fets per a la democràcia i teníem el llibertinatge de manera imparable.

 

Julià Marías va escriure: “I la llibertat va començar a germinar i brotar, com brolla l'herba a les teulades ia les juntures de les lloses de pedra”.

 

Aquesta devolució no es podia fer de la nit al dia i sense obstacles seriosos: era el trànsit a una democràcia liberal d'una dictadura de gairebé quaranta anys de durada (sorgida d'un cop d'Estat i d'una guerra civil, on en tots dos bàndols es van fer mil barbaritats, i que mai no va decretar el final de la contesa).

 

La Transició va portar el segell fonamental d'un advocat, fill i nét de militants d'Esquerra Republicana, catòlic i adscrit al Moviment Nacional, que va saber pujar al règim del 18 de juliol. Després de ser nomenat president del Govern pel Rei, Adolfo Suárez va desplegar un estil que va sorprendre tothom per la seva liberalitat i pel seu respecte a l'adversari. Ni una sola mala paraula a ningú, ni un menyspreu, al contrari: ell els rebia impassible el posat. Era mai vist a l'Espanya oficial. Això va escogir i continua escollint quan es rememora. La ultradreta (Força Nova i franquícies del búnquer) ho va odiar a més no poder. La dreta recelava quan no ho detestava per classisme, tant econòmic com intel·lectual. L'esquerra el desqualificava d'entrada per la procedència blava, i no va trigar a sentir temor pel carisma que mostrava entre la gent corrent. La ultraesquerra ni s'hi fixava. Els separatistes eren indiferents a la seva persona; només era el representant de l'Estat a batre.

 

Amb tot això a sobre, l'impertorbable Suárez es mostrava somrient amb gravetat : “El saber suprem és fer dels enemics amics”. Aquesta va ser la clau. Ho va saber fer en un grau suficient perquè triomfés l'operació d'establir la democràcia, seguint aquestes dues pautes: 1) De la llei a la llei, a través de la llei i 2) Elevar a la categoria política de normal allò que a nivell de carrer és plenament normal .

 

Aquesta frase de suprem saber: fer dels enemics amics, es troba a les Migajas sentencioses de Francisco de Quevedo (1580-1645); una secció d'aforismes inclosa a les seves obres classificades com a filosòfiques. Anys després, bussejo de nou i recupero aquestes altres frases:

 

“Només qui mana amb amor és servit amb fidelitat”. Això no sempre és així, per desgràcia.

“Val un bon amic més que cent parents”. No en tinc dubte.

“Al que menysprees amb la teva negligència i descuit, més poderós ho fas”. Crec que és cert, no hi ha cap enemic petit.

“Un home ofès, si té fums d'honor, sempre està cavant a soldar la seva cara”. És la força de la rancúnia.

“El saber ser ignorant al seu temps és la prudència més gran (…) Tots es conjuren contra el que més sap; o és enveja o defensa de la ignorància”. Sovint és millor fer-se el ximple, no entrar al drap i fer-se càrrec de la força de l'enveja (una de les anomenades quatre pestes del món, juntament amb la ingratitud, la supèrbia i l'avarícia), que és mirar amb mals ulls.

 

A Virtud Militante, obra pòstuma de Quevedo que va aparèixer sis anys després de la seva mort, hi ha una frase a la qual vaig accedir gràcies a Julián Marías: “L'enveja està prima perquè mossega i no menja”. I que prossegueix de manera eloqüent amb aquests dos paràgrafs:

 

“Succeï-la el que al gos que ràbia. No hi ha cosa bona en què no clavi les dents, i cap cosa bona l'entra de les dents endins. No hi ha invidiós que confessi que ho és, i que no es queixi que ho invidien. No vol ser el que és, i vol que els altres siguin allò que no són.

 

Cap no invidia en un altre la virtut; proposició que trauré de paradoxa, mostrant la veritat manifesta. Invidien al virtuós no la virtut: invidien-li la lloança que li donen, la pau de què gaudeix, el crèdit que té, el respecte que el tenen”.

 

Concloem amb una altra engruna de Quevedo , és misteriosa i fa pensar: “L'amor a la pàtria sempre fa malbé la persona”.




Més autors

Opinadors